No és sentencia; és venjança

Assistim al desenllaç de la crònica d’una venjança anunciada. Ens han condemnat per votar; han condemnat la democràcia.

No descobreixo res si dic que -ja des d’abans d’iniciar-se el judici al Tribunal Suprem- tots sabíem que la sentencia seria condemnatòria. No podíem esperar una altra cosa d’un “Deep State” animat per piròmans espanyolissims que porten mesos com qui molesta al gos buscant una mossegada que poder lluir a la primera plana l’incansable caverna mediàtica. Només aquells que tenim clares les nostres conviccions democràtiques, som capaços de veure que això no és una sentencia; és una venjança i un escarment.

Toca sortir al carrer. Toca reivindicar i toca reclamar justícia real. Ho farem com ho hem fet sempre. Pacificament i tossudament alçats.

En dies com avui és convenient recordar Richard Nixon quan deia que “els adversaris et poden odiar, però els que t’odien no guanyen fins que tu també els odies i llavors, tu t’autodestrueixes”.

L’autodestrucció d’un moviment pacífic admirat arreu del món, és el que desitgen els creadors de falsos relats de violència a la recerca incansable d’una formula que permeti ajuntar en una mateixa frase “independentisme”, “terrorisme” i “català”.

Ens volen vençuts, desarmats i sotmesos, però no hi ha prou presons per tanta dignitat. La dignitat amb la que hem d’assumir aquest temps que ens ha tocat viure i enfilar amb orgull aquest camí que hem de fer junts.

Tal com deia Miquel Martí i Pol:

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.

Que tingueu una bona Diada

Ja fa temps que la Diada no serveix tant per recordar els fatídics dies del 1714, com per mirar endavant a la recerca d’una Catalunya –com va dir el president Macià- políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. La societat catalana ha experimentat un canvi d’actitud que l’ha fet madurar en poc temps com no ho havia fet en dècades.

Amb encerts, però també amb errors, els catalans hem sabut trobar la manera de dir al món que no renunciem a la nostra plena sobirania. Ens hi dona dret el “Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics” proclamat per les Nacions Unides l’any 1976 i ratificat per 168 estats –entre els quals l’espanyol-. Un document on en el seu primer article diu s’hi pot llegir: “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

El nostre pacifisme ha topat amb l’immobilisme d’un Estat que respon amb ignorància les nostres peticions de diàleg, mostrant-nos la seva cara més fosca quan empren represàlies contra aquells que exerceixen el dret a la representació política. I ho fa en nom d’una llei interpretada a conveniència, com qui gosa legislar sobre els sentiments de les persones... Tant temps com fa que vàrem girar full, i alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pagina.

Ara fa uns anys que Catalunya, impulsada per milers de ciutadans anònims, va iniciar un camí que no te tornada. Però no podrem seguir avançant per aquest camí que ens ha de portar a la plena sobirania si ens neguem al diàleg i ens deixem encaixonar per la política de blocs que distingeix entre “bons i dolents”.

A la societat civil li pertoca seguir empenyent. A la classe política li toca seguir escoltant. I a tots ens correspon preservar el seny que ens ha permès conservar la nostra identitat social, lingüística i cultural malgrat els reiterats intents d’esborrar-nos de la història.

Vull acabar recordant Pere Calders, a qui enguany el Correllengua rendeix homenatge, quan va dir; “No penso escoltar-me cap mes líder que, en parlar-me d’un obstacle, no m’ensenyi al mateix temps la manera de saltar-lo”.