-->
Avui els municipis democràtics compleixen 40 anys
d’història, 40 anys en els que tots plegats, dones i homes, es van posar al
servei dels ciutadans i que han continuat la seva tasca amb l’objectiu de
construir projectes col·lectius , des dels valors i des de la transformació
social i amb la complicitat del ric teixit associatiu de la Ciutat per
transformar-los i convertir-los en la Calella d’avui.
L’any 1979, en prendre possessió el primer govern
democràtic, Calella tenia 10.599
habitants; quaranta anys mes tard, quasi hem doblat la població i ja hem
superat els 19.000. Amb una petjada humana de gairebé 2.000.000 de
pernoctacions a l’any. Gent nascuda a
Calella, o gent que hem vingut de fora, de les rodalies ( com jo mateixa
nascuda a Barcelona ), o altres de ben lluny. Fins i tot d’altres països.
Aquesta és la nostra força com a comunitat. D’aquesta
població, actualment prop d’un 18% són
d’origen estranger; estrangers de tota mena, persones amb capacitat econòmica o
persones que han vingut per la necessitat de buscar un futur econòmic a la nostra ciutat, amb voluntat de
formar-ne part. Tots plegats som
Calella.
I al capdavall això no és res més que el que ha estat
sempre el nostre país: gresol de
cultures i civilitzacions de tota mena que al llarg de la història, l’han
forjat i enriquit, des del respecte, el compromís i la solidaritat.
Celebrem quaranta anys de democràcia. La forma més antiga
per la que homes i dones van decidir governar-se quan van esdevenir lliures.
La democràcia és llibertat, perquè neix de la llibertat
mateixa. La democràcia es justícia, perquè sense la justícia no hi ha llibertat
possible.
Gilbert Keith Chesterton (1874-1936) el reconegudíssim
escriptor britànic, digué: “No pots fer una revolució per tenir la democràcia.
Has de tenir la democràcia per fer una revolució.”
I això és el que han esdevingut aquests 40 anys. Progrés i
millores en tots els ordres. 40 anys que
han estat una revolta permanent de somnis.
Els primers ajuntaments també foren la porta d’entrada
dels joves a la política. Joves plens d’il·lusió, joves amb ganes de revoltes
de clavells, de lliurar-se de la política gris i arcaica, de la política de la
por i de la repressió.
En el primer govern, l’any 1979, dos joves amb menys de
30 anys, com en Jaume Planas, en Josep
Puig, donaven testimoni de que els joves
reclamaven un lloc en el govern de la ciutat, en la decisió de les coses que
ens passen cada dia. Malauradament, aquest petit percentatge no sempre ha
tingut continuïtat, i caldria repensar tots junts com hem de fer per involucrar-los
més en la participació pública a la nostra ciutat.
En canvi, els ajuntaments, la participació en la vida
pública local, han propiciat un de les portes d’accés a un dels progressos més
significatius, el de la igualtat de gènere, malgrat estiguem lluny encara
d’aconseguir la normalitat desitjada.
Preneu nota de les següents dades, que són prou
significatives.
No fou fins al segon mandat, el 1983, que hi hagué la primera dona en un ajuntament a
Calella, la Dolors Rovira. Una única dona en un lloc d’homes, amb normes fetes
per homes i pensades per homes; ella va
saber trencar un món en el que una dona era una raresa.
Alguna coses començaven a passar. Molt lentament.
La primera dona policia, l’Encarna Flores, entrà en la
policia local el 1984.
L’any següent, el 1985
per primera vegada, accedia al càrrec de secretaria de l’Ajuntament, un
càrrec reservat als homes des de que va néixer la ciutat fa més de 650 anys, la
Mercè Mena, una noia jove burgalesa que al primer ple ja ens parlava en català,
i que encara està entre nosaltres.
En el mandat següent, el 1987, també només hi hagué una
dona, la Glòria Claramunt, que fou la primera dona en participar en el govern,
amb una responsabilitat de gestió; una
doble circumstància aquesta, única dona i amb responsabilitats, que es tornà a reproduir l’any 1991, amb la
Montserrat Casaus, quan aquesta repetí mandat.
A cada mandat la participació de les dones fou així, un
percentatge petit, una presència escadussera, fins que l’any 2011, per primer
cop, de les 17 persones que composen l’ajuntament, 8 eren dones, i una d’elles
alcaldessa, circumstància que també es va reproduir en el mandat següent, i en
l’actual, al que a més d’alcaldessa tenim
una cap de l’oposició, la Cristina Gómez, i un total de sis dones.
Però les revoltes no s’aturen, ni cal aturar-les, fins
aconseguir la plena normalitat. Que una dona no hagi de demostrar més que un
home per accedir en condicions iguals al mateix lloc, a la mateixa
responsabilitat. I perquè no? que s’esdevingui allò que no ha succeït fins ara,
que en ple municipal, amb la mateixa normalitat hi hagi un major nombre de
dones.
Vull aprofitar també per agrair als 4 alcaldes que em van
precedir :
En Ramon Bagó ,
malauradament ja no hi és , però sempre romandrà –entre nosaltres- el seu
esperit lluitador, empresari i promotor turístic.
Joaquim Rey, Alcalde fortament arrelat a les entitats de
la nostra Ciutat i amb una gran dosi d’humanisme.
Josep Basart, Professor, i lluitador també pels drets
dels seus conciutadans i els del País.
Josep M. Juhé, Fundador entitat ecologista, molt vinculat
a l’acció mediambiental.
A tots ells , moltes gràcies, per ajudar a la transformació
de la nostra Ciutat i per la millora de la qualitat democràtica.
Daniel Innerarity en el seu darrer llibre “Política per
perplexos diu “ El panorama actual és molt diferent : les condicions incertes
del treball, els desconcert que produeix la volatilitat dels canvis , la
dificultat de distingir entre informació i rumorologia, la naturalesa dels nous
conflictes, que com el terrorisme, representa un amenaça difosa i això produeix
irritació L’actual paisatge polític s’ha
omplert d’una decepció generalitzada que
ja no es refereix a quelcom concret , sinó a una situació en general . “
I perquè faig referència al llibre d’aquest Catedràtic i professor
de la Universitat de sorbona , no per traslladar cap pessimisme ans el contrari
per conscienciar i reivindicar de nou l’enorme importància dels pobles, viles i
ciutats que constituïm l’autèntica musculatura del País, per dir també en un
dia com avui que no ens deixem arrossegar per un pessimisme que sembla que
sigui el signe dels temps. La fortalesa de les Comunitats ( m’agrada molt
aquesta paraula ) és la capacitat de generar confiança a molts nivells . La
cadena / cadenes de confiança és el nervi autèntic de la prosperitat i d’un
futur esperançador.
Vull recordar l’1 d’Octubre (exemple d’esperança i de
cadena de confiança) , aquí sou gent de diferents sensibilitats ideològiques ,
però deixeu-me que reivindiqui aquell dia com la mostra de la força d’un poble,
la seva gent que de manera serena, pacífica , va construir un pagina de la
nostra Història – em refereixo també a la nostra Ciutat i, que tant magníficament va recollir amb el Documental
1 d’octubre l’Ernest Vila.
M’agradaria creure que més enllà de moments incerts,
confusos que ens explica i detalla amb molt d’encert el Daniel Innerarity ,
tots nosaltres i els nostres fills i nets han de seguir posant la seva llavor
per seguir construint una Ciutat d’oportunitats, justa , pròspera,
sostenible i sobretot humana i amb el mateix esperit que sense cap mena de
dubte van guiar els esforços i treball dels alcaldes Bagó, Rey, Basart i Juhé i
els seus equips.
Aquestes futures generacions hauran de lluitar per
aconseguir una societat profundament democràtica, a on el dret a la sobirania
plena o d’autodeterminació no sigui prohibit sota l’excusa d’una gàbia
anomenada Constitució.
Theodore Roosevelt el gran polític nord-americà del segle XIX digué: “Una gran democràcia ha de progressar
o aviat deixarà de ser o gran o democràcia.”
Permeteu-me que acabi amb les darreres paraules del text
del Manuel Forcano que teniu a les vostres mans i que diu :
Soc el que vol sentir la teva veu, escoltar els precs,
saber el teu nom, dir-te amic, amiga, veí, veïna conciutadà. SOC EL TEU
AJUNTAMENT.
Moltes gràcies a tots per la vostra aportació al progrés
i benestar de la nostra Ciutat.