En els últims anys, la meticulosa i discreta
feina de la policia ha evitat més d’un ensurt, però era qüestió de temps que el
terrorisme jihadista ataqués Catalunya. Com era qüestió de temps –no massa, per
cert- que hi hagués qui aprofités aquesta desgracia per barrejar terrorisme i
procés independentista. Sovint son els mateixos que callen quan el govern de
l’Estat destina recursos d’informació i Intel·ligència a perseguir
independentistes, en lloc de destinar-los a perseguir terroristes.
Al marge de les consideracions i
interpretacions de mitjans d’aquí i d’allà, el que queda en evidencia és el que
han fet els uns i els altres. Mentre el Partit Popular demostrava no haver
après res de l’11M de les “dos lineas de investigación” que li va costar el
govern i alguns esperaven que l’Estat actués a Catalunya, Catalunya ha actuat
com un Estat.
Les set hores que va tardar Rajoy en
presentar-se a Barcelona, son massa hores. Un comitè de crisi amb tots els
cossos policials menys els que s’estan jugant la vida al carrer, no és de
rebut. Que la Policia Estatal llenci una piulada la matinada de dijous a
divendres alertant d’una operació policial a Cambrils, sense esmentar que era
una operació de Mossos, fa malpensar. Que el ministre de l’Interior anunciï
davant de les banderes espanyola i europea (que hauria costat posar, també, la
catalana?) que la cèl·lula terrorista estava desmantellada quan el Mossos
buscaven el conductor de la furgoneta de la mort, és ridícul.
Catalunya ha actuat com l’Estat que es mereix
ser. El president Rajoy s’ha hagut de resignar a comparèixer, com un convidat
de pedra, darrere d’un faristol amb el logotip del Govern de Catalunya, i va
ser el president català qui va trucar al president espanyol per anunciar-li que
la policia catalana havia abatut Younes Abouyaaqoub, el mateix president que,
minuts després, compareixia davant de la premsa per donar la notícia en quatre
idiomes, en el que La Razón va qualificar de “sainete lingüistico”.
Em guardo la última reflexió pels Mossos
d’Esquadra.
Els Mossos prenien el control de la situació
des del minut zero, amb una ma lligada a l’esquena, sense la informació que li
hauria proporcionat formar part del Centre d’Intel·ligència Contra el
Terrorisme (Citco) i l’Europol dels que el govern espanyol els ha mantingut
apartats, i ho feien capitanejats per l’impecable Major Josep Lluis Trapero,
qüestionat de dalt a baix pels de sempre quan va ser nomenat. Els mateixos
Mossos a qui el govern del Partit Popular nega una convocatòria de 500 noves
places per compensar les baixes dels últims anys i que han de fer la seva feina
patint la infravaloració del seu finançament per part de l'Estat; des de
2010, la Generalitat ha deixat de rebre 688 milions d’euros per sufragar el
cost del seu servei. La policia que ha vist com no se la convidava al primer
comitè de crisi a la delegació del Gobierno a Catalunya i que ha de sentir com
la vicepresidenta espanyola, Soraya Saenz de Santamaria diu que "ha habido
una máxima coordinación con la Generalitat, el ayuntamiento de Barcelona y las
fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado”.
En només unes hores, aquests Mossos, gracies
als quals avui podem cridar més fort que mai “no tinc por”, es van guanyar amb
escreix el títol de “Policia Europea”. Aplaudits i abraçats espontàniament pels
ciutadans que els han volgut mostrar el seu agraïment, admirats per la premsa
internacional i criticats per qui no tenint-ne prou amb que difonguessin
informació constant en tres idiomes a través de les xarxes socials, els
retreuen que a les compareixences de premsa s’utilitzés el català.
Faig meves les paraules del Major Trapero:
“Bueno, pues molt be, pues adiós”.