És propi de tot país, estat o nació designar
un dia de l’any per celebrar el que es coneix com a Festa o Diada Nacional.
Generalment es busquen dates que recorden fets històrics que van representar la
consecució de la independència, com el mític 4 de juliol dels EEUU i, en alguns
casos, com el català, la pèrdua d’aquesta llibertat.
No es fàcil d’explicar que els catalans dediquem
la nostra Diada nacional a recordar la pèrdua de les nostres llibertats, però
mes difícil es d’entendre que algú dediqui el seu “dia gran” a recordar la
conquesta d’uns territoris on vivien “uns indis que estaven per civilitzar als
quals se’ls va imposar, a sang i foc, la llengua i les lleis de Castella”. Una mena
de “a por ellos”, versió 1492.
Si algú te alguna cosa a celebrar el 12
d’octubre, son aquells “indis” que ara son argentins, xilens, peruans,
mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... Tots aquells que
han esdevingut lliures, després d’aconseguir la seva independència d’Espanya.
Algú em dirà que això es burjar en un passat
llunyà que res te a veure amb el present i, segurament tenen part de raó (nomes
faltaria), però veient algunes de les imatges que es reprodueixen any rere any
pels carrers de Barcelona, on a banda dels qui legítimament reivindiquen la
seva espanyolitat, no hi falten els del “a por ellos”, versió 2018, amb una
bandera preconstitucional en una ma mentre amb l’altra ma fan la salutació nazi,
no podem parlar en passat.
Hi ha un passat que és més present del que
sembla. Recentment hem sabut que mentre hi ha polítics catalans a la garjola
per posar unes urnes, la “Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de
Barcelona” participarà en un homenatge a un dels principals generals
franquistes organitzat per la Fundació Yagüe, el 20 d'octubre, a San Leonardo
de Yagüe (Sòria). I no passa res. Ho hem sabut la mateixa setmana en que la
Xarxa Europea contra el Racisme ha alertat que a Espanya cada vegada hi ha més
gent “sense vergonya de portar banderes franquistes”. I no passa res.
Com a demòcrata entenc que totes les
ideologies son respectables i legitimes, sempre que s’expressin dins d’un marc democràtic.
Però cap demòcrata pot acceptar que es normalitzin els homenatges a aquells que
van protagonitzar els anys mes foscos del darrer segle.
És necessari passar pagina. És una qüestió
d’higiene democràtica. En aquesta línia s’ha posicionat el Grup Parlamentari
del Partit Demòcrata al Congrés dels Diputats, presentant una Proposició no de
Llei per exigir que s’impulsi un procés real de “desfranquització”. Un procés
que altres societats víctimes del feixisme van començar el dia següents de la
caiguda del dictador i que, en el cas d’Espanya, quaranta anys després, tot
està per fer.