Des que va començar el que la dialèctica
política/periodística ha acabat batejant com “el procés”, no hem viscut uns
dies tant intensos com el de les darreres setmanes.
En un crescendo propi del trenet
d’una muntanya russa guanyant alçada abans de llençar-se a una excitant i
imparable carrera, hem vist com els catalans hem omplert un altra cop Barcelona
per dir al món que no ens aturarem en la nostra demanda de més llibertat, hem
assistit a un debat de política general amb una alta carrega institucional, hem
vist com el nostre Parlament aprovava una llei que ens hauria de permetre
expressar la nostra voluntat, i tot això amanit per un referèndum en el que
escocesos i britànics ens han donat una lliçó de democràcia que ha provocat
l’enveja sana de tots els qui anhelem un procés similar per a Catalunya.
Les imatges que ens ha deixat el referèndum
escocès no poden deixar ningú indiferent i ens haurien de fer reflexionar a
tots, tant als de l’immobilisme silenciós del “no” sistemàtic, com als que
proposen una desobediència de legitimitat dubtosa.
Mentre encara guardàvem a la nostra
retina imatges dels partidaris del “no” abraçant i felicitant als partidaris
del “si” a la independència d’Escòcia i al nostre cap ressonaven un cop i un
altra les paraules de David Cameron dient que podria haver bloquejat el referèndum
i no ho va fer en considerar-se un demòcrata, a Catalunya vèiem com els
contraris a la consulta catalana abandonaven el Parlament amb cara de pocs
amics mentre la resta de diputats aplaudien dempeus l’aprovació de la Llei de
Consultes hores després de veure la declaració institucional del president
Rajoy en un missatge gravat elaborat –imagino- mentre els seus assessors
d’imatge estaven de vacances (recupereu aquell vídeo i m’entendreu).
A l’hora, fiscals i advocats de
l’Estat i el consell de ministres restaven de guàrdia tot el cap de setmana a
l’espera de passar a una acció fulminant en el moment en que el president
català, acollint-se a una llei aprovada pel Parlament que representa tots els
catalans, signés el decret de convocatòria de la consulta per al 9 de novembre.
Amb aquest panorama, seria fàcil que
els catalans, tips de la discutible qualitat democràtica del govern espanyol
format per alguns descendents dels líders d’aquella Espanya en blanc i negre, perdéssim
el senderi i optéssim per llençar la tovallola, deixant el diàleg per
impossible, o per deixar-nos portar per actituds de desobediència i, a veure
que passa.
Però divendres passat vàrem tenir una
prova més de que els catalans som com som gràcies a algun gen que la història
ha posat sàviament al nostre ADN. Un any després que la seu de Blanquerna a
Madrid fos ocupada per uns energúmens que cridaven “no nos engañan, Cataluña es
España”, divendres passat desenes de persones esperaven al president Mas a les
portes del Parlament cridant “votarem!”. Veure al President acostant-se a
aquella multitud en senyal d’agraïment al seu suport dient amb la ma al cor
“farem tot el que puguem”, aquesta imatge, no te preu.
Entre tanta demagògia interessada,
poder viure moments com aquest, ens fan sentir orgullosos de ser catalans, per
damunt de sigles de partits.