Deia Mario Benedetti: El olvido no es victoria sobre el mal ni sobre nada y si es la forma velada de burlarse de la historia, para eso está la memoria que se abre de par en par, en busca de algún lugar que devuelva lo perdido.
Els catalans no oblidarem mai tot el que aquest Estat en mans dels hereus d’un regim que creiem superat, ens han fet passar els últims mesos. És important preservar la memòria, especialment, quan es tracta de recordar allò que alguns voldrien que oblidéssim. Més, encara, quan ens volen entabanar.
Des que el 21 de desembre passat, els catalans fóssim convocats a les urnes per escollir el Parlament que havia de rellevar al que va destituir a cop de 155 el govern de Madrid, ens hem hagut de sentir, per activa i per passiva, que som incapaços de formar govern. No és fàcil. No ho és quan cada candidat és vetat, sistematicament, per Moncloa, menystenint la voluntat expressada a les urnes pel poble de Catalunya, creient que tenen l’autoritat per decidir qui pot ser president de Catalunya i qui no. Ells diran que son els jutges qui decideixen aquestes qüestions però...
Permeteu-me refrescar la memòria tot recordant-vos coses que van passar, no fa pas gaire, però que semblen oblidades.
L’any 2015, en plena vigília de Nadal, els espanyols van ser convocats a les urnes –per què tocava- en unes eleccions generals que van deixar uns equilibris difícils al Congreso de los Diputados. El PP perdia la majoria absoluta i Ciudadanos, que aspiraven a avançar-los per la dreta, van preferir donar el seu suport a un PSOE que perdia el seu secretari general, decapitat per la tot poderosa Susana Díaz, punta de llança d’uns barons que apareixen cada vegada que el PSOE amenaça amb sortir de la línia marcada.
I així va ser com Espanya va passar ni més ni menys que 314 dies de govern en funcions, buscant les majories necessàries per investir president i formar govern. 314 dies en que vàrem veure com els candidats desfilaven per la Zarzuela proposant candidat al cap de l’Estat, després que Rajoy renunciés a la investidura “per no comptar amb suficients suports” i que Pedro Sànchez fes el paperot de presentar-se sabent que perdria, només per fer-se veure.
No hem d’oblidar mai que si no tenim govern, és perquè aquell que te més suports, el president legítim de Catalunya, no es pot presentar perquè, en cas de trepitjar territori espanyol, aniria de dret a la presó seguin les passes dels altres dos candidats presentats pel Parlament de Catalunya, Jordi Sánchez i Jordi Turull.
I aquest divendres hi ha convocat el Ple per investir el –novament candidat- Jordi Sánchez, aquell a qui el Comitè de Drets Humans de l'ONU ha reconegut els drets polítics que l’”intocable” Pablo Llarena li nega.
L’actualitat no ens anima a ser optimistes. Un sistema que és capaç d’aplicar la llei antiterrorista a algú que ha aixecat les barreres d’un peatge, i equipara el tall d’una autopista amb els atemptats de la Rambla, demostra estar perillosament allunyat d’allò que entenem per democràcia. Ningú va dir que el camí seria curt ni fàcil. Seguirem “caminant per poder ser, i seguirem essent per caminar”.
Deia Benedetti: No olvida el que finge olvido sino el que puede olvidar.
Nosaltres, no oblidarem.