Montserrat Candini

SERVEIS PÚBLICS. INTERESSOS PRIVATS.

2012-02-01T03:14:00.001-08:00

Aquest dies, s’ha comentat molt si l’ajuntament de Barcelonatenia o no que allargar l’hora del tancament del metro de la ciutat atès que elpartit contra el Madrid es va acabar a pocs minuts de les dotze, hora en que tancavael servei del transport de Barcelona. I que la decisió de no perllongar elservei va deixar moltes persones caminant per la ciutat.

En un moment en que les administracions hem de mirar ivalorar cada un dels euros que gastem, s’ha d’analitzar aquesta decisió des detots els paràmetres possibles. Quí ha de pagar el futbol “after hours”?.

I podem començar pels protagonistes del partit de futbol,podem seguir pels directius del Barça i del Madrid. Podem seguir amb lestelevisions que compren els drets i els venen a mig món. Totes aquestespersones, amb interessos absolutament legítims, han fet del futbol i del seuentorn la seva manera de guanyar-se la vida.

Si valia 30.000 euros allargar una hora el servei de metrode Barcelona, per què ho teníem que pagar entre tots els ciutadans, deBarcelona o de Catalunya? No seria més adient que fossin els interessos privats, perquè no Canal +, doncs al capdavallsón ells que acaben decidint aquesthorari tant tardà.

Em consta l’esforç de tot l’equip de govern de la ciutat deBarcelona, per fer igual o més amb menys. Com ho estan fent la gran majoriad’ajuntament del nostre país. Jo mateixa com alcaldessa de Calella, és unareflexió diària. I aquesta paradoxa, que s’exigeix a les administracions queparticipin de manera molt important a finançar directament o indirecta elsgrans esdeveniments culturals, esportius, de masses, exigeix cada dia una novareflexió.

L’ajuntament de Barcelona, per un partit de la màximarivalitat ha de mobilitzar serveis, policies ordenant el trànsit, retirantvehicles mal aparcats, brigades netejant els carrer pròxims, i un llarg etc. Ius ben asseguro que una hora de policia municipal o de les brigadesmunicipals val molts diners. Podemparlar de la seguretat, dels serveis que els mossos d’esquadra han de prestar.I no solament amb el Barça, tot i que és un dels principals esdeveniments.Concerts, maratons, festivals, etc.

Alguns legítimament fan activitats, moltes força rendibles, i l’administració paga una partimportant de les despeses generades, algunes vegades amb retorn ciutadà id’altres no.

I és que cada vegada més, a les administracions ens hem depreguntar, a qui serveix una despesa, en quins termes i sobretot, qui paga lafesta.

EL SOU DELS POLÍTICS

2012-01-24T05:28:00.001-08:00

El tema delsou dels polítics, de si han de cobrar o no per fer la seva feina, no és untema nou. Ve de lluny, ja de l'any 79, quan amb les primeres eleccionsmunicipals, milers de persones varen iniciar la seva dedicació a la vida pública,al servei públic.

Es un debat,que també es va portar a terme al si dels partits polítics. Alguns defensavenque un polític tenia que cobrar el mateix que cobrava a las seva vida privada.Era un plantejament que semblava lògic, però que generava diferències entrepersones del mateix partit o del mateix consistori. Un amic molt sorneguer deCDC ens deia: "Sort que en Cruyff no és regidor nostre, hauríem de tancarl'ajuntament per pagar-li"

Recordodiferents casos, d'artistes, de professionals, d'excel·lents persones querenunciaven total o parcialment a les seves ocupacions per entrar en el món dela política local. Per interessos econòmics? Us ben asseguro que no.

Ara, cadadia veus més potents diuen que els polítics no han de cobrar . Si parlem deCalella, solament dels que han estat alcaldes en els darrers 40 anys, veuremcom els empresaris Llobet, Mayà, i Bagó tenien una situació personal que elspermetia ser alcaldes sense cap retribució, mentre que els alcaldes Rey, Basarti Juhé, havíen abandonat les seves ocupacions per poder tenir una dedicació al'alcaldia.

Si partim dela base que les persones tenen dret a un sou digne, crec que ningú hauria dediscutir, si parlem de drets i igualtat, que els alcaldes/es i regidors/es, tinguin un sou per la sevadedicació, i moltes vegades, per que han de renunciar a les seves professions.Si no acceptem això, sincerament, caurem en la defensa de que els llocs públicshan de ser ocupats solament per empresaris, rendistes i milionaris, i no crecque cap demòcrata sincer, defensi aquesta opció. Una altra cosa és que aquestesopcions siguin divulgades i defensades de mala fe, per aquells que tenenenyorança de dictadures i cabdillismes.

Un altredebat, és el que han de cobrar els Alcaldes/ ses i regidors /es, i aquest debatno ha estat mai ben encarat. Segurament el millor seria que es fes a nivell deParlament de Catalunya, o d'Associacions municipalistes, per evitar les fàcilsdemagògies del tema.

I el quetambé s'hauria de reconduir són les duplicitats. Alcaldes/ses que tenint un souen una cambra parlamentària, o Diputació, segueixen cobrant dietes,absolutament legals, en els seus consistoris. I algunes dietes molt importants.

Aquestescoses són les que ens posen als polítics en situació de difícil defensa davantdels atacs populistes, ja sigui dels neofeixistes o ja sigui de sectors del moviment dels indignats.

Per això,personalment a Calella vaig renunciar, des del primer dia, a qualsevolindemnització o dieta municipal.

La crisi segons Einstein

2012-01-14T01:34:00.000-08:00

“ Nopretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisiés la millor benedicció que pot succeir a persones i països,perquè la crisi porta progressos.

Lacreativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la nit. És en lacrisi on neixen la inventiva, els descobriments i les gransestratègies. Qui supera la crisi es supera a si mateix sense quedarsuperat. Quiatribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seupropi talent i respecta més els problemes que les solucions.

Laveritable crisi és la crisi de la incompetència.

Elsproblema de les persones i els països és la mandra per trobar lessortides i solucions. Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes lavida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits.És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisitot vent és carícia.

Parlarde crisi és promoure-la, i callar durant la crisi és exaltar elconformisme.

Encomptes d'això, treballem de valent. Acabem d'una vegada amb l'únicacrisi amenaçadora: la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

AlbertEinstein

1879-1955

Aquestessón paraules d'un savi respectat. Aquestes reflexions no són purateoria sinó la constatació d'una de les lleis més importants de lavida.

Elmón com el coneixem, el benestar actual, és fruit dels esforçosper apartar el conformisme i superar les crisis de les generacionsque ens han precedit. Si volem superar els greus problemes d'avui,cal que emprenguem un camí de canvi; cal qüestionar-nos moltescoses tal com les hem fet fins ara.

Vivimen un món canviant i no tornarem a viure com abans de la crisi.Podem viure encara millor, amb més justícia i més equitat, siafrontem els nous reptes amb noves respostes, si treballem plegatsamb força i determinació. En cap cas hi arribarem si ens guanyen lamandra, l'immobilisme, l'enyorança o el conformisme resignat.

L'hospitalitat generadora de riquesa

2012-01-09T13:07:00.000-08:00

Un copfinalitzades les festes nadalenques és hora de parlar de turisme. Enprimer lloc, perquè el descens de l'activitat productiva d'aquestaindústria en aquestes dates pot permetre a responsables iprofessionals una perspectiva més adequada. En segon lloc, perquècal afrontar el reforçament d'una de les activitats econòmiques queté més possibilitats de retornar-nos als nivells de prosperitat ibenestar que desitgem.

Tot ila forta competència existent, el turisme és un dels poquesactivitats que no poden témer la deslocalització, com succeïx ambd'altres activitats industrials. Els atractius físics de casa nostraromanen i, encara que alguns productes turístics estàndards sónreproduïbles en d'altres indrets, les platges, les muntanyes,l'arquitectura o l'estil de vida són el nostre patrimoni exclusiu.

Tot iaixò no poden baixar la guàrdia i hem de millorar la nostracompetitivitat. Cal que el nostre turisme guanyi encara més valorafegit en el mercat global i pugui així fer front a destinacionscompetidores d'arreu del món. Les claus per a millorar aquest valorafegit són la qualitat i l'experiència.

Laqualitat es troba en el camí de l'excel·lència en el nostre propitreball turístic. La qualitat d'una destinació poc té a veure ambel turisme de luxe – un segment que cal seguir potenciant – sinóen un conjunt de factors que sovint transcendeixen a les pròpiesempreses turístiques. La netedat, la seguretat de les destinacions,el tracte exquisit i competent de professionals, de botiguers, derestauradors i de ciutadans envers als visitants estan a la base dela qualitat d'una destinació.

Enaquest camí d'excel·lència cal canviar la mentalitat de la nostrasocietat cap el turisme. Si em permeteu l'anglicisme, cal transformarla nostra indústria turística en una indústria de l'hospitalitat. Hem d'esdevenir perfectes amfitrions i transformar les estadesturístiques en experiències úniques.

L'experiènciadel visitant és el factor de la nostra fortalesa en competitivitatglobal. Significa prescripció positiva en el seu entorn, repeticióde les seves estades a les nostres destinacions, contribueix demanera decisiva a la desestacionalitació i conté un efectemultiplicador en la promoció turística d'empreses i institucions.

En lesmesures de reactivació econòmica i de creació d'ocupació caltenir molt en compte la indústria de l'hospitalitat. El nou executiucentral, per exemple, ha de donar la resposta definitiva alfinançament dels municipis turístics, focus de creació de riquesa,ocupació i exportació.

Novull defugir de parlar de la taxa turística i en aquest sentitconfio que els grups de treball que s'han creat per part del GovernCatalà i del sector turístic, trobaran l'equilibri i la mesuraequitativa que tots plegats desitgem

Un estat espanyol sense crèdit

2011-12-18T12:39:00.000-08:00

Laprova del nou de la credibilitat del nou executiu espanyol serà,sens dubte, el pagament dels 759 milions d'euros deguts a laGeneralitat. Més enllà de les prou crítiques finances delscatalans, es tracta de veure la capacitat del govern espanyol derespectar les seves pròpies lleis i els compromisos signats amb lesdiferents institucions.

Lasortida no es farà a través de les declaracions grandiloqüents aquines ens tenen acostumats el líders del partits majoritarisespanyols. És temps d'acció, de mesures decidides i de reordenaciódel aparells institucionals i econòmics de l'estat. En aquestsmoments, cap discurs retòric pot tenir credibilitat si no vaacompanyat de fets.

Quincrèdit pot tenir un govern davant de les institucions europees i elsmercats quan incompleix sistemàticament els seus compromisos amb leslleis fonamentals del seu ordenament? L'Estatut de Catalunya és unallei orgànica de l'estat, no ho oblidem, i el seu incomplimentcompromet greument el crèdit del govern espanyol. Si l'executiuespanyol és incapaç liquidar un deute de 759 milions del 2008, calpensar que no s'en sortirà amb el seguit de mesures que reclamen lesinstitucions europees per poder remuntar la crisi.

Laopinió pública espanyola ha estat molt diligent a l'hora dedegradar Grècia arran de la seva fallida. Els adjectius pel país,les seves institucions i els seus polítics han estat molt durs;entre d'altres coses, han estat acusats de falsejar l'estat delcomptes de l'estat sistemàticament. Una música que sona moltEspanya: transferir el deute de l'estat a les autonomies; unfinançament deficitari crònic per a CCAA i ajuntaments;l'incompliment de pagaments compromesos, com ara la disposicióaddicional tercera o el fons de competitivitat, etc.

L'estatespanyol està més a prop de Grècia que d'Alemanya. Per redreçarla situació, abans que el diners, cal canviar les actituds i,d'aquestes, la primera ha de ser la honestedat política i elcompliment dels compromisos.

Els759 milions són, també, la darrera penyora de la credibilitat delRegne d'Espanya a Catalunya. Si els sacrificis dels catalans no esreconeixen i els pactes amb l'estat són incomplets de manerasistemàtica, caldrà qüestionar-se molt seriosament la convivènciafutura entre ambdues nacions.

Solidaritat activa, ara més que mai

2011-12-11T02:56:00.001-08:00

Enaquests dies, l'allau de notícies vinculades a la crisi econòmicafa que molt sovint perdem de vista la perspectiva necessària perafrontar-la eficaçment. Ha de quedar clar que és una crisi europea,que transcendeix de molt en nostre àmbit nacional. Unacaracterística que és evident en el moment que es debat l'actualunió econòmica europea i la necessitat de reformar institucions itractats de la UE.

Enstrobem en una cruïlla històrica que pot canviar radicalment com hementès les relacions econòmiques i socials fins el dia d'avui. De latransformació que s'esdevingui, sabem que caldrà mantenir iaugmentar la justícia social, una idea que ens conforma com acatalans i europeus. En aquesta situació, la primera responsabilitatés la de les institucions públiques, que d'una manera o una altreno han estat prou diligents per evitar la magnitud de la crisi ihauran de preservar els nostres valors col·lectius. Les sevesactuacions són imprescindibles però no són suficients.

Caldràun gran esforç col·lectiu inspirat per la solidaritat activa decadascun de nosaltres, més que pels sentiments de renúncia o depèrdua. És el moment en quin els ciutadans han de prendre elsprotagonisme i posar les bases del seu propi destí individual icol·lectiu.

Catalunyaa demostrar a bastament la seva capacitat de solidaritat. Només calpensar en el gran nombre d'ONG pel desenvolupament existents o l'èxitde campanyes com la Marató de TV3 i el gran recapte del Banc delAliments. La solidaritat finalista, d'objectius concrets, té unagran força a casa nostra.

Ara ésel moment de traslladar aquesta gran energia comuna cap cap a lanostra vida quotidiana. Cal que exercim la nostra solidaritat activacap als nostres veïns, que obrim els ulls i actuem envers a lesdificultats econòmiques i socials que en envolten a casa nostra. Aramés que mai cal enfortir els llaços ciutadans, de fer comunitat. No es tracta d'eximir de responsabilitats als governs; tot elcontrari, de reforçar esforços en la justícia social i la creacióde llocs de treball.

Un bonexemple és el de la feina. El Servei d'Ocupació de Catalunya estàfent un esforç per millorar l'atenció del ciutadans que cerquen unlloc de treball; es pretén donar orientació per a que estiguinmillor preparats per poder trobar una oferta laboral, més queesdevenir una secció administrativa que simplement registra aturats.Malauradament, sabem que una bona part de les ofertes d'ocupació noarriben mai al SOC o als serveis municipals de promoció econòmicaperquè empreses i emprenedors no les comuniquen. És el moment detrencar amb aquestes inèrcies; vetllar perquè qualsevol oferta detreball estigui inclosa en els serveis públics d'ocupació és,també, solidaritat activa; fer que el major nombre de personesaturades puguin tenir noticia d'un lloc de treball és treballar perla justícia social.

Potserno sabem quan sortirem d'aquesta crisi, però sí que podrem fer-hocol·lectivament, sense deixar ningú enrere, si som solidàriamentactius.

EN DEFENSA DEL SENAT ?

2011-12-01T03:02:00.001-08:00

LaConstitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol,tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambresparlamentàries.

Lesdues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera.França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple,tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag ibundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.

Laseva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. AItalia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. ElBundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.

Espot veure que la composició de les nostres cambres és força reduïten relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenimuna cambra alta francament reduïda.

Peròsi parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat quedaen una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Perexemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les duescambres, és a dir que tant els diputats com els senadors podenfer-lo caure.

AFrança, per exemple, un veto del senat a una llei obliga atramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situaciósimilar a la que es dona a Alemanya.

Enaquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, sónescollits directament per les assemblees dels landers, i han de votartots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertaderacambra de representació territorial.

Aquíel nostre senat és més una cambra de representació provincial queterritorial, i a més, la seva posició en relació als diputats éssubordinada.

Peròd’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel quefa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hempresentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altresaccions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que hanpermès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit mésterritorial o sectorial.

Desprèsde quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat hancomençat a agitar-se després de la incorporació del català, elgallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanyadel “pinganillo”?.

Personalment,crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a unaEspanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senatperquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüede l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit desde fa un any.

Aixòés el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra mésunionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia,fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers alspolítics.

Ésevident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat desde sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seureglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit decambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple,sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixencompetències de les Comunitats .

Peròprou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívolsde la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grupque treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes benclares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes queterritorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquestsdarrers anys.

S'ha acabat el cafè per a tothom

2011-11-28T04:36:00.001-08:00

Viureuna crisi és també una oportunitat. Posa al damunt de la taula lesfortaleses i debilitats de les persones, la societat i lesinstitucions. És el moment en quin deixem veure quina és la nostraactitud davant del món.

Ésel que està passant a Europa. La crisi ha deixat veure que hi haviade real en l'economia d'aquells països que exhibien creixementsespectaculars, arrogants, sense haver fet els deures, sense prepararla seva economia per a la competència global, endeutant-se fins a lafallida. Són aquests països i el seu rescat el que està obrint undebat sobre com ha de ser la veritable integració econòmicad'Europa. A la UE no hi haurà “cafè per a tothom”.

Dela mateixa manera, aquest debat s'ha d'obrir dins de l'Estatespanyol. La crisi ha deixat al descobert quina és l'essència deCatalunya i perquè reclama més sobirania. El govern Mas no hatrigat va trigar ni un mes a emprendre la primera tanda de mesuresnecessàries per redreçar l'economia, ni ha esperat ni un sol dia aendegar el segon lliurament de propostes dinamitzadores.

Laveritable vocació d'autogovern és aquesta. Catalunya no es resignaha ser un agent passiu del seu futur econòmic i social; estàconvençuda de les seves forces, de les seves possibilitats, i volconstruir un futur millor.

Elcicle d'eleccions a Catalunya el darrer any és la mostra fefaentd'aquest sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. Davant lacrisi, ha optat per votar a la força sobiranista de Convergència iUnió. Ha expressat, sense ambigüitats, el desig de confiar el timóde la nau a un executiu responsable i honest que exigeix majorcapacitat per a autogovernar-nos en tots els àmbits.

Ésl'actitud contrària de moltes comunitats autònomes espanyoles queha hores d'ara encara no han encetat el meló de les reformespendents. Sense una vocació real d'autonomia només esperen lesdirectrius del govern central per resoldre les seves debilitats. Ésaquí on la crisi posa de manifest que “el cafè per a tothom”només va ser una estratègia per diluir les aspiracions nacionalsdels catalans i dels bascos.

Permolt que ho vulgui evitar, el govern del PP haurà de donar el pasper resoldre aquesta situació anòmala. La reforma de l'estat de lesautonomies no pot ser simètrica perquè cometria el mateix error que“el cafè per a tothom” i ofegaria la veritable locomotoraeconòmica d'Estat, Catalunya.

Elpacte fiscal és la primera mesura per a la reactivació econòmicaespanyola i no una graciosa concessió a posteriori.

L'ètica de la responsabilitat

2011-11-23T15:04:00.001-08:00

Dimarts passat elpresident Mas va presentar una segona fase de mesures d'austeritatper al 2012. L'objectiu primordial de les propostes és assolirl'objectiu de reducció de dèficit de la Generalitat fins al 1,3% iel manteniment de les prestacions socials de l'Estat de Benestar; demanera franca,honesta i responsable, el president va marcar les fitesque han de promoure el redreçament econòmic, estendre lacredibilitat del govern i guanyar la confiança d'empresaris,inversors i institucions internacionals.

Aquestes fites,però, no seran assolides sense la consecució del repte col·lectiuque el president va plantejar, que és la regeneració de la vidapolítica catalana que els ciutadans reclamen. Cal un canvi profunden la manera de fer política i que aquesta esdevingui un millorservidor dels interessos dels catalans. Aquest repte només podràser conclós amb èxit si no és amb una sòlida ètica de laresponsabilitat i una profund compromís amb el país. Els partitspolítics i els agents socials hauran de deixar les velles inèrciesper obrir un diàleg nou, honest i compromès que faciliti, perdamunt de tot, el necessari redreçament del país.

Les mesuresd'austeritat són assumibles per la societat catalana que al llargd'un any i tres eleccions ha donat la seva confiança a la políticade govern del president Mas. Amb aquest suport inqüestionable, lespropostes d'austeritat seran debatudes al Parlament de Catalunya enel marc dels pressupostos de la Generalitat pel 2012. Serà aquestmoment en quin el partits de l'oposició hauran de prendre posiciódavant de les exigències de regeneració dels ciutadans i mostrar sila seva responsabilitat envers el país pot més que els interessospartidistes. Una oposició a ultrança, sense l'ètica de laresponsabilitat reclamada, és una bona font de titulars periodísticsperò empitjora la vida quotidiana dels catalans.

Estic convençudaque aquest repte col·lectiu serà assolit en un clima de diàleg icompromís per part de les forces polítiques, els agents socials iels ciutadans. El poble de Catalunya ha donat proves d'unitat enmoments molt difícils i aquest no serà una excepció.

Amb aquest climade fortalesa podrem exigir plegats, també, al govern de Madrid elcompliment dels seus compromisos, del desplegament de la seva pròpiaètica de la responsabilitat. Els 1.570 milions d'euros retinguts perl'administració central faria innecessària la segona fase demesures, el pacte fiscal en tornaria al creixement econòmic i l'aprofundiment de l'Estat del Benestar. Mentre no arriben, calendreçar casa nostra.

Diari de campanya – La victòria de la feina ben feta

2011-11-21T06:44:00.001-08:00

Sónmoltes les sensacions i els pensaments viscuts des d'anit un copconeguda la victòria electoral de Convergència i Unió. Ha estatfruit d'una campanya electoral especialment intensa i difícil, ambun marc econòmic d'excepció i una majoria absoluta popular més queprevista.

Elprimer sentiment ha estat el d'agraïment a les 628.825persones quem'han donat la confiança per representar novament a Catalunya alSenat. L'elecció directa i nominal de l'escó fa que augmenti lacàrrega de responsabilitat en el mandat dels electors, a quins hemcomprometo a correspondre amb tota l'energia i fermesa.

D'altrabanda, cal considerar aquest resultat com la victòria del seny i laresponsabilitat per damunt d'altres consideracions. A Catalunya, unabona part de les formacions polítiques, davant de la seva impotènciaa nivell estatal, han volgut convertir aquestes eleccions en una menade referèndum en contra de l'acció de govern de president Mas. Peròno han comptat amb la maduresa del poble de Catalunya, que ha volgutpremiar la honestedat, la responsabilitat i la coherència polítiquesen temps difícils atorgant aquesta victòria històrica aConvergència i Unió. La feina ben feta no té fronteres i, a més,guanya eleccions. La demagògia electoralista és la gran derrotada acasa nostra.

Aquestresultat referma el lideratge institucional i polític delcatalanisme polític a la nostra nació. Finalment, la forçamajoritària a Catalunya normalitza la seva representació a lesCorts Espanyoles. La conseqüència immediata és una millor defensadels grans temes nacionals, els que apleguen transversalment a unmajor nombre de ciutadans, com la immersió lingüística o el PacteFiscal.

Alsulls de món, anit Catalunya va fer una gran proclama de la sevaidentitat nacional. Va quedar palès que no és una simple comunitatautònoma espanyola. A banda, de la llengua i la cultura pròpies, vaexhibir un sistema polític singular, amb més diversitat política imes a prop dels ciutadans. Ahir els catalans van poder votar sense elxantatge del bipartidisme estatalista de manera lliure i responsable,que fa lluir especialment el triomf de Convergència i Unió.

Novament...moltes gràcies!

Diari de campanya – … i diuen que plou

2011-11-18T02:51:00.001-08:00

Lapaciència i el sentit democràtic dels catalans són bíblics. Éssorprenent veure com el PP es passeja per casa nostra a demanar-nosel vot sense que hi hagi un terrabastall.

És elPP i els seus mitjans de comunicació els qui van endegar la campanyaanticatalanista més important dels darrers 30 anys, arran del nouestatut de Catalunya. Una reacció tan desaforada que ha deixat unapetja anticatalana dins de l'opinió pública espanyola que trigaràmolts anys a diluir-se; una campanya que ha vorejat la xenofòbia ique, a més, volia trencar la convivència dins del nostre país.

És elmateix PP que s'entesta en voler desmuntar l'integrador sistemaeducatiu català, elogiat arreu d'Europa. Al llarg de tres dècadeshem construït una escola catalana oberta, plural i amb igualtatd'oportunitats socials i lingüístiques que ha esdevingut l'obsessiódel populars. Prefereixen escoles segregades i l'apartheid lingüísticenlloc d'oferir solucions reals als nostres problemes econòmics.

Sónels mateixos que deixen que ens titllin d'insolidaris i avariciososenlloc d'agrair sincerament l'esforç immens que fa la societatcatalana amb el dèficit fiscal de 16.500 milions d'euros anuals.Només som importants per a ells a l'hora de munyir-nos, quan demanemuna solució justa, El Pacte Fiscal, per poder crear ocupació ibenestar, miren cap el cel, xiulen i diuen que no saben que és això.

Ara enRajoy diu que recolzarà Catalunya. Quina Catalunya? La real, lasolidària, la integradora, l'explotada fiscalment o bé laimaginaria, la que voldrien ells, feta a la seva imatge i semblança,postrada i sense caràcter nacional?

Diumengeés el moment de demostrar quina és la nostra reacció democràticaenfront dels greuges rebuts pel PP. Cal un diluvi de vots en favor dela única força política que pot representar el catalanismemajoritari de forma eficaç a Madrid. Convergència i Unió.

Diari de campanya – Si volem, podem

2011-11-17T09:41:00.001-08:00

Soma les acaballes de la campanya electoral. És el moment que elslíders dels partits estatals han de començar a respondre a lespreocupacions dels ciutadans de Catalunya. És el temps en què escomencen a desvetllar les agendes ocultes.

MarianoRajoy ha hagut d'aclarir finalment quina serà la seva actitud versal Pacte Fiscal. La resposta ha estat tan clara com preocupant: “Laprioritat és crear ocupació i la resta literatura i temes menors”.

Sien Rajoy no pot entendre que el Pacte Fiscal significa més ocupaciói més oportunitats per recuperar l'economia catalana caldrà que ferque ho entengui des de les urnes amb els vots de la majoria delscatalans. Cap aspirant a governant d'un país democràtic pot quedarimpassible davant la xifra gegantina de 16.500 milions de dèficitfiscal que té Catalunya amb l'Estat. És una situació inaudita atota Europa; els lander alemanys tenen com a màxim un dèficitfiscal amb el govern federal del 4% mentre que Catalunya ha de patirel 8%.

Elpacte fiscal és el gran repte col·lectiu del catalans, sense ellperilla seriosament el nostre estil de vida, el benestar de lesnostres famílies i la prosperitat econòmica guanyada amb esforç iperseverança. No serà una feina fàcil – ja ho deixa clar enRajoy – però és possible si mantenim la unitat al voltant del'eliminació d'un dèficit fiscal que ens ofega, d'una càrregapròpia d'una colònia.

Lageneració que hem encetat el segle XXI hem viscut esdevenimentsincreïbles, impensables pocs anys abans. Hem vist com la democràciaavança en tot el planeta, com va caure la tot poderosa URSS i el murde Berlín, la fi de moltes guerres, l'enderrocament dels dictadorsàrabs de la Mediterrània, etc. Sabem que la unió al voltant d'unaidea poderosa tot ho pot.

Desde Convergència i Unió estem convençuts que si volem, podem fer deCatalunya un país digne nacionalment, només cal que les urnesestiguin plenes de PACTE FISCAL, la nostra proposta política.Si volem, podem.

Diari de campanya – Les ciutats inhòspites de PP

2011-11-16T10:46:00.001-08:00

Deben segur que coneixeu les iniciatives de diverses poblacionscatalanes per establir camins escolars segurs. La idea és que lamainada pugui anar sola a l'escola i que el recorregut estigui lliurede perills. Una part implicada en l'èxit d'aquestes projectes sónels botiguers; en qualsevol moment el alumnes han de poder entrar enun establiment i poder demanar ajuda. No cal dir que el col·lectiude comerciants s'ha implicat amb fermesa.

Iniciativesd'aquest tipus estan en perill si el PP té les mans lliures peraplicar les seves mesures de liberalització d'horaris comercials.Aquelles famílies que porten anys sostenint, amb esforç iprofessionalitat, el seu petit negoci hauran de tancar en no podercompetir amb les grans superfícies, que podran obrir tantes horescom vulguin. En conseqüència, veurem com moltes botiguesdesapareixeran i els carrers esdevindran més solitaris, més foscorsi més insegurs. Les ciutats seran menys habitables i mésinhòspites.

ACatalunya sempre hem defensat un model de comerç de proximitat basaten les botigues que donen vida als carrers de les nostres ciutats; unmodel que fomenta la convivència i la relació entre els veïnsalhora que contribueix a la sostenibilitat mediambiental tot evitantdesplaçaments innecessaris amb transport privat.

Laliberalització d'horaris comercials comportarà la destrucció demés llocs de treball amb el tancament dels petits establiments. Lesgrans superfícies, per envergadura i per nombre de treballadors,podran obrir tots els dies de la setmana i les hores que vulguin. Noobstant, no crearan prou ocupació per substituir la destruïda perla liberalització.

Noés una simple proposta en favor del consumidor, les seves intencionssón més profundes. El PP vol eliminar la capacitat autonòmica deregular el comerç, invocant “la unidad de mercado”, per aplanarel camí a les seves aliades, les grans superfícies. Aquestesmultinacionals de la distribució comercial tributen els seusimpostos a la capital espanyola. Una nova manera que els nostresdiners es quedin a Madrid.

Pera Catalunya, per al nostre comerç, el PP no és la solució sinól'agreujament dels problemes.

Diari de Campanya - Qui paga la festa?

2011-11-15T07:09:00.001-08:00

A partir de finals d’octubre, hecentrat una bona part de la meva activitat en la campanya electoral.He participat en actes a quasi totes les capitals de comarca de lacircumscripció electoral de Barcelona. Vilanova, Martorell,Igualada, Manresa, Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró,Granollers, etc. I també a diverses poblacions del conjunt de lademarcació.

He pogut observar en primera persona,les importants inversions realitzades en molts d’aquestsajuntaments els darrers anys. S'han bastit veritables catedrals de lamodernitat. És el cas del faraònic TecnoCampus de Mataró, lesinstal·lacions de la Plataforma Multiservei de Vilanova i la Geltrúo la nova Fira de Reus. La mitjana d'inversió pública d'aquestsprojectes sobrepassa els 100 milions d'euros.

La majoria d’aquestes obres presentenun element comú. Estan per pagar. O bé directament als empresarisque les han construït o bé indirectament al Banc o Caixa que ha fetel finançament.

I en molts casos, eren obresdubtosament prioritàries i d'una rendibilitat socials i econòmicaqüestionable. Tenim l’exemple de Calella. Millor fer un pont queno ampliar la guarderia. Això si, desprès parlarem de serveis a lespersones i de prioritzar l’ensenyament.

Al final haurem de pensar que en l’ADNdels socialistes hi ha un gen que no els deixa pensar en pagar ni alsconstructors, o bé pagar a més de 100 anys. La Generalitat delTripartit va deixar compromisos de pagament més enllà de l’any2110. Una hipoteca ben costosa per a les generacions futures.

Sincerament, no crec que a cap políticno li agradi de fer inauguracions, ampliar serveis, crear-ne de nousi gratuïts per tothom. Hi ha, però, una diferència, mentre unsparlen i parlen i prometen barra lliure per tothom, d’altres abansde convidar ens preguntem: Qui i Com paga la festa?

Sincerament, no és una pregunta sense importància.

Diari de campanya - L'ànima social, la fortalesa de Catalunya

2011-11-15T01:39:00.001-08:00

L'ànimasocial de Convergència i Unió és el bressol del benestar social aCatalunya. Cal dir-ho ben clar. Les actuals prestacions socials alnostre país són fruit del treball constant i compromès de lafederació al capdavant de la Generalitat des dels seus inicis. Estemorgullosos i en fem bandera.

Tambéen podem fer a nivell de l'estat, on les nostres contribucions hanestat decisives per generalitzar el benestar i l'atenció a lespersones més desfavorides. L'any 1982, Ramon Trias Fargas vaimpulsar la primera llei d'Integració Social dels Minusvàlids(LISMI) de l'estat, coneguda com la llei Trias Fargas.

Elcompromís social de la federació a Madrid ha continuat tots aquestsanys a través del diferents diputats i senadors i, moltespecialment, d'en Carles Campuzano. Hem estat determinants perl'establiment de la prestació d'atur pels treballadors autònoms;hem defensat la necessitat d'un millor tractament fiscal a lesentitats sense ànim de lucre, l'establiment d'una millor atenció ales persones afectades per autisme, la intensificació de la lluitacontra la bulímia i l'anoxèria, l'augment de recursos en la lluitacontra la SIDA, etc.

Laprimera llei de parelles de fet a l'estat es va fer a Catalunya i lavan signar el president Pujol i la presidenta de Gispert. És unafita històrica que cal recordar i que va obrir el camí a posteriorslegislacions en aquest àmbit.

Aquestsfets no neixen de la casualitat, ni de les diferents conjunturespolítiques. El nord de Convergència i Unió sempre ha estatapuntant cap a les necessitats socials del nostre país. Lareconstrucció nacional de Catalunya és integradora i vol assegurara tots els ciutadans i ciutadanes unes condicions de vida dignes i unrepartiment equitatiu de la riquesa.

Aquestaés la fortalesa de Catalunya.

Diari de campanya – Memòria democràtica

2011-11-13T12:05:00.001-08:00

En elmón que vivim, la memòria es fa cada dia més curta. És tall'allau d'informació que rebem cada dia que tenim certa tendència aoblidar el que va passar la setmana anterior. És una dinàmicaquotidiana que és fa molt difícil d'evitar a les persones.

És peraixò que, quan arriba el moment d'anar a votar, hauríemd'aturar-nos i fer memòria. Pensar per què hem arribat a lasituació actual, quins són els responsables i per què haurien demerèixer la nostra confiança.

Reflexionemsi la mereixen candidats com la ministra Carme Chacon que amagasistemàticament que el pressupost espanyol d'Ensenyament ha estatrebaixat un 7,8% o la Sanitat un 8%. En canvi, a Catalunya l'ajust al'ensenyament ha estat del 7,6% i de només del 6,4% en sanitat; ésa dir inferiors al realitzat pel govern Zapatero.

Tot iaquesta realitat, Chacon es dedica a criticar els ajustos en lasanitat catalana i a callar quan Elena Salgado, la seva companya degovern, exigia a la Generalitat fer el doble d'ajustos en elpressupost català. Tampoc ningú la va sentir quan el governsocialista a Catalunya gastava a mans plenes posant en dificultats elfutur del Benestar Social a casa nostra.

Tot valper fer veure al govern de CiU com un grup de persones malèvoles iendimoniades. Però el veritable mal per Catalunya són els 4 milionsd'euros d'interessos que el Govern ha de pagar cada dia com aherència del tripartit.

Ésespecial molest que Carme Chacon és presenti ara a Catalunya ademanar el vot. Ningú l'ha vist durant quatre anys treballant pelnostre país; ni una paraula en defensa dels interessos dels nostresciutadans. La ministra va comprar el seu càrrec amb els 25 diputatsdel PSC asseguts al Congrés de Diputats; vint-i-cinc vaixells quehan romàs amarrats al port del PSOE sense profit per a Catalunya.

Per quèel Consell Rector de l'Aeroport del Prat s'ha hagut d'aprovar aúltima hora de la legislatura? Si era factible, fa molt de temps quehauria d'estar constituït i servir als interessos econòmics delcatalans. Cap candidat socialista pot treure pit; tot el contrari,haurien d'estar avergonyits per fer electoralisme amb una qüestiótranscendent pels ciutadans de Catalunya.

Femmemòria i descobrirem qui és qui ha traït la nostra confiança iqui la mereix. Veurem de manera clara qui és que ha estat franc ihonest malgrat les dificultats i ha treballat pel país. D'altres, ala desesperada, exhibeixen el seu fill com en els pitjors programesroses de la televisió, on tot s'hi val. A Catalunya, per convèncerals electors presentem propostes, no ens cal el llibre de família.

Diari de campanya – Si ens llevem ben d'hora...res no és impossible

2011-11-13T01:40:00.001-08:00

Enel anterior diari, comentava que l'aeroport del Prat tindrà unagestió autònoma i amb una majoria catalana en el consell rector. Ésun èxit indubtable del conjunt de la societat catalana que ha sabutmantenir-se ferma entorn d'un projecte comú. Aquesta és la nostrafortalesa i així ens llaurem el futur. No ha estat fàcil, com no hoés res important de debò, però sabíem el que volíem i estavemd'acord en el camí a seguir. L'aeroport del Prat no tindrà capaltra servitud que els interessos de Catalunya.

Lamentablementaquesta mateixa unitat en la societat catalana és difícil trobar-laen el conjunt dels partits polítics i és per això que moltsprojectes no aconsegueixen reeixir. Hi ha els que supediten elsinteressos dels catalans a les estratègies del partits estatals; ambtanta mala fortuna que el de casa sempre són els darrers de la cua.Despleguen un seguit d'excuses que coneixem a bastament per dilataren el temps la consecució del nostres objectius. D'altres esconformen amb els grans titulars i les atzagaiades, que trempen laseva militància i poca cosa més.

Lanostra experiència confirma que res no és impossible en políticasi els projectes s'aborden de manera serena, responsable i amb unprofund sentit de país.

Diari de campanya - Una experiència compartida amb el Turisme

2011-11-11T10:13:00.001-08:00

Aquestmatí he esmorzat amb en Duran i Lleida amb una nodrida representaciódel sector turístic català. Bons emprenedors, bons amics i unacerta inquietud sobre el futur econòmic a casa nostra.

Tenimmolta experiència compartida amb els professionals turísticscatalans; sempre hem estat al seu costat i ben aviat vàremconsiderar que el Turisme era un sector estratègic en l'economiacatalana. La nostra porta sempre ha estat oberta a les sevesinquietuds i avui podem exhibir amb orgull haver ajudat de maneradecisiva al sector per a convertir Catalunya en una potènciaturística mundial.

Noha estat un camí fàcil perquè els governs de Madrid sempre havienvist el Turisme com un sector complementari, com un recurs quand'altres indústries les passaven magres. El nostre recolzament ferma l'activitat turística, al servei del emprenedors catalans, témolt a veure en el canvi de visió del govern central.

Enaquest camí van aconseguir la línia d'ICO Renove Turisme i el PlanRenove Turisme amb participació de les Comunitats Autònomes que hand'ajudar a modernitzar les instal·lacions turístiques; amb visióestratègica per a captar els nous mercats emissors, hem pogut ferveure la necessitat d'agilitzar la concessió de visats des de lesambaixades i els consolats.

Enun món turístic en canvi constant, cal aquesta visió global iestratègica del sector i pensar en un suport constants a lesdestinacions que fan un esforç important en la renovació de la sevaoferta turística. Cal acompanyar a les nostres destinacions mésmadures en la promoció i renovació de la seva oferta turística.Poblacions com Calella, Santa Susanna, Lloret, Salou, etc. treballende valent per posicionar les marques de Turisme Familiar o de TurismeEsportiu, una posada en valor dels seu potencial que mereix en nostresuport ferm davant de les institucions.

Lesempreses turístiques necessiten, a més de la promoció,d'instruments legislatius i fiscals que les permeti millorar la sevacompetitivitat. La reducció de l'IVA en l'activitat turística ésimprescindible per assegurar aquesta competitivitat; de la mateixamanera que ho és reestructurar l'ICO per a que ofereixi liquiditat ales empreses. El treball serè, persuasiu i constant dels diputats isenadors de Convergència i Unió ha aconseguit vies d'esperança ales empreses; és el cas de la llei de Morositat, reduir en cincpunts l'Impost de Societats per a les PIMES o, fins i tot, que al'aeroport del Prat les institucions catalanes tinguin un paperdeterminant i majoritari, tal com ha anunciat avui el Consell deMinistres.

Plegatshem arribat a ser líders turístics, plegats arribaren a construiruna sòlida indústria turística.

Diari de campanya – El vídeo de la vergonya

2011-11-10T13:14:00.001-08:00

Finalment, obligat per l'extrema indignació de la societat catalana, el PSCha retirat en polèmic vídeo que relaciona els ajustospressupostaris en la sanitat amb la mort de pacients. Ho ha fet sensedemanar disculpes als ciutadans i al personal sanitari; exhibintl'arrogància del seu director de campanya, José Zaragoza, que s'havist forçat a fer-ho a petició de la candidata Chacon. Un gest quesoluciona ben poca cosa un cop s'han traspassat les línies vermellesde l'honestedat política.

Defet, no ens ha d'estranyar haver arribat a aquesta situació. Aprincipis d'any, en l'acte solemne de la Pasqua Militar, la ministraChacón va anunciar la retirada de les tropes de l'Afganistan. Vaafirmar que començaria aquest mateix any. Després tot han estatrectificacions i justificacions. Quantes famílies han hagut desubstituir des d'aleshores l'alegria de l'imminent retorn pel dolorde la mort d'un militar en aquelles terres? Com es pot actuar ambtanta frivolitat? Hi ha una explicació: perquè només es busca untitular que vengui bé. És igual si l'anunci s'aguanta o nos'aguanta, si crea falses expectatives entre famílies i amics delssoldats en zona de guerra... Que importen els sentiments de la gentquan l'únic objectiu és escalar políticament?

CarmeChacon té massa coses per amagar i ben poques a explicar. És peraixò que només poden plantejar una campanya electoral basada en elxantage de por. Sense projecte polític adient pel catalans, sensepropostes per superar la crisi, Chacon i el seu equip es dediquen allençar cortines de fum per fer oblidar la pesada càrrega queCatalunya ha d'arrossegar per la pèssima gestió del PSC-PSOE.

Fumper ocultar que el govern tripartit va generar 8.350 milions d'eurosde dèficit i deixar més de 800 milions d'euros de facturesimpagades; sense aquest deute no caldrien ajustos pressupostaris decap mena. Fum per emmascarar que Chacon és membre del Governsocialista que exigia a la Generalitat duplicar els ajustos del 10%al 20%. Fum per fer oblidar que el deute generat pel govern del PSCés de 4 milions d'euros d'interessos al dia, amb aquest diners espodria obrir un nou hospital cada mes.

Esperemque en aquesta setmana que resta de campanya electoral, la candidatadel PSC-PSOE torni als camins de l'honestedat política. Potserd'aquesta manera ens podrà explicar perquè, si Rubalcaba no es elmateix de Rajoy, només es dedica a carregar contra Convergència iUnió i el Govern de la Generalitat. O rebatre la sospita compartidaper molts ciutadans que la seva única preocupació és un resultatacceptable per continuar la seva carrera política a Madrid i llençarels vots catalans a la porta del carrer Ferraz.

Pori vergonya, uns eixos pèssims per a un país preocupat que volenfrontar-se amb coratge a la crisi.

Diari de campanya - Pobre Espanya, pobre Catalunya

2011-11-08T09:47:00.001-08:00

Eldebat d'anit entre els candidats del PSOE i el PP va tenir un perdedor clar: Catalunya.

Sensela presència de Convergència i Unió en el debat, la tercera forçapolítica del Congrés, Catalunya va ser exclosa. Els problemes queafecten als ciutadans del nostre país no van quedar reflectits, niels candidats van mostrar cap voluntat de solució.

Elscandidats només es van posar d'acord més mostrar la seva voluntatcompartida de recentralitzar el poder de l'Estat i reduir les quotesd'autogovern de les autonomies. Tots dos van reconstruir la vellaimatge centralista d'Espanya, que sempre troba el consens per anarcontra Catalunya.

Nohi va haver cap referència a un finançament just de Catalunyatravés del Pacte Fiscal, ni un sol mot a la única qüestió que potgarantir el manteniment del benestar social a casa nostra.

Esva ignorar el Corredor Mediterrani i les infraestructures necessàriesper la recuperació de la nostra economia i la tan necessàriacreació de llocs de treball. És clar que cap infraestructura que nopassi per Madrid no té cap consideració en els plans de treball dePérez Rubalcaba o Rajoy.

IgnorarCatalunya i les seves necessitats va ser l'únic punt d'acord entreels dos candidats. La resta de qüestions va ser tractades amb lamateixa irresponsabilitat política que ho han fet fins ara. Retretsmutus sense parlar del futur de l'economia productiva i sense posarcap solució damunt la taula. Mentre l'atur segueix creixent, PSOE iPP continuen atacant-se, com han fet el darrers quatre anys.

PobreEspanya, pobre Catalunya.

Diari de campanya - Corredor mediterrani: l'agenda oculta del PSOE i el PP

2011-11-07T06:46:00.000-08:00

Aquestmatí he participat al debat “Perspectivas y retos de futuro” queorganitzava el Foro de Infraestuctures a Madrid. He compartit lataula rodona amb en Rafael Simancas, PSOE; Andrés Ayala, PP; JuanCarlos Barrero, UGT; i Vicente Sánchez, CCOO. Una hora de debat méstard he pogut constatar que ni el PSOE ni el PP parlen clar a l'horad'establir prioritats,molt especialment en el cas del corredormediterrani. El que és clar és que no es podrà acontentar a tothomi que el cafè per a tots esdevindrà misèria compartida.

PSOEi PP mantenen una veritable agenda oculta en aquestes eleccions. Forade propostes retòriques no expliquen de quina manera concretapretenen rellançar l'economia productiva de l'estat. Més enllàd'amenaces populistes de retallades recentralitzadores a autonomies iajuntaments, no expliquen en cap cas quin és el camí real desortida de la crisi.

Aquestamanca de planificació posa en perill una futura actuació econòmicaresponsable i eficient del govern de Madrid. Si no saben on centrarels esforços, la seva actuació esdevindrà erràtica i allargarà,encara més, les perspectives de reeiximent econòmiques. I encarapitjor, les actuacions poden ser guiades exclusivament pelsinteressos partidistes del moment.

Insisteixo,és el cas del corredor ferroviari mediterrani. Sense cap mena dedubte, si un govern responsable vol centrar esforços i els recursosen un projecte viable i de futur econòmic aquest és el corredormediterrani. Dins de la conca mediterrània hi ha una grancompetència per fer-se amb la capitalitat logística del sudd'Europa i ser el punt de desembarcament de les mercaderiesasiàtiques enlloc dels port del nord del continent. Barcelona,objectivament, té el perfil idoni per esdevenir aquest centrelogístic de primera magnitud i competeix, en d'altres, amb Marsella.

Quinés el paper que jugaran en aquesta competència el PP i el PSOE?Donaran un suport decidit al corredor del mediterrani? No ho sabem.Si ens atenem a les declaracions dels seus dirigents han promèsdonar prioritat als cinc gran eixos ferroviaris espanyols. No endestaquen cap prioritat; es dediquen a la subhasta electoral de lesinfrastructures.

Prioritzarel mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotoraeconòmica de l'estat, i accelerar la recuperació de l'economiaproductiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als portsde Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat persortir de l'atzucac.

Ésuna decisió que transcendeix les visions partidistes o territorials.És una decisió estratègica, d'economia global. És una decisióque només pot garantir la força de Convergència i Unió.

Calparlar clar i no enganyar!

DIARI DE CAMPANYA: MARIANO “PAPANDREU” RAJOY

2011-11-04T02:56:00.001-07:00

Lainconsciència del primer ministre socialista grec, Giorgios Papandreu, depretendre convocar un referèndum sobre el rescat econòmic de Grècia ha posat elseu país a un pas de la catàstrofe. Ha estat un acte egoista pensat més enobjectius partidistes i personals que no pas en l'amplitud de mires que cal lacrítica situació grega.

Ésel que ha fet exactament Mariano Rajoy des del mateix moment que va esclatar lacrisi econòmica a l'Estat. D'en Rajoy no hem sentit encara ni una solaalternativa per sortir de la crisi, si és que en té. La seva única preocupacióha estat intentar enfonsar el govern Zapatero per aconseguir eleccionsanticipades. Res de sumar esforços per a que l'economia espanyola sortís endavant,cap proposta per crear llocs de treball.

“Papandreu”Rajoy no té un alternativa per al redreçament econòmic de Catalunya, ni tansols de l'Estat. L'únic full de ruta clar és la recentralització de l'estat ambel clar prejudici que això significa per al benestar econòmic i social delcatalans. Amb la seva dèria uniformitzadora el corredor mediterrani, la nostraconnexió ferroviària amb Europa, està en perill; amb el seu modeld'nfrastructures radial i centralista les inversions claus per a l'economia de l'estatpassaran totes per Madrid. De la gestió dels aeroports catalans, ens en podemoblidar.

Rajoyno té alternativa i, a més, és l'hereu fidel de la gestió del govern Aznar. Lescauses més profundes de la gran crisi espanyola estan arrelades en els passatsgoverns populars. De manera irresponsable, van llançar el món econòmic per lasenda de l'especulació i el “pelotazo”; de l'economia productiva, del treball il'esforç se'n fotien amb l'ostentació impresentable del nou ric.

Mariano“Papandreu” només té una fulla de ruta clara: recentralitzar l'estat aqualsevol preu i molt especialment en el cas de Catalunya. Ell i el seu partitsón els responsables de l'atac frontal al sistema educatiu integrador català;són ells qui varen portar el nou Estatut català davant del TribunalConstitucional sense respectar la voluntat del poble de Catalunya.

MarianoRajoy és un partidari de mantenir la situació d'espoli fiscal que pateixen elscatalans. Nega el pacte fiscal i no qüestiona el concert basc. Vol que Catalunyacontinuí tenint el doble d'atur que el País Basc. Una majoria absoluta sevaserà tan catastròfica per Catalunya com el referèndum de Papandreu per Europa.D'altra banda, els socialistes en volen fer creure que Rubalca/Chacon sóndiferents. Els 25 diputats, que fin ara ha tingut el PSC, han estat 25 vaixellsque no han sortit mai de port.

QUIN CINISME, NO?

2011-11-02T02:24:00.001-07:00

Detots és sabut les circumstàncies de deute màxima que va heredar el PresidentMas i el que això ha representat alhora de poder fer polítiques públiques. Uncop les recomanacions per part del Govern de l’Estat, forçat per Brussel.lessobre les mesures d’austeritat, a Catalunya l’actual Govern Català ha hagutd’ajustar fins a un 10 % menys la despesa pública. Fet allò que tocava persalvar el propi sistema i especialment l’estat del Benestar, vaig volercontrastar dades amb un amic meu i hem pogut comprovar de les diferències entreels pressupostos de la Generalitat de l’any 2010 i del 2011.

Eldarrer pressupost del tripartit i el primer pressupost del nou govern de CiU.En definitiva la comparació entre un pressupost, el del tripartit, que segons diu la Ministra Chacón pensava en les classes populars,i no retallava ni en sanitat, ni en ensenyament ni en prestacions socials, i unpressupost, segons la mateixa ministra, pensat i elaborat per les dretescatalanes, per complicar la vida a les classes socials més desfavorides.

Ila ministra això ho diu cada vegada que li posen un micro davant la boca. Ésl’argumentari del seu partit. I això seria lícit si fora veritat, però resultaque no ho és.

Elgovern de CiU ha hagut de fer mil equilibris doncs la crisi econòmica afectaels ingressos de la Generalitat. Però dins d’aquestes limitacions, el govern deCiU ha incrementat els percentatges globals de les conselleries que estansempre a la boca de la ministra Chacon.

El pressupost de Sanitat de l’any 2011 significa el 38,61 del total del pressupost de la Generalitat, mentre que a l’any 2010 significava el 36.37%

El pressupost d’Ensenyament del 2011 s’hi dedica el 20,70% de recursos mentre que al 2010 solament el 19,90.

El pressupost de Benestar Social al 2011 hi dedica la Generalitat el 8,82 del pressupost, mentre al 2010 era un 8% pelat,

Aquestaés la realitat. Peraixò, mentre arriba una ministra, la Salgado i obliga al Conseller Mas Colell a disminuir elpressupost de la Generalitat, al darrera arriba la ministra Chacon iens acusa de diables de dretes per retallar drets socials, allargar les llistesd’espera, i deixar morir els malalts de càncer. És allò de la Bella i la Bestia. Aquí primerla bèstia i desprès la bella Chacon.

Elseu discurs seria creïble si ella fos la primera en haver demostratsensibilitat social alhora de no endeutar-se fins a 26.000 M€ del seuministeri, el de l’exèrcit, però no ha estat així, ans el contrari ha sigutl’única Ministra del Gabinet Zapatero que no va comparèixer al Congrès per dira on retallaria ella. Ja se sap , els tancs, els vaixells militars, etc, són deprimera necessitat.

La ministre Chacónprefereix el cinisme i la demagògia. Sincerament crec que a aquestesalçades de la situació hauria de tenir una mica més de vergonya personal ifugir d’aquest populisme tant barroer i lamentable.

EL PREU DE SER CATALANS

2011-10-29T04:23:00.001-07:00

Tot a la vida té el seu preu i el repte essencial de les persones és saber què volem i que estem disposats a pagar per aconseguir-ho. Un preu pot ser econòmic, social o ètic. Les societats també han de pagar el seu preu per assolir el model i la qualitat de vida a quina aspiren com a comunitat. És hora que els catalans reflexionem molt seriosament sobre quin preu hem de pagar per construir una nació de progrés i socialment justa. Hem de decidir lliurament quin és el preu que paguem i si aquest ens permet avançar cap aquests objectius.

Cada any Catalunya paga a l'Estat espanyol 16.500 milions d'euros de quins no tenim cap mena de retorn ni generen cap benefici per als seus ciutadans. Cal que ens preguntem si volem seguir pagant aquest impost abusiu per ser catalans. Cada ciutadà paga anualment 2.200€ a l'Estat, 8.400€ cada família, sense rebre cap tipus de servei o de prestació.

Aquesta situació injusta té un nom: dèficit fiscal. I la única manera que es pot resoldre és el canvi del sistema de finançament de Catalunya a través del pacte fiscal. El dèficit i el pacte fiscal no són qüestions accessòries en la política catalana, com algunes formacions polítiques volen fer veure. Són el rovell de l'ou, són els diners que ens calen per atendre les necessitats dels catalans, per fer millors polítiques socials, per tenir una escola pública de qualitat.

El dèficit actual de Catalunya és de 8.350 milions d'euros; és l'herència del govern tripartit. Si poguéssim disposar dels diners que en pertoquen, 16.500 milions, podríem eixugar el dèficit i encara disposaríem de diners per enfortir la nostra economia, crear ocupació i millorar les prestacions socials. Si poguessin decidir sobre els nostres ingressos no haurien calgut les mesures d'estalvi de 3.000 milions d'euros que ha hagut de fer el govern de la Generalitat.

No hi ha cap territori a Europa obligat a patir aquest impost abusisu; el cas del dèficit fiscal català és un cas únic a tot el continent.

Ha passat el temps de les alternatives de finançament. Només el pacte fiscal pot assegurar-nos el futur i el benestar dels nostres fills. A cada acord amb els poders de Madrid, tan fa PP o PSOE, perdem un llençol de la bugada. Podem canviar d'acord però al final el dèficit fiscal de Catalunya és continua mantenir. Ho va deixar molt clar el conseller Mas-Colell analitzant els resultats del model pactat pel PSC l'any 2009, si es comparen les xifres amb el model del 2005, el dèficit del 8,4 del PIB català es manté.

Cada segon que passa paguen 500€ que l'Estat no torna, cada minut 30.000€, cada hora 2.000.000€, cada dia 45.000.000€; 60.000€ mentre llegiu aquest línies.

És hora de preguntar a qui s'oposa al pacte fiscal, tan fa es digui Chacon o Fernández Díaz, per què hem de pagar aquest impost abusiu, per què és tan alt el preu de ser catalans.

No ens resignem!

2011-10-26T02:02:00.001-07:00

Aquest cap de setmana. el president francès, Nicolas Sarkozy, ha dit que Espanya ja no es troba en la primera línia dels problemes econòmics i financers de la zona euro. Segons ha dit, això és gràcies al grans esforços de José Luis Rodríguez Zapatero i el sentit de la responsabilitat des de l'opoció de Mariano Rajoy. Tot plegat un acudit; i si la informació i l'agudesa política de Sarkozy són aquestes no ens ha d'estranyar gens ni mica les successives derrotes electoral del partit que lidera.
Un lider europeu ben informat ha de reconèixer que l'actitud del PSOE i del PP davant de la crisi ha estat poc més que suïcida. El president Zapatero és qui va negar l'existència de la crisi en els seus inicis, es va decidir a actuar tard i malament i ha hagut que acabar el seu mandat abans d'hora amb eleccions anticipades. Ës la mateixa persona que es vantava de la solidesa del sector bancari espanyol i que acabat amb l'esfondrament de la major part de les caixes i amb 5 bancs espanyols en el punt de mira de la Comissió Europea.
La ineptitud de Zapatero ha estat acompanyada per l'actitud irresponsable de Rajoy que ha pensat únicament en els interessos de partit en lloc de fer pinya per combatre la crisi econòmica. L'únic objectiu del PP era fer caure el govern socialista i avançar eleccions el més aviat possible. Els interessos del ciutadans, la creació d'ocupació i la represa de l'economia productiva no fomaven part de l'agenda prioritària del populars, responsables d'estimular una economia de l'especulació i el “pelotazo” que ens ha portat a la situació en la que ens troben.
Un lider europeu ben informat hauria celebrat davant de tota Europa la actitud responsable de Convergència i Unió que ha permès actuar davant la crisi i ha donat suport al Govern espanyol per prendre les mesures necessàries per a que l'economia de l'estat no acabés intervinguda com a Grècia; gràcies a CiU es van poder aprovar el sostre de despesa i establir les mesures de austeritat que han contingut el dèficit desmesurat espanyol. Cap de les mesures va compatr amb el suport del Partit Popular, hores d'ara encara no se sap quin és el seu programa econòmic, fora de les proclames retòriques habituals.
La única cosa en la que s'han posat d'acord el PSOE i el PP ha estat en fer una reforma exprés de la Constitució, sense diàleg ni consens amb la resta de forces polítiques. Que aquesta reforma fos un ataca als interessos de Catalunya no va suposar cap impediment per a que tots els diputats del PSC, al capdavant la candidata Carme Chacon, votessin a favor. Aquests dies, el PP assegura que vetllarà pels interessos de Catalunya ; no ho ha fet en el passat ni ho farà ara.
Els electors catalans no poden resignar-se a votar entre l'espasa i la paret. Entre l'economia de subsidi i poc productiva del PSOE i l'especulativa del PP, hi ha l'alternativa del política econòmica rigorosa i responsable; fonamentada en la cultura del treball i l'esforç, és la única que pot rellançar l'economia productiva,generar ocupació i benestar de manera sostenible. És l'economia que hen defensat i defensem CiU, aquí i a Madrid, per damunt d'interessos partidistes.
Jo no em resigno, i tu?

Published with Blogger-droid v1.7.4

UN CORREDOR AL COR D'EUROPA

2011-10-21T05:13:00.001-07:00

Calque ens felicitem tots plegats, institucions i societat civil, de la decisió dela Comissió Europea d'incloure el Corredor Ferroviari Mediterrani com un delseixos prioritaris a la Xarxa Central Trans-Europea. Ha estat una feina feixugaque ha exigit aplegar molts consensos i dedicar molta energia per convèncer alsalts funcionaris europeus i arrossegar al govern central a donar suport a lainiciativa.

Ladecisió la podem qualificar com una victòria per a Catalunya i les comunitats que comparteixen aquest corredor. Però ésnomés una victòria parcial; hem guanyat el partit d'anada i cal jugar bé en elde tornada per passar l'eliminatòria.

És peraixò que no podem caure en el cofoisme i que cal que analitzem lesconseqüències, les lliçons i els riscos de la decisió europea. La primera lliçó és que quan hi ha treballconjunt de les institucions i les societats civils dels seus territoris és moltdifícil aturar la seva iniciativa; en aquest cas, a més, una realitat econòmicainqüestionable avala les demandes de Catalunya i la resta de comunitats: el 50%de l'economia de l'estat i el 60% de les exportacions es generen a la riba dela Mediterrània.

D'aquestalliçó se n'extreu una conseqüència clara que és que només es supera l'Espanyadel km 0 sinó que hi ha una altre manera de construir l'estat. El treballconjunt de les comunitats, en xarxa, hafet més per un concepte federal, de suma d'interessos comuns, que lesreiterades proclames polítiques del partit de govern. La base territorial haaconseguit fer valdre els seus sòlids arguments per damunt de la visiócentralitzant de l'administració central.

Unaaltra lliçó que resta és que Europa s'ho val. Enmig de la crisi actual, hacrescut a casa nostra un cert euroescepticisme i, fins i tot, un rebuigde la moneda única, tot amb la boca petita pero de manera constant. Elseuropeistes de primera hora podem felicitar-nos i reivindicar en veu alta quemés Europa significa més oportunitats i millor futur.

Elsriscos existents han estat àmpliament comentats i se centren sobre l'actituddels futurs governs centrals en prioritzar les inversions sobre el corredormediterrani o bé destinar el gruix dels recursos a d'altres corredorsferroviaris per fer tothom content. Caldrà que des de Catalunya estiguemamatents i no deixem de ser molt exigents amb l'Estat per no alentir elstreballs i enllestir-ho pel 2020. Caldrà, tanmateix, mantenir la unitat entreles comunitats mediterrànies i les seves societats civils per exigir que lesinversions afavoreixin l'economia productiva i la eficiència i no es dispersinesforços en moments tan difícils.

ELCorredor és la porta oberta la definitiva internacionalització de la nostraeconomia que ens farà guanyar en competitivitat i ocupació. Pròxima estació: elcor d'Europa

UN NOU ESTIL DE FER POLÍTICA ÉS POSSIBLE

2011-10-17T01:34:00.000-07:00

Enels moments difícils que estem vivim és important destacar els fets positiusque es produeixen. Són les llums al final de túnel, les que ens guien ambesperança a través dels atzucacs. Cal mantenir la perspectiva davant de lacrisi que estem afrontant per extreure el màxim d'oportunitats possibles.

Aquestamateixa mirada cal tenir-la en l'espai polític. Fa unes poques setmanes, elDebat de Politica General ens va mostrar com un nou estil de fer política estàarrelant a Catalunya. El president Mas va explicar amb transparència i claredatla situació financera que travessa el país i els efectes que la crisi econòmicasobre la societat catalana. Lluny de llençar cortines de fum, va garantir laviabilitat dels nostre Estat del Benestar amb les mesures d'austeritat, urgentsi imprescindibles, presentades pelgovern.

Laintervenció del President Mas va ser un exercici de transparència, que vaacompanyar d'una voluntat ferma d'arribar acords amb els grups polítics del Parlament.Una fórmula de consens i diàleg per afrontar els grans reptes de país com arala crisi econòmica, el manteniment de les prestacions socials i la lluitacontra el dèficit.

Mésenllà de la retòrica parlamentaria, el conjunt de les forces polítiquescatalanes van ser sensibles a l'honestedat i la transparència ofertes pergovern de Catalunya. Així, el Parlament va avalar totes les propostesplantejades pel President en el seu discurs obertura. Totes i cadascuna de lespropostes de resolució presentades per CiU van ser aprovades per àmpliamajoria.

Lavoluntat d'entesa del govern no l'apartat de la defensa de les mesuresd'austeritat per al redreçament de l'economia catalana. En un acte decoherència és va oposar a les propostes de l'oposició que instaven fer despesesen inversió inassumibles en el context actual. L'interès del país es vamantenir com a prioritari per damunt dels interessos polítics de curta volada iel risc de perdre votacions.

Unaaltra manera de fer política és una realitat a Catalunya. La voluntat detreball pel país, la transparència i la honestedat estan substituint lanecessitat de les majories automàtiques. L'enfrontament sistemàtic dóna pas auna esperança compartida de futur. Una situació política d'entesa entre elspartits, de consens en els gran temes de país, creen confiança entre lesinstitucions i els agents econòmics, un pas essencial per recuperar inversionsi, en conseqüència, llocs de treball.

Unnou estil de fer política. El canvi està en marxa.

UN NOU CICLE POLÍTIC ? O NOUS CICLES POLÍTICS ?

2011-09-27T15:23:00.000-07:00

Fa pocs dies el President Pujol va fer una intervenció a les jornades de ESADE a Mon Sant Benet. I va parlar d’un nou cicle polític, a Europa, a Espanya i també a Catalunya. Avui dimarts, ha estat Miquel Roca qui en el mateix espai, a insistit en el mateix. Unes noves relacions entre Espanya i Catalunya, que quedaran definides segons els resultats electorals del 20-N. Cada dia podem llegir als diaris articles d’opinió que de manera directa o indirecta parlen del mateix. Per exemple Ferran Requejo a La Vanguardia 27.09.2011.”L’autonomia(és un dir) que ve.”(és literal el titol)

A Espanya ja fa dies que surten veus (sovint crits) que parlen de simplificació administrativa. Bono per exemple de “revisar el estado autonómico en sentido patriótico”, o Aznar que parla de “poner límites constitucionales a las autonomias”. Molts polítics a Espanya parlen de posar fi al “café para todos”.

En definitiva que mentre a Catalunya una part important de la societat apostem per ampliar el nostre autogovern, que aspirem sincerament a més altes dosis de sobirania política i fiscal, a la resta de l’estat parlen en direcció contraria. En retallar l’autonomia, a engreixar l’estat central i aprimar les transferències i competències de les autonomies. El xoc de trens del que parlava Duran i Lleida serà inevitable, si d’una vegada per totes les forces polítiques de l’estat no torna al consens constitucional de l’any 77, 78 i 79. A aquella lectura de la constitució que reconeixia que Catalunya, Euskadi i Galicia no eren iguals a la resta de regions. Que així ho va refrendar el Tribunal Constitucional amb la sentència sobre la LOAPA, sobre el reconeixement a la immersió lingüística, etc.

Però la realitat és que ja portem més de 15 anys en direcció contraria. Pressions mediàtiques, ABC, La Razón, El Mundo, El País, amb els seus respectius altaveus televisius i radiofònics, i les seves expressions polítiques, al PP i en molt bona part del PSOE, han provocat com mai, que la situació a tot l’estat en contra de Catalunya, ens posarà en una situació insostenible.

Ens trobem davant de l’inici de nous cicles. Amb la crisi econòmica al conjunt d’Europa. A Catalunya amb els atemptats a la llengua; amb l’agressió de la modificació constitucional; amb els ajustos per la crisi econòmica. Ens calen doncs lideratges forts per afrontar les difícils decisions que haurem de prendre com a país, o que ens faran prendre.

I la primera decisió com a país són les eleccions del 20-N. Del resultat en poden dependre moltes coses. A Espanya i també a Catalunya.

EL TREN DE LA VIDA

2011-09-19T02:19:00.001-07:00

La internacionalització de les nostres empreses ha de ser el puntal del nostre progrés econòmic i social. La crisi econòmica fa que els mercats de proximitats sigui insuficients per impulsar el nostre creixement i, es per això, que ens hem de llençar de manera decidida a la participació del mercats globals.

Una gran oportunitat per aconseguir aquesta fita es que Catalunya, a través de Barcelona, esdevingui una gran i competent plataforma logística del trànsit de mercaderies entre Àsia i Europa. El port i l'aeroport de Barcelona, la proximitat amb la frontera francesa i la competitivitat de la nostra economia ens avalen per esdevenir el principal pol econòmic i logístic de la Mediterrània. No és feina fàcil perquè Marsella té valuoses infrastructures per aspirar a aquesta capitalitat.

En aquesta pugna, la diferència la marcarà la connectivitat ferroviària de mercaderies amb el cor d'Europa. Des de fa molts anys, el govern central ignora les peticions reiterades de Catalunya de disposar amb una connexió ferroviària d'alta velocitat que enllaci el Port de Barcelona amb la xarxa europea de mercaderies. Madrid, no només a ignorat les nostres peticions, sinó que ha fomentat activament el port d'Algecires i la seva connectivitat pel Pirineu Central amb les xarxes europees.

Aquesta negativa a construir un eix ferroviari mediterrani de mercaderies té efectes molt seriosos en la nostra economia. I són compartit pel conjunt dels territoris de la Mediterrània, des d'Almeria fins al País Valencià, precisament l'eix exportador per excel•lència de l?estat espanyol. La situació és prou preocupant com per alertar i coordinar als empresaris d'aquest eix en la reivindicació del corredor mediterrani. Els ajuntaments de les ciutats implicades i els governs autonòmiques -malgrat reticències històriques – fan pinya del corredor i que el govern central el consideri prioritari davant de la Unió Europea. Afortunadament, hem sabut fa poc que la proposta de pressupostos de la Comissió Europea 2014-2020 considera prioritari el corredor mediterrani. La gran feina de l'eurodiputat Ramon Tremosa no està exempta de responsabilitat en el canvi de posicions en el Comissió.

Personalment, a la darrera sessió del Senat, vaig poder impulsar un moció, per primer cop a les Corts Espanyoles, que insta al govern central a fer un informe detallat de les inversions en infraestructures previstes per al període 2011-2014 segons la seva competitivitat; es tracta d'optimitzar els recursos, racionalitzar la despesa i ser capaços també de prioritzar en funció de l'economia, on l'economia productiva sigui bàsica. En aquest sentit, la moció insta a impulsar les licitacions pendents d'obres ferroviàries relacionades amb els nuclis de rodalies, el corredor de la mediterrània i els accessos als ports marítims de Tarragona i Barcelona i de la resta de l'arc mediterrani.

La moció va ser aprovada pel conjunt de forces polítiques del Senat, excepte PSC-PSOE . A la campanya electoral sentireu moltes promeses i bones paraules. Vint anys després del primer AVE Madrid-Sevilla, el port de Barcelona encara no connecta amb Europa. Fets i no paraules.

QUE HI HA DARRERA DELS ATACS A LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA?

2011-09-13T12:51:00.000-07:00

És absolutament impossible raonar i enraonar amb els xiïtes que ataquen la nostra llengua. Podríem parlar d’objectius, però no volen. No volen acceptar que a les escoles de Catalunya no hi ha cap nen que en surti sense conèixer la llengua castellana, i amb un domini molt similar al de la resta de sistemes educatius de l’estat.

No els interessa fer inventari dels mitjans de comunicació. Uns 6 canals de televisió en català en contra de més de 30 en castellà. Dos diaris catalans, Ara i el Punt, dos de bilingues La Vanguardia i el Periodico, i Público, El País, La Razon, ABC, El Mundo, Sport, Mundo Deportivo, As, Marca, exclusivament en castellà.

Qui no pot viure en castellà a casa nostra? Per contrapartida, quans de nosaltres no podem viure de manera exclusiva en català? Són bilingues totes les persones de Catalunya, o solament ho som els catalans? Quantes pel·licules s'estrenen en català cada setmana?Quina seria la llengua en perill sense la immersió? Tots els experts lingüístic del món afirmen, que sense la immersió la nostra llengua hauria retrocedit de manera quasi definitiva. S’hauria perdut a amplies zones del nostre país. Però d’això, amb els xiïtes del nacionalisme espanyol, no se’n pot parlar.

I doncs, quines són les arrels d’aquesta agressivitat contra la nostra llengua?

Doncs sincerament crec que són d’impotència. El bunker barraqueta, que al país valencià va trobar la manera d’anorrear la llengua, no ho ha pogut fer a Catalunya. El problema no és que els seus fills hagin d’aprendre en català. El problema és l’existència del català, de la nostra llengua. Desprès de 30 anys de democràcia, no entenen, sincerament, que la nostra llengua no hagi desaparegut. Necessiten doncs recuperar agressivitat. No poden, malauradament per ells tornar al franquisme. Els hi encantaria.

Per això, estan fent la tercera o la quarta lectura de la constitució. I com els salafistes amb l’islam, ells en fan la única i verdadera interpretació.

“No, diguem NO, nosaltres ja no som d’eixe mon”

NO AMB EL MEU VOT

2011-09-06T17:48:00.000-07:00

La reforma constitucional acordada amb nocturnitat i traïdoria per part del PSOE i el PP podria resultar ridícula si no fos per les greus conseqüències que aquesta acció té en la cultura democràtica i en el prestigi internacional de l'estat espanyol.

En primer lloc, la imposició de la nova redacció de l'article 135 de la Constitució trenca amb esperit fundacional de la restauració democràtica, que és va plasmar en la Carta Magna. El marc de convivència d'un estat no pot basar-se en estratègies partidistes i en simples jocs de majories i minories; el que cal és una síntesi respectuosa de les diverses sensibilitats polítiques, econòmiques i territorials que el componen. Aquesta era la voluntat, més o menys reeixida, de la Constitució de 1978.

D'altra banda, la limitació del dèficit estructural no requereix cap reforma constitucional. És simplement matar pardals a canonades. És un objectiu a quin és pot arribar a través d'actuacions legislatives i executives ordinàries. El que cal és adequar-les als ingressos amb responsabilitat i visió de futur; actituds de quines han estat mancats els diferents governs socialista i populars que no han sabut aprofitar els anys de bonança econòmica per a construir una estructura econòmica sòlida per a l'estat espanyol.

Avui estem patim el fet d'haver malbaratat el crèdit barat del mercats internacionals i els fons estructurals europeus en projectes faraònics que han portat més despeses que no pas valor afegit. Ara els responsables d'aquesta situació s'afanyen a fer veure a les institucions europees i als mercats internacionals el seu propòsit d'esmena amb una reforma constitucional sense consens, amb un eixelebrament que com a poc el restarà crèdit internacional si és que no envien al mercats internacionals un greu missatge de debilitat institucional. El fet que la reforma contempli que els límits del dèficit estructural, a fixar en una posterior llei orgànica, no sigui d'aplicació fins el 2020 no és un indicador molt encoratjador.

No obstant això, el més preocupant és que aquesta reforma constitucional conté, de manera implícita, una de molt més greu. PSOE i PP estan signant un full de ruta conjunt en la desconstrucció de l'estructura autonòmica de l'Estat.

La reforma constitucional crea una Carta Magna més dèbil que la de 1978 i atempta contra l’autonomia financera i política de Catalunya. No s’hauria d’haver fet amb la celeritat amb la que s’ha portat a terme, no han participat tots els partits que sí van fer-ho el 1978, això és un error. PSC-PSOE-PP, han trencat la lletra i l’esperit .

NO, amb el meu vot.

De bones intencions i d'inferns polítics plens

2011-08-17T12:24:00.000-07:00

No fa gaires dies, el president Mas advertia que la convocatòria de les eleccions generals no ha de ser vist com un problema pels ciutadans sinó com una oportunitat. En d'altres paraules, que cal que prenguem aquests comicis amb “normalitat” democràtica; per tots és conegut que a l'estat espanyol una convocatòria d'eleccions suposa la paralització d'un bon nombre de decisions a tots els nivells de les administracions públiques i, fins i tot, en l'àmbit de les empreses privades. Tot el contrari de diversos veïns europeus que afronten amb força quietud una convocatòria electoral i les seves campanyes són discretíssimes, en comparació a les nostres.

És aquesta la intenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba? El candidat del PSOE a la presidència del govern ha anunciat la seva intenció de reobrir el debat de la reforma constitucional i ha apuntat dos àmbits: la modificació del sistema electoral per fer-lo més proporcional i pròxim amb el ciutadà; i l'adaptació del Senat a l'estat autonòmic.

D'entrada, aquestes dues proposicions haurien de ser ben rebudes per totes les persones que se senten preocupades per la qualitat democràtica de l'estat. Però en política de bones i ambigües proposicions n'està l'infern ple. Quins serà l'abast de la proposta d'en Rubalcaba, que diu voler satisfer la sensibilitat dels assemblearis del 15M i voler també comptar amb el PP? Tal vegada es tracti d'unes propostes-trampa de manera que el PP no pugui acceptar-les i guanyar crèdit a l'esquerra del PSOE.

Pel que fa al PP, ja sabem el full de ruta , més Espanya, més centralismes, més conservadurisme ranci , però també cal estar alerta i exigir al PSOE, i també al PSC, que aclareixin quina és l'agenda oculta de la reforma electoral proposada. Vivim una onada neocentralista a quina no està exempta el conjunt de l'esquerra espanyola. PP, PSOE i IU poden posar-se d'acord per fer una llei que redueixi fins a l'exclusió, la representació política de Catalunya a les Corts Generals i restar, d'aquesta manera, el paper moderador i progressista de CiU en la política espanyola; un exemple proper és com els partits valencianistes són exclosos per la llei electoral de les Corts Valencianes mentre tenen una àmplia representació política als ajuntaments. També cal que es posi davant de l'opinió pública quin és el full de ruta del Senat i, si un cop reformat, passarà a ser una cambra legislativa decisiva i no de simple segona lectura.

Desconfiem dels reformadors que són arbitraris. Desconfiem de qui ens demana als catalans doblar els sacrificis econòmics mentre que els governs autonòmics de la seva responsabilitat ajornen sine die els ajustos econòmics que reclama el moment actual. Desconfiem dels bons propòsits que s'insinuen i mai no s'expliquen.

Amics del municipalisme?

2011-08-08T14:35:00.000-07:00

La setmana passada finalment es va confirmar el que ja tots esperàvem o sabíem. Desprès de passar les “autonomies” per l’adreçador del ministeri d’Hisenda, liderat per la senyora Salgado, amb la devolució dels diners lliurats de més per la liquidació dels pressupostos de l’any 2009, ara tocava fer aquest exercici a la “Ventafocs” de les administracions públiques, els nostres ajuntaments.

Efectivament, la liquidació del PIE (Participació en els ingressos de l’estat) dels ajuntaments de l’any 2009 presenta un saldo a favor de l’estat central, i els ajuntaments hauran de tornar més de 500 milions d’euros. Això si, “en cómodos plazos” anuals, que a Catalunya de més de 100 milions d’euros anuals, i al meu municipi, a Calella, de més de 169.000 euros per any, fins arribar als prop de 849 mil que és la xifra que hem de tornar.

Sort en tenim que el govern del PSOE, és per definició amic dels municipis ... Ho porten a la sang. Segur.

He parlat aquest dies amb una persona, de més edat, que m’ha posat al corrent de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2001,(STC 131/2001) sobre la liquidació de la participació en els tributs de l’Estat dels anys 1990 i 1991.

Aquesta sentència, contra un recurs de l’ajuntament de Còrdova, autoritzava a l’Estat a no fer la liquidació dels tributs de l’estat tal com estava previst, i a canviar les fórmules i les regles del joc, ja un cop finalitzat el partit. Tot això clar, en contra dels ajuntaments. Va ser una sentència que de manera clara, contundent i nítida, donava als ajuntaments menys reconeixement que a un particular(La irretroactivitat de les normes, no era d’aplicació en el cas que l’ajuntament en fos el subjecte passiu) . Consagrava la capacitat de l’Estat de modificar de manera retroactiva les lleis que beneficiaven “massa als municipis”, en detreniment de l’administració central.

Era l’any 1993, i un govern del PSOE, amic per definició dels municipis, davant la possibilitat de que aquest tinguessin superàvit, els va condemnar a la misèria i l’ostracisme. Tot apunta que així l’Estat va pagar de manera més fàcil els deutes de l’Expo de Sevilla i les Olimpíades de Barcelona 92.

Doncs això, un govern del PSOE, amic del municipis (sic), dicta una llei (5/1993), que modifica la liquidació dels tributs de l’Estat dels anys 1990 i 1991 i va treure als municipis milers de milions de les antigues pessetes. A Calella per exemple, més de 100 milions. Es com si jugant a pòquer, no féssim l’aposta de diner fins a conèixer les cartes dels contrincants.

Com diu la vella consigna, cuida’ns senyor dels nostres amics, (els amics del municipalisme) que dels nostres enemics ja ens en cuidarem nosaltres.

CALELLA : ARITMÈTICA VERSUS RESPONSABILITAT

2011-08-02T02:56:00.000-07:00

Aquest darrer dijous de juliol varem celebrar el primer ple ordinari d’aquest mandat. Hi havia diversos punts, però crec sincerament que pel futur de la ciutat cal destacar l’aprovació del conveni amb ADIF que cedeix a l’ajuntament de Calella l’aparcament de la Renfe per un període de 25 anys, amb un lloguer simbòlic. 1.100 euros l’any.

I com a temes molt importants, en el despatx de l’alcaldia varem donar compte de dos fets negatius de grans transcendència econòmica. Hem perdut els recursos en relació al pagament de l’IBI de les autopistes dels anys 2003 al 2010 el que significa que l’ajuntament deixarà d’ingressar 1.350.000 €.

La segona noticia negativa era que la liquidació del PIE (participació en els tributs de l’Estat) de l’any 2008, ha estat negativa i que l’ajuntament haurà de tornar, de la mateixa manera que ha estat noticia aquesta setmana per les comunitats autònomes, els imports rebuts en excés. Això significa per Calella l’important xifra de 848.570 euros, que haurem de tornar en cinc anys.

En aquest context de bones i males noticies, els tres grups de l’oposició varen fer tripartit per “imposar” a l’equip de govern una moció que ens vol obligar a gastar l’any proper uns 200.000 euros en la redacció del projecte de cobriment de la Riera de Capaspre per damunt del carrer Sant Jaume.

El tinent d’alcalde de Territori,Jordi Sitjà, en nom del govern va presentar una moció alternativa que havia sigut lliurada als membres dels 3 partits a on intentàvem donar alternatives reals tot comprometent-nos a realitzar els estudis previs necessaris per assegurar que el projecte pugui ser viable. No podem oblidar que la responsabilitat de gestió de la Riera és de l’Agència Catalana de l’Aigua i que de manera tradicional ha mantingut una actitud restrictiva pel que fa a canalitzacions i cobriments de rieres. L’equip de govern posàvem damunt la taula una solució prèvia per assegurar que el cobriment fos possible econòmicament, tècnicament, i legalment.

Doncs el tripartit de PSC-ERC-PP, no va atendre a raons. Volen que gastem 200.000 euros en aquest projecte que no està gens madur. Aquest import és el 25% de la capacitat d’inversió de l’ajuntament per a l’any 2011. Podem entendre algunes confusions dels grups de l’oposició, per falta d’experiència, en aquests temes específics com són la Sra. Gomez (ERC) i el Sr. Campoy (PP), però ens costa molt d’entendre que una persona que fins fa 50 dies era l’Alcalde de la ciutat sigui capaç de liderar aquest projecte, i encara més el mateix dia que donem a conèixer que l’ajuntament de Calella haurà de tornar els diners abans esmentats i deixarà de percebre més d’un milió d’€

És evident que per l’ex-Alcalde Juhé era més important una fotografia amb el govern de perdedor, que una entesa amb la ciutat de Calella com a guanyadora. Ningú m’ha d’ensenyar a afrontar les adversitats, crec que ho he demostrat de manera positiva al llarg dels darrers quatre anys. Però si de veritat volem pensar en el millor per la ciutat, el més aconsellable seria donar 100 dies de marge, com s’ha fet sempre, i com es fa amb la majoria d’administracions que desprès d’unes eleccions hi ha un canvi de color polític.

Però sembla que per alguns el més important no és això. Els polítics hem escollit una professió o afició, que ens obliga a estar a l’alçada. L’important no som nosaltres mateixos. L’important és o hauria de ser la ciutat.

Adjunto la Moció presentada per PSC-ERC-PP
Adjunto l'Esmena de substitució presentada per l'equip de govern (CIU)

REPENSAR ELS AJUNTAMENTS

2011-07-25T11:56:00.000-07:00

Amb la constitució del consells comarcals haurem completat un cicle de renovació de les institucions locals i supramunicipals que es va encetar amb les eleccions del mes de maig.

Molts dels nous equips es trobaren descobriran per primer cop la realitat de la crisi econòmica dins de l’ajuntament de la seva població. En aquests dies estem llegim noticies sobre ajuntaments que estan pràcticament a punt de la fallida; aquesta situació no és la tònica general però si que és cert la majoria dels consistoris té dificultats econòmiques de major o menor magnitud.

La urgència per solucionar els problemes del dia a dia no ha de deixar de banda una reflexió que es fa molt necessària: com és que s’ha arribat a aquesta situació dins de les corporacions? La resposta no pot ser ni ràpida ni partidista; tot el contrari. Però cal una resposta. Primer, per responsabilitat davant dels ciutadans, encara més si cal demanar-los que assumeixin ajustos de serveix; segon, per evitar en un futur que es tornin a repetir aquestes situacions.

Aquesta reflexió municipalista haurà de ser col·lectiva, de país, incloent les administracions i els administrats, transcendint les posicions partidistes, els particularismes i els personalismes; però, sobretot, haurà de ser profundament honesta, de catarsi, assumint els errors i destacant els encerts com a bones pràctiques a seguir.

És evident que la qüestió principal que cal abordar és el finançament dels municipis per part de l’Estat. És un debat obert a l’estat però caldria una posició comuna catalana alhora d’afrontar el nou finançament dels ajuntaments. El govern central és el principal responsable de la manca de recursos econòmics municipals. És una qüestió històrica; tant PP com PSOE parlen d’aquest temes en els seus programes electorals, però mai l’afronten de manera decidida quan ja són al poder.

Però un augment en els recursos financers no és suficient per abastar la crisi econòmica, i en certa manera institucionals, dels consistoris. Cal avaluar també quins són els serveis que estan oferint al ciutadans, quin els pertoquen i quins, per suplir mancances d’altres administracions, s’han anat assolint sense rebre dotacions pressupostàries necessàries. Caldria veure també quines competències han centrifugat de manera intencionada les administracions cap el municipis sense dotar-les de recursos. La llei de la dependència en seria un bon exemple. Cal trobar el punt d’equilibri entre les prestacions que ens asseguren els valors de la solidaritat i la coherència socials i quines no són pròpies i no promouen aquest valors.

Un altre punt important es revisar com funcionen els ajuntaments com a organitzacions, els seus procediments i les seves rutines. Caldria definir ja d’una vegada les diferències entre les funcions polítiques, les de gestió i les tècniques. Ara absolutament confuses a nivell legal.

Aquest són alguns del punts que han de ser presents dins d’un debat sobre el futur i la viabilitat de les actuals estructures municipals. En tot cas, el prioritari és encetar el debat i mantenir-lo, tot i les pressions de la gestió diària, d’altra manera estarem condemnats a repetir errors i allargar aquesta crisi.

Calella way of life

2011-07-15T09:35:00.000-07:00

Avui divendres, 15 de juliol, he tingut l’ oportunitat de rebre un equip de la televisió holandesa en el Far de Calella. Des d’aquesta icona de la nostra ciutat, he pogut donar-los la benvinguda i explicar-los els atractius turístics, culturals i naturals de Calella.

Aquest equip de la televisió Brabant 10 ha gravat a la ciutat un programa anomenat De Bustemming. Es tracta d’un reality show de gran audiència que segueix a un família per un viatge a Europa. No es tracta de un viatge qualsevol perquè, segons informen des del programa, es recorren el lloc “més bells” del continent. Així doncs, Calella està entre aquest indrets més atractius d’Europa.

Aquesta afirmació pot generar sentiments diferents. Sorprendrà a uns, omplirà de cofoisme a d’altres, però el que ens exigeix és una reflexió sobre Calella com a ciutat i com destinació turística. Cal aturar-nos un moments per a veure “què tenim” i el seu valor cobejable pels milers de persones que ens visiten cada any. Els nostres valors i els nostres atractius a força de viure’ls cada dia queden desdibuixats i, sovint, els hi restem valor mentre que desperten admiració fora de casa. Tenim una platja magnífica, de quina gaudim cada dia, una oferta hotelera de primera qualitat,uns restaurant magnífics, un centre comercial molt potent, una vida cultural atractiva però el millor de tot és el nostre estil de vida.

I aquest és el valor que hem de posar per davant. Altres podran tenir edificis més emblemàtics, els de més enllà un parc temàtic però difícilment es podrà repetir la manera de viure la vida que tenen els calellencs. Cal que compartim el nostre estil de vida amb el visitants, que els integrem encara que siguin per un pocs dies o poques hores. Podem oferir una experiència única, irrepetible. L’atracció de l’estil de vida porta turistes i també porta emprenedors i inversors que es volen establir en un indret tan singular. L’estil de vida és l’imant que farà que el turisme de proximitat flueixi al llarg de l’any a la recerca de l’ànima calellenca.

Que què tenim? Una ciutat cobejada a Europa i l’obligació de donar conèixer a allà a on escaigui, l’autèntic estil de vida calellenc. Tot un privilegi.

LA SOCIALDEMOCRÀCIA AL SEGLE XXI

2011-07-04T12:51:00.000-07:00

El pensament de la socialdemocràcia, al que em sento vinculada, està ara mateix en una crisi profunda. Es per els seus valors que ja no són actuals? És que la vella Europa vol renunciar als pilars bàsics de l’estat nascut el primer quart del segle passat? Ja no són essencials la sanitat universal, i les igualtats d’oportunitats amb un sistema d’ensenyament universal, o els serveis socials bàsics?
Els sindicats tradicionals defensen els treballadors amb la mateixa intensitat els que tenen feina i els que no la tenen?
En Raimón deia en una cançó que qui pregunta ja respon. I es veritat. Aquestes preguntes no són neutres i amaguen concepcions noves, reptes de futur als que s’ha d’afrontar la socialdemocràcia si vol aspirar a mantenir els pilars de l’estat social. A no posar-los en perill per col·lapse.
Però per això cal fer treballar el magí molt intensament i pensar noves fórmules, nous conceptes, noves maneres de gestió. I cal fer-ho oblidant les fórmules actuals, que no els valors. Però sense perdre els valors essencials s’han de trobar noves formes i fórmules de gestió més eficaces, més eficients i més d’acord en el mon que vivim. I sobretot sostenibles econòmicament.
I quins són els valors essencials als que no s’ha de renunciar? Doncs el primer de tots, el de l’accés a l’ensenyament universal i gratuït, si més no fins als nivells universitaris. I garantir aquest accés a tothom es pot fer amb diverses fórmules de gestió: amb escoles públiques, amb concertades, amb privades. La fórmula no és l’important. L’important són els objectius, i si voleu els resultats.
Podem dir exactament el mateix en el camp sanitari. L’accés universal i gratuït és el valor essencial. Deixem que els tècnics i gestors cerquin les millors maneres d’assolir els objectius.
Si l’esquerra i el centreesquerra o la socialdemocràcia, es queda reivindicant com a valors essencials l’escola o la sanitat públiques, i no la universalitat del servei quedarà anclada en valors caducs. O com deia una persona gran de la meva família, hi ha persones que al veure el monument de Colom a Barcelona, li miren el dit, i d’altres que miren cap on assenyala el dit.
Per favor, no mirem el dit.

MATEIXA FEINA (COM A MÍNIM) AMB MENYS DINERS

2011-06-21T13:20:00.000-07:00

A l’iniciar un nou mandat a l’ajuntament de Calella, igual que a tots els ajuntaments catalans, s’han de fixar les retribucions, dedicacions i indemnitzacions dels regidors. Segurament per això, amb molta demagògia o ignorància es diu que el primer que fem es posar-nos el sou. Doncs així ho ha volgut el legislador i així s’ha de fer.

Aquest cop, el nou equip de govern hem decidit que no hi haurà regidors amb sous fixats i cotitzacions a la seguretat social, tot i que diverses persones del meu equip tindran una dedicació molt important a l’ajuntament. En concret 3 persones ho faran de manera quasi exclusiva.

A l’hora de fixar les retribucions hem mirat de generar estalvi. En el mandat 2007-2011 que ara s’ha acabat, i sense tenir en compte l’Alcalde, els regidors de l’equip de govern costaven a la ciutat 148.265 euros anuals. 12.355 euros mensuals que dividit per 8 regidors delegats significava 1.544 per regidor.

En el mandat 2011-2015 proposem un cost mensual de 1500 per regidor, amb un cost mensuals (1.500 x 7 =) de 10.500 euros. I anual de 126.000 euros anuals. Per tant, l’estalvi, sempre sense tenir en compte el sou de l’alcalde és de 22.265 euros. Si afegim l’estalvi pel sou de l’alcalde, la diferència puja fins els 84.583 euros.

Aquesta és la realitat. No volem fer lectures molt demagògiques, com manifestar que en alguns casos pel que fa als Regidors actuals cobraran fins un 45% menys que en el mandat 2007-2011, i no ho farem. Per tant sense tenir en compte el sou de l’Alcalde, que ens situaria en nivells d’estalvi per damunt del 30%, la nostra proposta actual significa un estalvi de quasi el 15%.

D’aquí un temps raonable volem assegurar i mostrar que a més de l’estalvi caldrà comparar dedicació, entrega, eficàcia i eficiència. Aquest és si més no el nostre desig.

Llegir l'article de elpunt.cat

Consens, diàleg i lideratge

2011-05-31T02:30:00.000-07:00

Convergència i Unió governarem en solitari a Calella. És una decisió presa des del debat intern de l'equip de persones que han format la llista electoral de la federació i dels comitès locals d'ambdós partits. Un dels arguments determinants ha estat l'incontestable suport dels electors a les nostres propostes de futur per a la ciutat.

La fòrmula del govern amb majoria simple ens obligarà a treballar des del primer dia des del consens polític i la transversalitat en els grans temes de ciutat, tal com hem reclamat reiteradament.

Aquest serà el primer canvi en profunditat a l'ajuntament de Calella. El diàleg i la col·laboració amb la resta de forces polítiques seran clau en les qüestions de ciutat. El nostre compromís és deixar-nos la pell en la recerca del consens que ens permeti construir un futur millor per a Calella. Nostra és la responsabilitat d'aconseguir-ho, tota la força dels nostres esforços hi serà posada, però la fita i la il·lusió són col·lectives i han de ser compartides per tots.

La reactivació econòmica i la creació d'ocupació seran, sens dubte, un objectiu comú a tots els grups municipals, en quin tots volem que Calella pugui reeixir ben aviat. I per a que això sigui possible ens cal canviar el concepte d'administració municipal. El nostre propòsit és dinamitzar la gestió de l'ajuntament, plantejar-la des de la tranversalitat de les grans àrees que composen el treball municipal, fomentant la coordinació dins de l'equip de govern i poder atendre, d'aquesta manera, més rapidament i millor les necessitats dels calellencs. Un nou estil que farà de l'ajuntament una administració més eficient, més moderna, més capaç; un ajuntament millor. Estem convençut que aquest és, també, un objectiu comú als grups municipals en quins trobarem el consens per avançar en aquest camí.

Consens, diàleg i lideratge són els principis del nou govern municipal. Ens hi deixarem la pell per aconseguir que es facin realitat.

CALELLA, LA NOSTRA IL·LUSIÓ

2011-05-25T01:59:00.000-07:00

Il·lusió, il·lusió i més il·lusió. Aquest és el primer sentiment que en va omplir la nit electoral quan els números van fer evident la confiança dels ciutadans de Calella en el projecte de Convergència i Unió. Ens donaven la victòria electoral, el reconeixement de quatre anys d'esforços, de treball per la ciutat en positiu, de gosar creure i compartir amb els meus conciutadans el somni que una altra Calella és possible.

Il·lusió pel nou camí que encetem tots els calellencs. La victòria electoral, el govern municipal no són fites sinó els instruments que ens han de permetre construir aquesta nova Calella a la que aspiren els seus ciutadans. Constituir el govern de la ciutat no és un final sinó l'inici d'un camí que encara ens exigirà més del que hem donat fins ara.

Il·lusió per aquesta nova responsabilitat assolida, individual i col·lectiva, que comporta el servei a la nostra ciutat i el treball constant per aconseguir retrobar la Calella capital de l'Alt maresme, la Calella pionera a Catalunya, la Calella generosa d'oportunitats econòmiques i laborals, que no deixa a ningú enrere, que és l'orgull dels seus veïns.

Il·lusió per estar acompanyada en aquesta responsabilitat d'un grup de calellencs compromesos amb la ciutat, disposats als esforços que comporten els grans fets, que senten, i són part, del batec enèrgic de la nostra ciutat.

Il·lusió per Calella

PRIMERES IMPRESSIONS DE CAMPANYA

2011-05-09T12:53:00.000-07:00

Tot just portem els primers dies d’aquesta campanya municipal que ens ha de definir el futur govern de la nostra Ciutat. Aquestes primeres hores són la posada en marca d’un engranatge del que durant temps i temps hem anat treballant al llarg d’aquests darrers mesos.

Projectes, idees, canalitzats en forma de programa electoral que hem anat elaborant després de fer la tasca d’oposició al llarg d’aquests darrers 4 anys i també després d’escoltar a molta i molta gent de la nostra Ciutat.

L’energia i l’enorme empenta també del meu equip fa que a cada hora i dia que passa estigui més i més il.lusionada per tot el que representa ajudar a fer el Canvi que tant necessita Calella. La percepció i la receptivitat dels primers actes electorals també ens engresquen a seguir difonen arreu de la nostra Ciutat, que una altra Calella, és possible.

Som-hi doncs que hi ha molta feina a fer....

FESTIMATGE 2011

2011-04-11T00:39:00.000-07:00

Sempre he dit que Calella disposa d’un seguit d’entitats i associacions molt potents que fan una xarxa de moviments socials, cívics i culturals que enforteixen una Ciutat com la nostra , amb propostes sempre força engrescadores.

Aquests dies hi ha una bona mostra amb el VI Festival de la Imatge 2011, que fins l’1 de maig ha organitzat Foto - film . Aquest Festival aposta més que mai per la cultura , per la fotografia i pel cinema. Exposicions fotogràfiques, Festival de curtmetratges, Trobada Internacional de Cinema 9’5 , tot un reguitzell de creativitat i qualitat que des de fa uns anys ja ens té acostumats aquest grup de gent tant i tant entregada com són Joaquim Sitjà, Josep M. Colomer, Quim Botey i Santiago Marré, entre d’altres.

A tots ells, moltes gràcies per tota la feina i sobretot pel nivell d’excel.lència en el compromís i en el resultat de les propostes.

Us recomano que no perdeu l’oportunitat de veure’l www.festimatge.org

Gastar millor allò que tenim

2011-04-04T02:31:00.000-07:00

Aquells que diuen que tant s’estimen la sanitat pública haurien de ser els primers en posar-se al costat del conseller de Salut per ajudar-lo, especialment, aquells que en els últims anys han administrat els serveis sanitaris públics i saben perfectament quines decisions han pres, quines no han pres i les conseqüències que han tingut.

La voluntat inequívoca del Govern és garantir que la gent estigui atesa, quan ho necessita i amb la millor qualitat possible. I per això treballa. I el propi conseller Boi Ruiz ja ha dit que l’objectiu és que d’aquí a quatre anys tinguem un sistema de salut pública plenament autosuficient, que no es vegi abocat als “vaivens” de l’economia.

I és lamentable que aquells que ara diuen que el Govern es vol carregar el sistema de sanitat pública són justament els que l’han posat en perill, perquè han gastat i abusat del que no es tenia, fins al punt de no pensar a llarg termini en les conseqüències que patirien els professionals i els ciutadans.

I és lamentable que aquells que diuen que s’estimen tant la Sanitat pública apostin per la demagògia i per demanar al Govern fer el que no han fet ells en 7 anys. La prova és que l’oposició en dos mesos ha demanat obres en centres de salut i hospitalaris a través d’iniciatives al Parlament per valor de 1.500 milions euros! Una mica més de responsabilitat, si us plau. En aquest cas, una mica més de corresponsabilitat!

El que hem de fer és gastar millor allò que tenim. Ho ha dit ben clar el conseller Boi Ruiz.

Els ciutadans han d’estar tranquils. No s’han de deixar alarmar per alguns que estan en eleccions constantment. La gent d’aquest país és prou madura i responsable per saber la situació en què estem. Tindrem els mateixos serveis, per això treballa el Govern i perquè els reajustaments que calen fer no afectin a l’assistència.

Article publicat a l'e-noticies

COL·LAPSE CIRCULATORI A CALELLA

2011-03-21T01:53:00.000-07:00

Els darrers dies del mes de febrer i més enllà de la meitat del més de març, l’ajuntament de Calella ha tallat les cruïlles del carrer Amadeu per fer-hi reparacions. I els criteris de tancament de les cruïlles, en cap moment han tingut en compte les necessitats de mobilitat de la nostra ciutat.

L’alcalde, en el debat de ràdio Calella, va manifestar que, desprès de 14 anys ( fa 12 que estant al govern ) que s’havia fet el carrer, i per tant, intentant culpabilitzar a uns altres, no s’havia fet cap manteniment.

Si això és cert, vol dir que les obres no eren urgents, no eren fruit de un accident o reparació imprevista. No. Le obres les haguessin pogut fer fa 8 o 10 mesos, just abans no tanquessin el carrer Sant Joan. Sant Joan i Amadeu, han estat fins ara les dues artèries principals per entrar al centre de la nostra ciutat

Amb aquesta imprevisió l’ajuntament ha generat un col·lapse de dimensions històriques. Entre el carrer Sant Isidre i el carrer Indústria no es podia entrar a Calella. La circulació direcció Pineda era impossible. El carrer Jovara tallat obligava a desviar els vehicles carrer Ànimes amunt. El tall del carrer Sant Antoni també a la cruïlla amb Amadeu, obligava a sortir a la carretera nacional per circular en direcció Pineda. Les cues varen arribar, en aquest carrer Ànimes de la carretera al carrer llarg.

Suposant que l’obra fos urgent, i que no s’hagués pogut fer en un altre moment, cosa dubtosa, encara s’ha de posar damunt de la taula una mancança de grans dimensions: Els veïns de la zona, que han hagut de modificar les entrades als aparcament, no han rebut NI UNA SOLA EXPLICACIÓ per part de l’ajuntament.

I és que massa sovint, aquest ajuntament dirigit per l’alcalde Juhé té un menysteniment constant cap els ciutadans.

Ni una circular, ni una explicació, ni una solució alternativa. Els veïns per iniciativa pròpia han circulat en contra direcció per arribar a les seves cases, per accedir als seus garatges, etc.

Tot això, encara més agreujat pel que fa als comerciants de tota aquesta zona que han vist amb estupefacció com es complicava , encara més, les seves vendes en aquest temps tant difícils de crisi per tothom.

En definitiva una prova més que l’ajuntament de Calella no és un organisme coordinat. “Cada terra fa sa guerra”. I així és molt difícil, per no dir impossible, que tirem endavant. Cal de manera urgent una altra manera de fer.

MANIFEST AMB MOTIU DEL DIA INTERNACIONAL DE LA DONA, 8 DE MARÇ DE 2011

2011-03-08T01:07:00.000-08:00

Enguany celebrem el Dia Internacional de la Dona immersos en una situació econòmica i social difícil, en una conjuntura que ha produït un canvi radical en l’estil de vida de moltes persones i, per extensió, de moltes famílies. I aquestes dificultats econòmiques han portat a moltes dones a assumir el rol de cap de família i a esdevenir el pal de paller per a la subsistència de la llar.

Les dones són unes autèntiques expertes en la cultura de l’esforç i en saber superar dificultats. Històricament han demostrat una capacitat acreditada davant qualsevol situació de crisi i, alhora, una gran adaptabilitat davant noves realitats, tot i que aquestes puguin ser adverses.

Les darreres dades relatives a l’atur ens indiquen un percentatge d’atur masculí d’un 19,23%, front a un 16,49% de femení. Malgrat que aquestes xifres semblin indicar que les dones han aguantat millor en temps de crisi, no hem d’oblidar que moltes d’elles estan desenvolupant tasques que abans exercien els seus superiors amb millors honoraris i també que les contractacions femenines registren un major índex de temporalitat, entre altres factors.

En qualsevol cas, en la nova societat que estem bastint a partir d’accions per a la superació de la crisi actual, els homes i les dones hem de tenir les mateixes oportunitats reals d’accés als llocs de presa de decisió i de treball, en igualtat de condicions. Està més que demostrat que les capacitats i habilitats de les dones no són menors a les del gènere masculí i, alhora, una visió diferent de les coses sempre enriqueix el conjunt. Hem d’implementar mesures perquè la conciliació de la vida personal, familiar i laboral de les persones sigui una realitat, amb la complicitat de les institucions i els agents polítics, socials i econòmics. I, sobretot, hem de posar en valor les noves masculinitats, aquelles que tenen el ferm convenciment de què la suma de dos representa més benestar i millor qualitat de vida per a ambdues parts. Per a tot això, i més, hem de fer una gran tasca pedagògica i hem d’assumir i exercir cadascú de nosaltres una ferma implicació en l’assoliment d’aquest repte, perquè res no resulta més convincent que predicar amb l’exemple.

La commemoració d’aquest 8 de març de 2011 la volem dedicar, molt especialment, a totes aquelles dones que estan sent l’autèntic motor de cohesió i benestar de les seves famílies i, així, rendir un sentit homenatge al gran coratge que estan demostrant en moments difícils.

Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya seguirem treballant per erradicar les desigualtats entre les persones i per construir, entre tots i totes, una Catalunya millor.

L'increïble cas dels 80KM/H

2011-02-28T05:33:00.000-08:00

La supressió de la limitació del 80 km/h ha estat un tema recurrent des de la formació del govern d’Artur Mas. Mentre l’executiu demanava un temps de reflexió sobre la mesura i veure l’impacte real sobre la millora del medi ambient, determinades forces de l’oposició han volgut convertir aquesta qüestió un veritable cavall de batalla polític.

Les seves argumentacions per oposar-se a la revisió de la mesura estan farcides de demagògia i alarmisme- Demanen als ciutadans que assoleixin un dogma de fe: sense aquesta limitació permanent hi haurà més contaminació i més morts; ras i curt, qui la qüestioni serà còmplice de les morts que es puguin produir.
És un estil molt característic de fer política. Es basa en omplir de por a les persones per què acceptin les propostes “salvadores” a ulls clucs, sense considerar-les. Són propostes que, a més, apel·len a la bona consciència dels ciutadans mentre els culpabilitzen dels mals haguts o per venir.

Una manera de fer pròpia de forces polítiques que, incapaces d’abordar els problemes de soca-rel, s’obsessionen en els símptomes que els fan palesos. És la política del pegat, la que vol acabar amb la febre sense atacar la infecció.

Avui sabem que des del govern anterior es van amagar a l'opinió pública els informes tècnics que qüestionaven la imposició d'aquesta mesura, des del juliol del 2009, Increïble!!
El que si sabem és que cap informe demostra que la disminució de contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona sigui conseqüència de la limitació de velocitat; que la crisi ha fet que circulessin menys vehicles dels considerants més contaminants (camions, furgonetes, tec.) en un 6 %; i que la reducció de la sinistralitat ha baixat en el conjunt de les carreteres catalanes i no només en l'antiga àrea 80 km/h.Per a solucionar els problemes inherents del trànsit, accidents i contaminació, cal una visió global del transport i la mobilitat. Un disseny estratègic que contempli la realitat quotidiana dels ciutadans.
Aquest el debat obert, clar i franc a quin ens hem d’abocar per resoldre la sinistralitat i la contaminació dels vehicles. Sense apriorismes ni dogmes de fe inqüestionables. Qualsevol altra cosa són cortines de fum que contaminen la bona gestió política.

Article publicat a l'e-noticies

Challenge: un reconeixement a l’esperit calellenc

2011-02-10T04:38:00.000-08:00

La Triatló internacional de Calella, la Challenge Costa de Barcelona-Maresme, ha estat escollida per la Federació Espanyola de Triatló com la millor organització esportiva de l’any 2010.

És un notícia de quina ens hem de felicitar tots els calellencs. La nostra ciutat es capaç d’acollir eficaçment una prova de gran complexitat organitzativa, que es reconeguda internacionalment. La projecció turística de Calella augmentarà i molt especialment en àmbits amb valor afegit com són el d’organització d’esdeveniments i el de turisme esportiu.

Però el més important de tot això és queda demostrat del que som capaços de fer col·lectivament de cara al futur. Si ens ho proposem podem acollir esdeveniments internacionals com és la Challenge; hem demostrat la nostra capacitat de trobar suports institucionals, econòmics i socials per dur a terme la prova. Si volem, si treballem plegats, podem fer-ho. El que Calella es proposi.

Ara tots celebrem el reconeixement de la federació espanyola a la Challenge i ens sentirem cofois. I ara es el moment precís de fer balanç, de veure qui va donar suport, i de quina manera a la prova; de tenir present qui va confiar amb la capacitat de Calella i de qui es va fes el desentès amb aquesta oportunitat per a la ciutat. Determinats responsables polítics de Calella van menystenir públicament aquesta iniciativa sense poder aportar arguments sòlids a la seva actitud, d’això ha quedat constància en les actes del Ple.

Als que creiem que un futur millor per a Calella és possible, que confiem amb esperit de progrés social i econòmic del calellencs, en costa molt d’entendre aquestes actituds poc entusiastes en projectes de futur per a la Ciutat. És molt perillós que les dèries personals o els prejudicis sense fonaments afectin al bon govern de la ciutat i puguin malmetre bones oportunitats col·lectives. A Convergència i Unió ens trobareu sempre a l’altra banda: la de la confiança en l’esperit emprenedor de la ciutat; la que cerca incansablement identificar oportunitats per fer millor Calella; la dels projectes col·lectius per compartir, per fer ciutat i guanyar el futur.

El centre de reflexió política

2011-02-04T04:40:00.000-08:00

La relació de Catalunya dins de l’estat espanyol ha passat a ser, sense cap mena de dubte, el centre de la reflexió política aquí, a casa nostra, però també allà, a la capital del “reino”. I és que per activa o per passiva, els responsables polítics espanyols van deixant rastres del que pensen o del que volen per al nostre país.

En aquest sentit, em van agradar els articles de l’Ernest Maragall, al diari Ara, i el del badaloní Enric Juliana a la Vanguardia. Deixeu-me que parli del primer.

L’exconseller, amb un títol que ja ho diu tot, “La qüestió nacional (un altre cop)”, no para de posar intel·ligents interrogants en resposta a un article de Javier Cercas i Jordi Garcia. I és que, francament, hi ha una ignorància espanyola que cansa. Estigui feta des de Madrid o des del Passeig de Gràcia.

Qualificar, com fan diversos articulistes, que totes les reivindicacions nacionals, de més autogovern, són fruit del maquiavelisme nacionalista, prop del feixisme, és ignorància, espanyola o no, feta amb literatura de qualitat o de manera barroera, feta en nom del neofranquisme o d’una socialdemocràcia en necessitat de redefinir-se per no morir, però ignorància que cansa i molt.

L’Ernest Maragall, posa damunt de la taula un reguitzell de preguntes. El poeta deia que “qui pregunta ja respon”, és cert, però les preguntes de l’exconseller són com a mínim honestes. També és cert que són preguntes que es fa ara, en ple debacle del PSC, i que no es va fer en moments molt importants durant els 7 anys de govern del tripartit.

La primera pregunta és clau. “Intentarem tants cops com calgui, trobar l’equació d’equilibri, (inestable per definició) constatar l’immens camp comú que podem compartir....... I fer-ho sense que això impliqui renunciar a expressar, representar i dirigir Catalunya en totes les seves dimensions socials, culturals, institucionals i de projecció col·lectiva.”

I encara afegeix, “perquè d’això es tracta, no?” Efectivament, des de posicions polítiques diferents, hem de dir al senyor Maragall, efectivament, d’això es tracta. Encara que sigui des de posicions polítiques diferents, jo des d’un partit més transversal, on hi ha socialdemòcrates com el senyor Maragall, social cristians, liberals, i democratacristians, efectivament, la nostra acció política està encaminada cap això. Cap a la plenitud de Catalunya en la seva dimensió social, econòmica, cultural, de projecte col·lectiu i de necessitat institucional per aconseguir aquesta realitat.

I entre línies, crec que el senyor Maragall l’encerta: el PSC no serà mai hegemònic del tot dins l’esquerra nacional, si no entén que la qüestió nacional és cosa de tots. No solament dels partits mal dits nacionalistes. De la mateixa manera, el PP de casa nostra no podrà ser hegemònic en el centre o centre dreta, si no posa l’element nacional al bell mig del debat.

En definitiva, que les posicions dites nacionalistes, els agradi més o menys, no són fruit de la rauxa o del seny. Són fruit de la nostra essència , del nostre tarannà, de la nostra història.

Article publicat a tribuna.cat

La setmana del 'pinganillo'

2011-01-31T02:37:00.000-08:00

Per diversos motius he hagut de passar una bona part de la setmana a Madrid. He tingut també l’honor de parlar en català al Ple del Senat, i ho he fet amb l’emoció de recordar els meus familiars; la mare, l’avi, lluitadors quotidians contra el franquisme i a favor de les nostres llibertats nacionals.

El tema de la traducció simultània de les intervencions dels senadors ha estat el centre mediàtic a la “capital del reino”. Ràdios, diaris, telenotícies, comentaris dels taxistes, tothom indignat per la mesura. Però ho han expressat més contra la despesa en si, uns 300.000 euros any, que contra el fet de parlar en la nostra o nostres llengües.

Aquest debat ha coincidit en el temps amb el debat sobre la poca viabilitat d’un Estat, perdó, “nación”, amb 17 parlaments, amb 17 governs, etc. Debat aquest que només ha estat respost amb contundència pel nostre President Artur Mas.

I, sincerament, el problema no és ja que a les espanyes estiguin fent la segona o tercera lectura de la constitució, doncs segurament no passen de l’article primer, sinó que l’ hegemonia mediàtica ha estat ocupada per aquells sectors que consideren el títol VIII de la Constitució com a absolutament sobrer.

I és que el neofranquisme ideològic està recuperant espai polític. El PP no només ha integrat, com va fer Aznar, el tardo franquisme dins el PP, sinó que ara ha desplaçat sectors lliberals cap a posicions mes cavernícoles. El PP s’ha centrat en els espais ideològics contraris a llegir la Constitució més enllà de l’article 1, la meitat del dos i acabar al final de l’article 3.1.

I l’autèntic problema no són els 300 mil euros, sinó que en un país normal ningú discutiria una mesura com la dels auriculars per a la traducció simultània. Si ens creiem la segona part de l’article 3 de la constitució, i la segona part de l’article 2, aquests trossets d’articles que els franquistes i els tardo-franquistes no acceptaven i que els varen portar a finançar i executar el 23-F, veuríem el debat dels “pinganillos” com un fals debat, i s’acceptaria que el Senat, com a cambra de representació territorial reconegués, després de 30 anys de Constitució, la segona part de l’article 2, que parla de nacionalitats i regions, i de l’article 3, que parla de les llengües oficials.

La brunete mediàtica està guanyant la partida per golejada. Enfront d’això, un PSOE que calla quan alguns dels seus membres, sense cap vergonya, coincideixen amb les tesis més centralistes.

Algú a Espanya s’hauria de fer conscient que a empentes i rodolons, ens fan fora de l’Estat, i que cada dia que passa, la seva actitud cavernícola és una fàbrica de desafecció, de radicalitat, i d’anar posant gasolina al foc.

Article publicat a cronica.cat

És populisme, estúpid!

2011-01-17T02:36:00.000-08:00

PSOE i PP finalment ha descobert les seves ànimes centralistes i uniformadores. Trenta anys després de la instauració de l'estat de les autonomies es posa de manifest que aquest només ha estat un invent centralista per diluir les aspiracions d'autogovern de les nacions històriques, i molt especialment Catalunya.

Ningú no s'ha de sorprendre de les propostes de recentralització que proposen. Fa molts anys que proven de posar-les en pràctica encara que no d'una manera oberta i descarada. Són “las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”, com expressaven les instruccions per a l'aplicació del decret de Nova Planta de Felip V. L'actuació sobre l'Estatut d'un Tribunal Constitucional clarament polititzat i partidista; un defensor del poble i la seva substituta obsessionats amb la presència de la llengua catalana a Catalunya, la Llei de la Dependència estatal que ha de ser finançada a cost de la comunitats autònomes, o les opes hostiles a les empreses per a que deixin Catalunya i s'instal·lin preferentment a Madrid.

Què és el que ha fet que es treguin finalment la màscara? L'economia! La situació econòmica espanyola és tan fràgil que per força els responsables d'aquesta situació, PSOE i PP, han de llençar cortines de fum per distraure l'atenció. Per què ha arribat el moment que el conjunt de la ciutadania espanyola es pregunti quin ha estat el profit de tants anys d'ajudes estructural europees. Quins han estat els resultats reals si a la primera crisi seriosa, l'economia espanyola s'enfonsa com un castell de cartes? On ha anat a parar “la vuitena economia del món” que havia de superar en quatre dies a França? I la economia productiva, innovadora, amb valor afegit?

No hi ha altre resposta que enfornar un mea culpa conjunt del PSOE i el PP, que han volgut enganyar a la població repetint continuament eslógans sobre les virtuts de l'economia espanyola. Finalment la crisi, els mercats i la UE han proclamat que “el rei està nu”.

La reacció ha estat, per part d'ambdós partits, de demagògia i populisme extrems. L'enemic extern ja el tenen: els mercats; però com és un rival molt difícil d'abatre els hi cal un d'intern: l'estat de les autonomies.

En tot cas el problema el tenen ells (PP i PSOE) doncs la nostra raó de ser després de molts anys d’història és la nostra Nació Catalana, volen un enfrontament de trens ?? ens trobaran.

2011, més enllà d'uns propòsits

2011-01-08T02:19:00.000-08:00

A les primeries d'un nou any, és gairebé inevitable fer un seguit de bons propòsits per a dur a terme en els mesos vinents. Perquè aquests tinguin possibilitats de reeixir caldrà que deixin de ser simples propòsits i esdevinguin veritables objectius a assolir. Així és tant en la vida personal com en la política i la social.

Renovades les nostres energies polítiques, amb un nou govern en marxa, ara és el moment de veure quins són els nostres objectius per al 2011 i de quin serà el camí per aconseguir-los. Això és, decidir com volem dibuixar el nostre futur immediat o si deixaren que tercers ho facin per nosaltres.

El primer objectiu és fer front a la crisi, recuperar la nostra economia i, sobretot, començar a generar llocs de treball. És clar que no és una feina fàcil, que moltes de les causes objectives escapen del nostre control directe;tot i això, no hi ha altra alternativa que fer front a la situació amb decisió. Un pas primordial per a resoldre els problemes és conèixer exactament la natura d'aquests. No val negar-los, ni amagar el cap sota l'ala, ni fer enginyeria de la comunicació per fer-los desaparèixer. Aquesta és la tasca essencial d'un govern entrant: avaluar, traçar mil·limètricament l'estat de la qüestió.

Aquest és un moment crític. El que separa a les persones que tenen el coratge de sortir endavant i les que en veure els primers inconvenients adopten actituds de desesperança, si és que no són de fugida sistemàtica. És el moment que hem de ser plenament conscients que treballant plegats, sentint-nos corresponsables del nostre futur col·lectiu, ens ensortirem. Ara és el moment de recuperar el veritable sentit d'un mot com solidaritat, del compromís amb la societat i les persones; més enllà d'un mer sentimentalisme, cal que tots posem allò millor de nosaltres al servei del nostre país, de cadascuna de les persones que hi formen part. És un viatge col·lectiu de quin ningú ha de quedar enrera.

Aquest bon propòsit, esdevingut objectiu, no tindrà efecte si no hi posem les dosis de confiança, optimisme i il·lusió suficient. Uns elements immaterials, psicològics, difícilment quantificables però que tenen uns efectes determinants en les persones, els mercats i l'economia. Treball, confiança i il·lusió, tres clàssics renovats per a sortir endavant.

Article publicat a e-noticies.com

Benvingut, President Mas

2011-01-04T01:00:00.000-08:00

La investidura d’Artur Mas com a 129è president de la Generalitat marcarà, sense dubte, un canvi de cicle polític a Catalunya. No es tracta d’un simple canvi en la correlació de forces parlamentàries i, en conseqüència, de la composició del nostre govern.

El que marcarà aquest nou període és una nova forma de fer política, que ha de trencar els motlles heretats de la transició política i la restauració de la Generalitat de Catalunya. És d’aquesta manera que hem de llegir els resultats de les eleccions del 28-N; el mandat popular per al nou govern. El fet que Artur Mas no hagi estat investit en primera volta i la sensació que ha comportat de dilació innecessària per a una bona part de la població n’és una mostra. Com ho és que el dia següent de les eleccions, determinades forces polítiques es llancessin a discutir a correcuita aliances electorals per a les eleccions municipals; fet que ha estat interpretat popularment un intent desesperat de mantenir quotes de poder. No cal fer seminaris per veure quines són les actituds que provoquen la famosa “desafecció” a la política.

És evident que la tasca primordial del govern d’Artur Mas serà fer front a la crisi, la reactivació de l’economia productiva i fer efectives les polítiques socials existents. Tot i la urgència de la situació, caldrà que la base de l’èxit d’aquest objectiu serà una nova política que posi els interessos de país perd damunt dels interessos dels partits, que trenqui la confrontació sistemàtica entre l’oposició i el govern i que retorni al Parlament el seu sentit de cambra de debat i diàleg, enlloc d’esdevenir una simple tribuna mediàtica de posicions esterotipades allunyada de l’interès general.

Paral·lelament, l’administració catalana haurà d’assolir el repte dels temps que vivim. Hi haurà un impuls per a la seva modernització, per a fer-la més àgil, més eficients, més connectada a la realitat social a quina serveix.

Noves i millors maneres de fer de la política un servei al país; de l’administració, l'instrument dels ciutadans. Un repte col·lectiu obert per a un futur millor.

Benvingut President Mas, tot un País t’espera.

BON NADAL I FELIÇ 2011

2010-12-23T02:42:00.000-08:00

Il·lusió per servir al país

2010-12-02T08:50:00.000-08:00

El passat 28 de novembre va obrir la porta de l'esperança. Una ampla majoria dels catalans ha atorgat la seva confiança a Convergència i Unió. Ha estat un repte molt important obtenir aquesta confiança, tot augmentant la participació electoral, més si tenim en compte el descrèdit que pateix l'acció política en aquests dies.

Sens dubte ha estat una victòria electoral compartida per CiU i de totes aquelles persones , que deixant de banda prejudicis partidistes, han votat per l'opció política que consideren més preparada per fer sortir el país de l'atzucac polític i social en quin es troba. I aquest serà el nostre objectiu primers: servir al país i respondre a les expectatives d'un futur millor de tots els catalans, per damunt de divisions ideològiques i socials.

Aquesta serà la filosofia que animarà el pròxim govern de Catalunya liderat per Artur Mas. Un equip coneixedor de les inquietuds i les esperances de la societat catalana, disposat a assolir els reptes necessaris que ens facin sortir de la crisi econòmica i asseguri alhora el nostre estat del benestar. Un equip amarat de les virtuts catalanes: L'amor pel treball,l'esforç, la feina ben feta, l'esperit emprenedor, la confiança en el futur i una alta sensibilitat social. L'equip dels millors per a la millor de les il·lusions, que és servir al país i tornar multiplicada la confiança dipositada pels catalans.

En trobem davant d'una oportunitat d'or per a construir una administració eficient, seriosa i rigurosa, propera als ciutadans, que resolgui els seus problemes sense crear-ne de nous, que assumeixi les seves responsabilitats i camini al costat dels catalans.

Comencem un camí nou i començar il·lusiona.

Artur Mas, un president per a la Catalunya del segle XXI

2010-11-24T11:08:00.000-08:00

Quan escric aquestes ratlles fa poc que ha acabat el debat dels 6 candidats a la Presidència de la Generalitat a TV3. Sincerament em sento molt contenta del rigor, elegància i serenor que ha tingut l’Artur Mas.

El guanyador sobre el debat va ser Artur Mas, sens cap mena de dubte. Es va dirigir al país i va donar resposta a les diferents preguntes plantejades. Els cronistes dels diferents mitjans l’han qualificat con el candidat del sÍ, el candidat de les propostes de futur.

Un altre paper ben diferent va ser la del candidat José Montilla que es va revelar durant el debat com un candidat sense projecte.

José Montilla, i amb tot el respecte del món, no està a l’alçada. Per demanar el vot amb només 30 segons va necessitar llegir un paper. Quants regidors de Catalunya de petis i mitjans pobles de Catalunya són capaços de defensar o proposar les seves idees sense cap paper damunt ???

És inqüestionable que en aquest debat només es va veure un president, encara que no tingui aquest títol, i aquest és sens dubte l’Artur Mas.

Però el proper 28-N qui realment pot optar a la Presidència de la Generalitat, només són Artur Mas i José Montilla, d’aquí que sigui tant important que la ciutadania s’adoni de la importància d’aquestes eleccions.

En una de les seves darreres declaracions l’ Artur Mas ha apel·lat al vot de ciutadans que en d’altres moments no ha votat a CIU tot dient que els temps que venen, de sacrificis, que caldrà aprofitar les millors idees de tanta gent del país. No són temps de dividir Catalunya, sinó d’unir-la al voltant dels grans objectius del país. De sumar-la a un gran projecte col·lectiu que la porti a les quootes de llibertat, progrés i justícia que mereix.

Des de CIU estem fent una campanya en positiu, sense generar falses expectatives, essent realistes amb el país que tenim i fent pedagogia quan cal. Cal dinamitzar l’economia, reduir l’atur, recuperar el reconeixement per a les empreses. Això vol confiança, la gent ha de saber que hi haurà un govern que en lloc de posar-li traves, o de mirar-lo amb recel, estarà al costat de la gent que té iniciativa.

Per tot això només hi ha una persona amb la suficient preparació intel·lectual, sensibilitat social i compromís nacional per tirar aquest País endavant i aquest és com ho perceben la gran majoria de gent enquestada és l’Artur Mas.

Ara cal més que mai aixecar Catalunya. Ara cal el vot útil.

Qui té por d’una Catalunya millor?

2010-11-22T01:30:00.001-08:00

Un del tòpics més emprats per a referir-se a les eleccions és aquell que les qualifica de “festa de la democràcia”. No és el cas de la campanya electoral catalana que alguns han confós amb el passatge del terror, especialment els líders del PSC-PSOE i el PP.

Si hi ha un fil argumental comú entre aquestes dues forces polítiques és el d’alertar constantment els electors del perill que els seus pitjors malsons es facin realitat. Uns malsons que s’obsessionen en identificar amb Convergència i Unió quan ells mateixos són responsables per acció i omissió de la gravíssima crisi econòmica que travessen i de les retallades socials que s’han fet.

Tot això girant la cara a una evidència reflectida en tots els estudis d’opinió: la voluntat de canvi del catalans. Un canvi que s’identifica de manera majoritària amb un govern de Convergència i Unió i els valors que representa la federació: capacitat de lideratge constructiu, responsabilitat, seny i, molt especialment, voluntat de servei als ciutadans.

En aquesta situació el que calia esperar era una campanya electoral centrada en propostes intel·ligents per sortir de l’atzucac polític i econòmic en què ens trobem. El que calia esperar és una crida a la confiança i a la complicitat dels ciutadans per treballar plegats per a un futur millor. Lluny d’això l’actitud és la crida a la por, al pessimisme, fatalisme, al desencís... les actituds que encara ens enfonsaran més.

Ben mirat, aquestes posicions polítiques no ens haurien d’estranyar. Corresponen a qui no considera els ciutadans com persones adultes i autònomes sinó com a individus que han ser tutelats de manera permanent. Són tots aquells que fomenten el clientelisme i la dependència. Així ha estat el govern tripartit, que ha controlat molt i ha protegit molt en lloc d’oferir un govern fort i una societat més lliure.

Sense arguments, només poden concebre la campanya en negatiu i esperar els desembarcament a Catalunya dels líders espanyols mentre repiquen les campanes de la por.

A Convergència i Unió sabem que les millors actituds són les que guanyen el futur que tots desitgem. Així és i serà la nostra campanya. Trobareu la confiança, la seguretat, el seny i les propostes constructives que ens han de dur a una Catalunya millor.

Per una Catalunya millor

2010-11-09T09:32:00.000-08:00

A cada racó, a cada barri, a cada poble o a cada ciutat que trepitgem, tot escoltant les inquietuds dels ciutadans, es repeteix de manera constant i persistent una mateixa cosa i és que Catalunya necessita un nou guiatge, un nou lideratge polític que sigui capaç de donar resposta als actuals reptes del nostre País. Una Catalunya millor des de tots els vessants.

De fet el darrer baròmetre del CEO (Centre d‘Estudis d’Opinió) del passat dia 5 de novembre seguia constatant que l’atur i la situació econòmica continuen sent les grans preocupacions dels catalans i que la percepció que tenen de la situació econòmica és molt i molt dolenta. En aquest mateix baròmetre els únics polítics que aproven són Artur Mas i Duran Lleida, davant un President Montilla que ocupa el 6è. lloc en valoració i que està en caiguda lliure.

Davant aquesta constatació, el PSC només es dedica a tirar porqueria en contra de CiU i ha fer tot un seguit de frivolitzacions que evidencien, amb més claredat que mai, que estan lluny de poder demostrar que són un partit capaç d’afrontar els autèntics reptes que té Catalunya.

La gran majoria de catalans opinen que cal un futur govern que pugui donar sortida a l’actual situació econòmica, un govern sòlid i estable que pugui garantir una Catalunya millor.

Com fer-ho?? doncs garantint la viabilitat del major nombre possible d’empreses i mantenint el màxim nombre possibles llocs de treball.

Una Catalunya millor vol dir que la indústria, el comerç, el turisme, l’agricultura, la ramaderia, la pesca puguin prosperar, tots tenen la marca Catalunya. I és que els catalans i les catalanes els vàrem saber crear i ara sabrem modernitzar-los i adequar-los als nous temps i al nou món. Tots els sectors productius són sectors estratègics, amb tots ells podem fer una Catalunya millor.

Una Catalunya millor representada per un catalanisme amb vocació de justícia social, tenint en compte la diversitat per posar a l’abast de tothom la igualtat d’oportunitats.

En aquesta campanya des de CIU explicarem els nostres projectes, les nostres il·lusions i el model de Nació que volem per a aquesta Catalunya Millor que desitgem i aspirem. Ara només cal que tots els partits polítics facin el mateix i que la bronca i la política de baixa volada, no tinguin espai.

Catalunya s’ho mereix.

Article publicat al TRIBUNA.CAT

LA CONSELLERA MARINA GELI

2010-11-01T02:41:00.000-07:00

Aquest passat dissabte 30 d’octubre -a 28 dies de les eleccions catalanes- ens ha visitat a Calella la Consellera Geli. El motiu de dita visita és per anunciar el nou Hospital Comarcal de Calella.

Les explicacions de la Consellera de Sanitat dirigides al Plenari de l’ajuntament i al Patronat de l’Hospital convocats van ser una clara mostra d’electorisme. En lloc de fer un paper molt més institucional, limitant-se a explicar exactament en quina data exacte podem comptar amb el nou hospital, quin paper de coordinació ha tingut Sanitat amb la Direcció General d’Urbanisme per agilitzar al màxim tota la tramitació administrativa, o per exemple de com és pagarà aquesta nova infraestructura , tenint en compte les actuals finances de la Generalitat de Catalunya amb emissió de bons inclosos, la consellera va tenir un paper més com a dirigent del PSC que no com a membre del Govern de Catalunya .

La veritat és que ens varem trobar una Consellera que ens va fer una dissertació política sobre el model Sanitari i va deixar anar algunes perles dignes de ser reproduïdes. Va parlar de la implantació del sistema Sanitari a Catalunya i que ja venia dels darrers anys del franquisme i com aquell qui no vol la cosa va passar del 1974 al 2003 , és a dir, l’arribada del primer tripartit. Tota la política sanitària dels Governs Pujol amb implantació de la xarxa hospitalària i bàsica de salut van desaparèixer en uns moments . Quin poc rigor alhora d’explicar la història.!!!!

Una altra perla digne de mencionar va ser quan va explicar que “mai abans del 2003 “ s’havia invertit tant. Apel·lo a la memòria individual de cada ciutadà per constatar com estava la sanitat i els serveis sanitaris a l’epòca de la dictadura i com estava al 2003 quan va arribar el primer tripartit. A Calella en tenim un exemple molt clar.

Cal afegir a més que aquesta manifestació de que a partir del 2003 és quan s’han fet més coses, li falta un element clar per ser explicat amb la seva plena justícia i és que les arques de la Generalitat el 2003 varen passar de rebre 18.000 M€ a 37.000 M€ , és a dir de 3 bilions de pessetes a 6’5 bilions de pessetes i tot això gràcies als darrers acords de finançament dels governs de CiU.

Una altra perla destacada va ser quan va dir que la Corporació Sanitària del Maresme-La Selva tenia més pressupost que mai per fer front a totes les necessitats hospitalàries. La Consellera sap perfectament que la meitat d’aquest pressupost se’n va amb els medicaments , és a dir en farmàcia, per tant no són en millores de necessitats estructurals o de serveis específics.

En fí una visita encara que sigui a 28 dies de les eleccions , institucionalment lamentable, i en que ens quedem a Calella ?, doncs com molt bé va dir el President de la Corporació Sanitària el Sr. Carles Manté “ .....un cop s’aclareixin les qüestions urbanístiques i quin model de finançament s’ha d’utilitzar ...podrem tirar endavant l’Hospital ...” és a dir en res de nou. Tenim molt clar que no hi haurà hospital nou a Calella sense resoldre de manera positiva els dubtes del planejament urbanístic i els de finançament de les obres de l’hospital.

L’acte-reunió esdevé un acte purament electoralista orquestrat per l’alcalde de Calella, en Josep Maria Juhé i la Consellera de Sanitat Marina Geli. A menys de 30 dies de les eleccions venen a Calella per anunciar res de nou. Això si, volent solemnitzar l’acte amb tots els regidors i convocant el Patronat de l’Hospital, que per cert, feia TRES ANYS que no convocaven.

Els membres del grup municipal de CIU, també volem l’hospital i el plantejarem i defensarem amb més dosis de realisme i de viabilitat.

A pell de plàtan: un somriure i un projecte

2010-10-29T10:00:00.000-07:00

La crisi actual ha posat de manifest que estem vivint un canvi de cicle polític i econòmic en profunditat. Per sortir endavant i amb èxit, ens cal aconseguir un nou estil de governança dels afers públics, i molt especialment a Catalunya.

Aquest nou estil ha de posar, i no només de paraula, la política al servei de les persones. Ha de considerar les institucions com a instruments eficients per atendre les necessitats del país, i que tindran vigència sempre i quan estiguin al servei del ciutadans. Cal allunyar-se del model polític en què les institucions tendeixen a fer als ciutadans dependents d'elles sense resoldre els problemes de fons.

El nou estil suposa revisar tots les estratègies i les polítiques realitzades fins ara. Caldrà innovació, imaginació, esperit emprenedor i, fins i tot, intel·ligència emocional per abordar les polítiques d'aquest nou cicle.

El canvi d'estil polític ha de comportar també una transformació en la manera de fer les campanyes electorals. Malauradament encara hi ha formacions polítiques que perceben l'electorat com una massa uniforme de fàcil manipulació. Des d'aquesta perspectiva, no calen propostes per encarar el futur; n’hi ha prou amb intentar despertar els instints més irracionals amb instruments coneguts: la desqualificació, la ridiculització, l'insult, la por, etc.

A manca d'arguments, enfrontament a ultrança. És la política dels meus o els teus, amb mi o contra mi; mai és la política del nosaltres, de la diversitat constructiva, de la confrontació positiva. Aquesta manera de considerar els electors com a persones sense criteri té el seu reflex en la manera de gestionar l'administració. Enlloc d'un lideratge encoratjador, s'imposa un tutelatge asfixiant que cerca fer els ciutadans dependents de l'administració, la mateixa que constantment els culpa dels seus propis errors de gestió. Una manera de fer que substitueix les solucions reals per una propaganda malaltissa de fets que difícilment s'esdevenen. Una experiència que els catalans han viscut al llarg de 7 anys.
Aquesta és la veritable confrontació d'idees que tindrà lloc a les eleccions al Parlament de Catalunya. L'estil nou, tranquil, constructiu i encoratjador que lidera Artur Mas davant el qui, com a proposta electoral, només esgrimeixen la desqualificació sistemàtica. Però des de CIU ho tenim clar: per cada pell de plàtan nosaltres respondrem amb un somriure i un projecte de futur.

Artcicle publicat al cronica.cat

FESTA MAJOR, FIRA I CHALLENGE A CALELLA

2010-10-11T02:35:00.000-07:00

A Calella ja hem tingut la Festa Major, Fira I la Challenge I per tant cal fer una valoració.

Aquesta any la Festa Major ha passat sense pena ni glòria. Un perfil molt baix a on la desinformació general ha estat la tònica principal. Fins i tot se’ns ha negat la possibilitat de fer el vermut a l’estand dels voluntaris de l’Hospital en el recinte de la Fira com es tradicional en el dia Festiu, el dia de la Minerva. El fet que l’acte institucional d’inauguració no es feia fins el mateix dia a la tarda, no va permetre accedir-hi. Abans, en alguna altra ocasió que havia coincidit el mateix, s’havia obert la Fira i a la tarda es procedia a la inauguració oficial sense que això impedís que tots els que gaudim de la diada festiva poguéssim anar al vermut tradicional de l’Hospital.

Un apartat especial és el tema tant comentat per Calella que és el de les atraccions , ubicar aquestes a l’altra punt de la nostra Ciutat perdent tota possibilitat de complementació de la Festa va ser al nostre entendre un greu error. Per no parlar de la precipitació de la decisió, improvisació i nul·la informació als usuaris de l’aparcament de busos suprimit durant 10 dies.

En el cas de la Fira ens hauríem de plantejar el seu futur. Uns amics em feien veure que la Fira és un supermercat de productes més o menys artesanals, en un recinte al que s’accedeix pagant. Els excel·lents monogràfics que s’havien fet en d’altres anys han passat a millor vida. Enguany al celebrar els 30 anys de la Fira, sincerament crec que com a mínim una retrospectiva de la Fira com varen fer amb encert la Ràdio i TV hagués estat el correcte.

Sempre he tingut la impressió que l’actual Govern Municipal (PSC-ERC) mai s’han acabat de creure les possibilitats de la nostra Fira , llevat del període del Regidor Miquel Perez que crec sincerament que ho va fer correcte. Percebo també que l’equip tècnic que hi ha al darrere estan sense cap direcció política i una mica abandonats en la seva il·lusió de fer de la Fira una bona oportunitat i proposta de municipi.

I en darrer terme la Challenge, quin gran i magnífic espectable !! 1.000 atletes procedents de 36 països d’arreu del món, lluitant i competint en la nostra geografia.

Un gran esforç per part de l’Ajuntament i Consell Comarcal i un gran compromís i treball també per part dels empresaris que tenen aquesta concessió esportiva .

Crec sincerament que va ser un dia magnífic amb la companyia d’un temps perfecte que va ajudar molt a gaudir de la jornada . CIU des del primer moment ha estat al costat de l’equip municipal ajudant a que aquesta Competició Internacional esdevingués un èxit. Compromís que per part del nostre grup municipal ha passat per aconseguir 180.000 € del pressupost de l’Estat amb les esmenes que en qualitat de Senadora vaig presentar als pressupostos generals.

Per altra banda l’èxit de la Jornada va venir marcada pel treball previ que havien fet la Regidora Loida Serrano, el Director de la Competició Agustí Perez i també el Regidor de CIU Albert Torrent que entre d’altres, varen fer un seguit de reunions per tal què res fallés en aquesta nova edició esportiva. A tots ells gràcies per la feina feta.

A tots els col·lectius implicats (Policia, ADF’S, Foto-film, Manel Vicente, Voluntaris, etc ) moltes gràcies per tota la implicació i treball ben fet. Al “Team Calella” moltes gràcies per posar la llavor esportiva local en aquesta dura prova i fer tant bon paper , al capdavant d’ells, en Joan-Carles Castellà.

Per nosaltres quedes dues assignatures pendents en el tema Challenge. La primera dotar-nos d’una bona estratègia de Comunicació. És absolutament necessari garantir un bon altaveu doncs pensem que segueix faltant un ressò proporcional a la qualitat i a l’esforç del projecte esportiu.

L’altra assignatura per a nosaltres és la implicació de la Comarca (no em refereixo al Consell Comarcal) doncs institucionalment estant implicats.

Creiem que cal una major implicació dels municipis de la comarca, sobretot d’aquells que es veuen més directament afectats. Cal cohesionar i compartir a nivell de municipis una major complicitat en benefici de tots. Passada la Festa Major, Fira i la Challenge i en plena Octoberfest , ens endinsem cap a la Tardor.

PSC-PSOE: Incompliment permanent amb Catalunya

2010-10-04T13:45:00.000-07:00

Ara que ja tenim els pressupostos que ha preparat el Govern Espanyol del PSOE, podem constatar un cop més que l’incompliment dels socialistes amb Catalunya és ja una tradició. Els pressupostos del 2011 presentats per la VicePresidenta Salgado, no compleixen amb la inversió a Catalunya (Disposició Addicional Tercera). I per tant són novament injustos per al país. Fem una mica de memòria per saber en quin punt ens trobem .

L’Estat deu a Catalunya en concepte d’incompliments de la Disposició Addicional Tercera (anys 2007-2010) 2.755,4 M€. Per altra banda cal recordar que l’any 2010, l’Estat deixarà d’executar a Catalunya el 26,5% de la inversió pressupostada.

Des del 2005, el Govern espanyol ha deixat d’executar inversions per valor de 3.124 M€ per tant cada cinc anys, l’Estat s’estalvia una anualitat sencera d’inversió, i tot això amb la complicitat i silenci sistemàtic dels PSC i dels seus 25 diputats al Congrés i senadors.

Llegim als diaris com la “discrepant” consellera Tura manifesta que el grup del PSC al Congrés no està allà per donar suport al PP, això és evident, però caldria que demostressin que són allà per defensar Catalunya, cosa que amb les dades a la mà, és evident que no fan.

De cara aquesta propera campanya electoral, el PSC intentarà vendre’ns la llibertat de discrepar com una garantia de salut democràtica interna, però la realitat ens demostra que no és veritat. Els diputats i senadors del PSC a Madrid, novament votaran uns pressupostos que ens fan mal com a opaís i per tant novament la servitud del PSC passarà per davant dels interessos de Catalunya. Això sí, faran venir al ministre Blanco “Pepiño pels companys del PSC” per explicar-nos que 2 i 2 fan 6. I sinó temps al temps.

Una dada absolutament vergonyant és que aquest proper any 2011 i segons els Pressupostos presentats pel Govern Espanyol, el nivell d’inversions a Catalunya serà del 15’2% en lloc del 18’59 % que correspon al PIB Català, però més preocupant és comprovar com els Socialistes Andalusos saben lluitar pel seu territori, ja que a Andalusia es complirà estrictament amb allò compromès .

Pel que diuen els mitjans de comunicació, a la seu dels socialistes catalanss estan molt ocupats en fer estratègies de campanya per combatre ferotgement a CIU. Més els valdria que fessin cursos de dignitat política per fer-se valdre amb els seus companys del PSOE com fan els socialistes andalusos, i no haver de renunciar sistemàticament a allò que a Catalunya li pertany de dret.

ARTICLE PUBLICAT AL CRONICA.CAT

Religió i societat civil

2010-09-24T03:03:00.000-07:00

El Bisbe Jaume Pujol, en la seva carta setmanal del Full parroquial del bisbat de Tarragona, i basant-se en el llibre dels Fets dels Apòstols que diu “Hem d’obeir a Déu abans que als homes” fa una crida a la desobediència dels cristians, de manera especial per les lleis de l’avortament, o d’interrupció voluntària de l’embaràs i la regulació de l’eutanàsia. Insisteix en l’argument, i sota el títol “Religió i societat civil”, propugna l’obligació de no obeir en consciència quan les lleis de les autoritats civils s’oposen a les exigències de l’ordre moral. Recullo aquesta noticia publicada al diari La Vanguardia del dimecres 15 de setembre.

He de confessar que les persones que ens trobem amb la responsabilitat d’utilitzar el nostre vot en alguna de les cambres legislatives, siguin de l’Estat, sigui en el Parlament de Catalunya, en alguns casos ens trobem davant de decisions que són difícils. Algunes vegades molt difícils. Decisions que formen part de la consciència personal més íntima de les persones que hem estat escollides per aquesta funció.

I em consta, perquè en els darrers tres anys he participat en diverses d’aquestes votacions, que tots els diputats i/o senadors, votem en consciència i sense gota de frivolitat. Almenys els que formem part de la Federació de CiU, sempre preval la consciència personal enfront el dogmatisme ideològic.

Sóc conscient de les contradiccions que a tots ens poden portar el compliment de les lleis. Per exemple no conec cap jutge que gaudeixi fent un desnonament, i tot i que això pugui anar contra la seva ideologia, creences o sentiments, l’ha d’ordenar. Els metges tenen el dret de no avortar, però encara que els pesi, han d’atendre els pacients que ho vulguin fer, doncs aquesta és la llei que entre tots ens hem dotat. De la mateixa manera que un metge no pot obligar a ningú a avortar, encara que íntimament pugui creure que és un autèntic despropòsit que una nena de tretze o catorze anys sigui mare.

El respecte a la legalitat obligarà, i és lògic que així sigui, a afrontar amb dolor, però afrontar les responsabilitats que la vida ens posa davant. Solament així podem crear un àmbit de convivència acceptat per tots.

La crida del Bisbe Pujol òbviament està dirigida solament als cristians que són els més propers a les nostres tradicions i societat. Però què diríem si altres religions contraposessin la seva fe religiosa –per exemple en Alà- a les lleis dels homes? Compte, molt de compte amb tot això.

Podríem posar més exemples d’altres religions, que en molts casos toparien amb el nostre ordenament jurídic. Per això, amb aquests temes i en un món cada cop més petit per més global, aquest posicionaments dels líders espirituals de totes les religions haurien de ser molt prudents. Adaptant-se a les nostres lleis, i com a màxim aconsellar als respectius acòlits a no ser subjectes actius d’uns drets que les seves consciències tenen tot el dret de no utilitzar. Però al mateix temps sense oblidar que no podran ser un impediment, ni per activa ni passiva per d’altres persones que en ús de la seva consciència i lliure voluntat decideixin d’acollir-se a aquestes opcions.

Article publicat al Tribuna.cat

LA DIADA DEL 2010

2010-09-13T04:05:00.000-07:00

Acte de compromis dels NousCatalans al Fossar de les Moreres

Cada 11 de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya una diada que històricament ha estat reivindicativa dels nostres Drets nacionals. Aquest any però hem arribat amb dos qüestions que han alterat i sacsejat substancialment l’ànima nacionalista del nostre País.

Em refereixo a la Sentència del Tribunal Constitucional i a la Manifestació del 10 de Juliol, no m’estendré massa per qualificar la frustració col.lectiva i la negació de la voluntat democràtica que ha representat la sentencia del constitucional i la il.lusió i esperança col.lectiva que ha esdevingut la manifestació del passat mes de juliol.

El sentiment que desperta l’11 de setembre és la mostra de la tossuderia d’un poble. Catalunya , de fet, és com un miracle, com pot ser que un poble petit amb immigracions tant fortes, que ha perdut guerres, segueixi essent Catalunya i ho vulguem continuar essent. El Dret a la simple veritat de la Història.

Som hereus de la nostra pròpia historia i hem de portar un missatge d’esperança , un missatge d’il.lusió pel nostre futur. Aquest Futur el tenim molt a prop.

El 28 de novembre tenim Eleccions al nostre País i aquestes es fan en un context econòmic i nacional molt delicats. Algunes dades :

· 18 % d’Atur, el doble de la mitjana de la UE.

· 40% d’Atur Juvenil

· 20 % de la gent ( 1 de cada 5 catalans ) viu per sota del nivell de la pobresa.

· 109.000 Autònoms en l’any 2009 han deixat la seva activitat a Catalunya.

Il.lusió, Esperança, Futur, Dignitat, són alguns dels sentiments que necessita Catalunya per fer un autèntic Canvi. Catalunya té en l’actualitat circumstàncies especialment difícils, però també especialment esperançadores. És el moment de tirar el país endavant, de fer-lo renéixer des de molts punts de vista, de donar-li prestigi i també a les seves institucions, credibilitat, i aixecar-lo nacionalment, socialment, econòmicament.

Els canvis que Catalunya necessita

2010-09-08T08:56:00.000-07:00

Ara fa uns dies, un empresari m’explicava la seva perplexitat quan, al fer diverses gestions amb una administració, cada vegada ha hagut de presentar la mateixa documentació:

Escriptura de constitució de la societat.
Poders per actuar
Còpia del NIF de l’empresa i del representant.

Amb un to de mofa, em deia que com a mínim l’administració en qüestió tenia ja, 4 còpies del seu DNI, 4 còpies de l’escriptura de poders i 4 còpies de la constitució de la societat. Quina pèrdua de temps, no?
I això, en una sola administració. Si sumem totes les actuacions del meu empresari amic, podríem arribar una quantitat de paper impressionant.

Un funcionari d’un ajuntament de Catalunya, un cop em va explicar que per l’autorització d’un préstec li havien demanant la concessió de poders a les persones que signaven en nom de l’entitat prestatària, i fins i tot l’habilitació que aquestes tenien per donar poders a un director d’una oficina. Es a dir , que si aquesta entitat hagués estat la Caixa de Pensions o el Banc de Santander, la funcionaria els havia demanant còpia del nomenament del senyor Samaranch o Fornesa, o Emilio Botin com a presidents de dites entitats. “C’est pas mal”, que diuen els francesos.

Amb aquestes premisses, hem d’acceptar que la nostra administració està vista per molts ciutadans, més com una nosa, com un destorb, com una burocràcia que pesa i pesa i pesa, que no com una garantia en el compliment de normatives, de pensar en la seguretat dels ciutadans, de garantir la seguretat dels bens i de les persones.

Aquest és un gran repte que tenim davant nostre. Algunes administracions han fet passos en aquest sentit. Segurament no han estat suficients. Però els han fet. Ara cal que tota l’administració s’adapti als nous temps. Que l’objectiu final no sigui el control a priori, si no l’activitat, el control del compliment, la corresponsabilitat. I encara cal una cosa segurament molt més important. Que, si l’administració manté els controls previs, que es faci conscients dels costos empresarials, d’això que ja anem anomenant l’impost del temps.

Autoritzar una activitat ara, en un termini de 15-20 dies, o fer-ho en 6, 7 o més mesos i això és el que succeeix normalment, significa per l’empresari, emprenedor, o com en vulgueu dir, unes diferències de cost actualment inassumibles. I això també ens resta competitivitat.

En l’actual situació de crisi no podem permetre aquests costos, a no ser que el que vulguem de veritat és matar això: la iniciativa, l’empresa, els innovadors, i totes les persones que dia a dia treballen per un país més ric i més participat. És això el que volem?.

El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

ARTICLE PUBLICAT A L'E-NOTICIES

Intentar alterar la realitat com a estratègia política

2010-08-27T03:22:00.000-07:00

A les acaballes d’aquesta legislatura veiem com destacats membres del Govern Català accentuen encara més les seves “ alteracions de la realitat”, és a dir, que de manera conscient fan manifestacions públiques de qüestions de la seva competència, que no s’ajusten a la realitat.

L'objectiu principal d'aquesta estratègia política és fer creure que l’acció de govern és bona, però xoca frontalment amb una tossuda realitat que desmenteix categòricament aquestes afirmacions.
Un exemple clar el tenim amb l’actual liquiditat del nostre Govern. Mentre el President Montilla i el Conseller Castells es reafirmen en que no hi ha problemes greus, la realitat és que la Generalitat en té de problemes i molt greus per complir els seus compromisos. Dos exemples clars: per primera vegada d’ençà la restauració de la Generalitat s’han retardat els pagaments als hospitals; i la Generalitat no ha pogut col·locar cap emissió de deute als mercats financers internacionals.

És evident que no donar importància a tots aquests indicadors en una mostra clara de la voluntat d’alterar la realitat per part dels responsables públics. Potser acceptar això seria confirmar la mala negociació en l’acord sobre el Finançament. Cal recordar que el tripartit va signar una clàusula a l’acord de finançament que diu que en cas que hi hagi diners cobrats de més, Catalunya els hauria de tornar a l'Estat, però que els deutes de l'Estat quedaven saldats. Va ser una molt mala negociació del tripartit i la realitat és que l'Estat ens deu molts diners en, per exemple, la llei de Dependència, i que ara no cobrarem.

El Conseller Castells s’indigna si se li fa cap referència en aquest sentit, però el temps posarà les coses en el seu lloc i no dubto gens que les futures auditories del nou govern confirmaran allò que diversos símptomes ens indiquen i que són les dificultats de liquiditat de la Generalitat.

ARTICLE PUBLICAT AL TRIBUNA.CAT

L’HOSPITAL DE CALELLA I L’EQUIP DE GOVERN MUNICIPAL

2010-08-02T13:02:00.000-07:00

Dijous 29 de juliol el Ple de l’Ajuntament de Calella va aprovar, amb els nostres vots contraris, la modificació del Pla General Urbanístic, que segons el govern de la ciutat, obre les portes a la construcció del futur nou hospital comarcal de Calella.

Per què varem votar-hi en contra?

Doncs per què al nostre parer la modificació proposada posa en perill la viabilitat de la construcció del nou hospital. Tot un seguit d’errors i contradiccions en la proposta de planejament així ens ho fan veure:

Un hospital de vocació comarcal, que ha de donar servei a una població actual de un quart de milió de persones, i futura de més de 400,000, ha d’estar molt ben comunicat. I actualment, les úniques vies que poden garantir aquesta comunicació són la N-II, amb totes les seves dificultats, i la l’autopista, la C-32. Pensar en d’altres solucions és fer volar coloms, doncs en les actuals circumstàncies de crisi econòmica, no és previsible que a un termini de 15 – 20 anys, tinguem una altre solució. Cal recordar que el Ministre de Foment aquesta mateixa setmana ha anunciat la retallada de 1.200 M€ en obres ja iniciades a Catalunya.
Com alternativa provisional, la modificació aprovada dibuixa un vial per darrera de l’anomenat PP1 (actualment zona verda) que desembocaria a la rotonda nord de la urbanització de Sant Quirze, amb pendents d’entre el 12 i el 24%. Pensem que el Decret 344 sobre mobilitat de Catalunya, en cap cas accepta pendents superiors al 12%, i això solament en casos excepcionals. Per anar al nou hospital haurem de passar per la carretera d’Horsavinyà.
Per tant, sense la ronda nord de Calella prevista en el Pla General, tothom haurà de passar per la N-II o si voleu pel carrer Sant Jaume, via que ja està actualment força col·lapsada, i que segons les previsions de la modificació del planejament, s’incrementarà la circulació de vehicles en un 269%. Uns 16.000 vehicles més cada dia. Ho pot assumir això el carrer Sant Jaume( N-II) al pas per Calella? Pensem que la majoria d’aquests vehicles vindran del nord de la comarca i de la comarca veïna de La Selva. I això, acceptant que, segons diu el nou Pla General, un 20% de les persones aniran a peu a l’hospital o en bicicleta. No és somniar això?
Podem parlar d’altres elements que ens poden agradar més o menys, com per exemple la fotografia virtual que queda a l’entorn de la riera, amb un continuo d’edificis, a banda i banda, de planta baixa més 6 plantes. Blocs de 23-25 metres d’alçada.
I finalment hauríem parlar dels greuges comparatius que el nou planejament imposa als propietaris d’altres sectors de la ciutat, i que no són pocs.

Amb tots aquests elements damunt de la taula, per què creiem que l’equip de govern posa en perill l’hospital nou de Calella? Doncs per què la Generalitat de Catalunya, que és qui finalment ha d’aprovar la modificació del POUM, o bé canvia d’opinió, i fa allò de “donde dije digo, digo diego” o si es manté amb els mateixos criteris que varen ser utilitzats en l’aprovació a l’any 2005 del POUM, tornarà la proposta de modificació a Calella, per revisar-la i modificar-la en aquests aspectes i potser en d’altres.

I aleshores que? Doncs la nostra ciutat quedarà molt debilitada, enfront d’altres pobles veïns que també aspiren a tenir l’hospital en el seu terme.

Per això, i com sempre actuant en positiu per Calella, varem proposar a l’equip de govern de fer les coses millor. De tornar a estudiar tot el projecte, i presentar-ne un de nou, ubicat en aquest espai o un altre, això no és l’important, però que tingui en la viabilitat de la construcció del nou hospital, en la seva vocació comarcal i en la perspectiva de 5-10 anys, els eixos centrals de la proposta.

En aquesta línia sempre ens trobaran.

Una altra Calella és possible.

S’HAN ACABAT LES CURSES DE BRAUS A CATALUNYA

2010-07-28T16:59:00.000-07:00

Avui 28 de juliol s’han produit un debat interessant al Parlament de Catalunya . És evident que alguns ciutadans poden pensar que hi han altres debats més prioritaris, però la dinámica parlamentària i la propia democràcia ha de garantir que les ILP (Iniciativa Legislativa Parlamentària ) tinguin la seva veu i la seva possibilitat de traslladar en Cambra Parlamentària allò que promouem els ciutadans.

180.000 signatures avalaven i impulsaven aquesta petició popular. He seguit amb interés el debat al Parlament , de ben segur motivada per la meva implicació en el procès de ja fa uns anys en l’elaboració de la Llei de Protecció dels Animals. Crec que ha estat un debat de nivell amb respecte per totes les posicions i exposicions manifestades, però sobretot per uns excel.lents –al meu entendre- arguments a favor de la prohibició. Respecto a aquells que han votat per la continuitat de les curses de braus , però la meva opinió en aquesta qüestió és inequívoca.

Josep Rull en nom de CIU ha exposat essencialment les raons per abolir aquestes Curses ; cap raó cultural, cap arrelament social, és motiu suficient per mantenir una tradició sagnant i cruel que xoca frontalment amb els valors del Segle XXI. També en Francesc Pané d’ICV ha fet una exposició potser més poètica però plena de sentiment i rigorosa. Els felicito.

Jo celebro especialment aquesta Votació a favor de prohibir les Curses a partir del 2012 (68 a favor, 55 No i 9 abstencions ) tinc la impressió que Catalunya és una mica més sensible, més cívica, més civilitzada.

TOTS A LA MANIFESTACIÓ!

2010-07-05T08:18:00.000-07:00

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que TOTHOM sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur. Aquest proper dissabte no faltis , posa el teu grau de sorra amb la teva presència. No hi faltis.

Visca Catalunya!

ESPANYA CANSA......

2010-06-30T07:54:00.000-07:00

Nació catalana, 29 de juny 2010

Ja tenim la Sentència de l’Estatut, és evident que res de bo per Catalunya podíem esperar i malauradament, s’ha confirmat les nostres sospites.

A l’espera de poder donar una lectura amb més aprofundiment a tot el document, podem valorar ja que la retallada és important, el Tribunal Constitucional ha tocat el nucli dur del text (Finançament, Llengua, Símbols i Competències ) podem esperar quelcom més ??.

Això si la insistència de fins a 15 vegades de la “Indisoluble unidad de la Nación Española” recorda a èpoques pel que sembla no tant llunyanes. Algú les ha definit com a Neo-Franquisme després de 32 anys de democràcia .

Fem una mica de memòria dels diferents episodis de la nostra història més comuna amb Espanya en aquests darrers anys?

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel Tejero va entrar a punta de pistola al Congrés de Diputats de l’Estat. Allà va manifestar que estava esperant una “autoridad militar, por supuesto”. Amb el temps es va saber que aquesta autoritat militar era el General Alfonso Armada.

Aquest general que havia estat a Catalunya, havia sopat feia pocs mesos amb destacats militants del PSOE. Entre ells els senyor Enrique Mugica, desprès ministre de Felipe Gonzalez i ara Defensor del Pueblo español, por suposat, nomenat per un govern del senyor Aznar i amb un ministre estrella i hereu com Rajoy. Ara fa uns quatre anys en Mujica i en Rajoy varen presentar dos recursos contra el nostre estatut. En el sopar de finals de l’any 80, ja es va posar damunt de la taula la necessitat de parar les autonomies, especialment la catalana.

Els estatuts d’autonomia varen emprenyar l’exèrcit del franquisme. Els militars i en Tejero no es varen sublevar per l’Espanya “roja”, que al 1981 ja es veia venir amb una victòria del PSOE. Els militars, Tejero, Armada, i els seus entorns, es varen sublevar contra la “España rota”. Us recordeu dels crits del General Franco, “ANTES ROJA QUE ROTA”? En Tejero va ser el “lloro” que va repetir les consignes pistola en ma.

Desprès va venir la LOAPA en govern del PSOE i els intents d’harmonització i es va generalitzar el “café para todos” , aigualint les nostres aspiracions nacionals .

Aquest senyor Mugica de bracet del PP del senyor Mariano Rajoy, hereu a dit del senyor Aznar, fundador de la fàbrica d’independentistes catalans més importants, va presentar també recurs d’inconstitucionalitat – aquesta sentència encara ha de venir- contra que? Doncs contra la voluntat del poble de Catalunya, dipositari, sense cap mena de dubte, els agradi o no, de la voluntat de la NACIÓ CATALANA.

I finalment han reeixit en el seu intent. Fi de la primera part. Ara el poble de Catalunya té la paraula. Per acceptar la situació creada i claudicar. Per fer focs artificials rebutjant-ho, per celebrar amb els fills de Rajoy, Armada, Tejero i Mugica la situació creada, o per articular una resposta intel·ligent que ens permeti seguir somniant amb una cada vegada mes justificable Itaca.

Lamento moltíssim el reduccionisme del President de la Generalitat: tant responsable del que ha passat és el PP com el Defensor del Pueblo.

L’advocat de l’Estat, més que defensar l’Estatut, ha contribuït a interpretar-lo a la baixa. El Govern espanyol no ha volgut defensar l’Estatut que va votar.

El que queda clar és que L’Estatut que queda després de la sentència no és el que volia el poble de Catalunya. L’única sentència acceptable era la que no toques ni una coma del text . No podem acceptar la sentència és el moment de la reacció.

Cal sortir al carrer per dir que NO ACCEPTEM que la veu del poble sigui retallada per un tribunal que ha quedat deslegitimitzat. Estem en un moment important i cal que Catalunya prengui consciència que ens hem de defensar i saber-nos defensar.

Espanya Cansa tant !!!!

L'herència del montillisme: un país trencat

2010-06-22T01:26:00.000-07:00

José Montilla i el tripartit, que sempre estan en altres debats, cal recordar-los-hi que l’herència que deixen és un 20% de gent que viu sota l’índex de pobresa, un 30% de fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil. Ningú del Tripartit i molt menys el President Montilla pot estar orgullós. Els hi cal molta més modèstia, perquè Catalunya no es mereix dades com aquestes.

L’herència de la política de José Montilla és un País Trencat, un País sota mínims. No és veritat que més impostos vulgui dir més serveis públics; l’alternativa és més creació de riquesa per a tenir més benestar. Per a això no es pot ofegar la gent amb impostos, sinó que cal estimular l’activitat econòmica. Per a que hi hagi més serveis cal més creixement i gent que sàpiga redistribuir molt millor.

José Montilla i els socialistes es dediquen com a gairebé única activitat ha criticar permanentment a CIU, i lluny queda saber realment què son ells i què volen pel nostre País, de moment sabem el resultat d’allò que ha representat el Montillisme per pel nostre País.

Catalunya no fa massa anys era una de les principals Regions d’Europa en dinamisme econòmic ara estem en la posició 22 , o per exemple ser la Comunitat Autònoma més endeutada d’Espanya. Catalunya ha passat de ser la regió que passava de liderar les despeses en I-D a ser la tercera per darrera del País basc i Madrid i finalment Catalunya lidera la destrucció d’ocupació de l’Estat.

Del socialisme a l’autisme social, aquest és l’autèntic llegat de la presidència de José Montilla i com a resultat de tot plegat un País trencat, un país esmicolat amb dades esgarrifoses d’atur. Catalunya necessita més que mai d’un redreçament nacional, econòmic i d’un govern que dignifiqui la nostra pròpia història.

Article publicat al CRONICA.CAT

PARLEM DE LA BURCA?

2010-06-14T05:18:00.000-07:00

Darrerament ha aparegut amb força el debat polèmic de l’ús del vel integral (burca i niqab ) als mitjans de comunicació. Els responsables polítics opinem, els mitjans interpreten i es manifesten, i els ciutadans també opinen individualment.

Uns coincideixen amb l’anàlisi i mesures que cal adoptar i altres fan plantejaments contradictoris i fins i tot oposats. La irrupció amb força d’aquest debat i les posicions diverses sobre el mateix aconsellen que no siguin els ens locals els quí entomin i protagonitzin de forma individual el seu posicionament, que pot ser fruit de la situació del seu municipi o de la força i pes dels partits que el conformen. És hora que els poders públics es posicionin d’acord amb les seves competències respectives, com també els partits polítics des dels corresponents àmbits o àrees sectorials.

Cal però remarcar que és recomanable que aquest no es converteixi en un debat prioritari que sigui utilitzat políticament de forma partidista o ideològica.

En l’actualitat la nostra societat és cada vegada més diversa i plural, amb prsones de diferents procedències, cultures i religions. Justament aquesta nova realitat social fa més complexes i exigents l’atenció i regles de la nostra convivència perquè l’objectiu és prevenir i evitar situacions de rebuig i tolerància.

Ara bé els drets de les dones, en tant que drets humans, estan per sobre dels drets de les cultures i les religions , en aquest sentit el respecte a la diversitat cultural i religiosa té un límit que és el respecte superior als drets humans. No podem obviar tampoc que la Declaració dels Drets humans fou una declaració universal i aquests drets humans s’han de traslladar sempre en drets positius.

Així mateix , la convivència a la nostra societat ha de compartir uns valors fonamentals com el respecte a la diversitat i pluralitat, però també garantir la plena igualtat de gènere, uns dels principals valors que la nostra societat lluita per consolidar.

Per això crec que cal que els poders públics exerceixen les seves competències en l’establiment i regulació d’un marc comú per tal de limitar l’ús del vel integral i altres vestimentes o accessoris que cobreixin totalment la cara i que impedeixin la identificació i la comunicació visual en els àmbits públics (cívics, culturals, educatius, esportius , etc ).

De fet la nova llei d’Estrangeria, aprovada ara fa uns mesos a les Corts Generals, diu en el seu apartat 2 de l’article 3:

2.- Las normas relativas a los derechos fundamentales de los extranjeros serán interpretadas de confirmidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y con los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias vigentes en España, sin que pueda alegarse la profesión de creencias religiosas o convicciones ideológicas o culturales de signo diverso para justificar la realización de actos o conductas contrarios a la norma.

Com a dona, com a demòcrata , crec que no podem tolerar que els vels integrals es vagin consolidant en la nostra societat. La democràcia es viu a cara descoberta i la igualtat de gènere ha de ser un combat que no podem baixar la guàrdia.

Montilla no escolta ni als seus experts

2010-06-07T13:39:00.000-07:00

Un diari important d’aquest País publicava aquest dijous 3 de juny que el Govern Català incomplia els criteris de desburocratització dels seus experts. L’informe tècnic encarregat pel propi Govern recomana dissoldre o fusionar 104 organismes, 40 més que el Pla aprovat el dimarts 1 de juny pel President Montilla i els seu Consellers.

No és aquesta una dada gens sorprenent doncs és més que evident que la sotmissió del President Montilla al repartiment de poder que es veu obligat a fer amb els seus socis a canvi de la Presidència és sovint contrastada pels ciutadans amb un munt d’incoherències i contradiccions constant.

Des de CIU i en relació a les mesures anti-crisi ho hem anat dient reiteradament que és un error apujar els impostos en plena crisi perquè castigarà la recuperació econòmica. La pujada de l’IRPF és una cortina de fum per tapar en realitat l’augment generalitzat d’impostos que afectarà per igual tots els catalans, tindrà un fort impacte bàsicament social. Per cert primer pagarà tothom. Els “rics” no pagaran fins al 2011.

Una contradicció flagrant l’ha protagonitzat el Conseller Castells fa 15 dies només va dir : “una pujada de l’IRPF només es pot fer a nivell estatal o europeu perquè si no provocarà la sortida de rendes cap a un altre país”. Què ha canviat ??? ICV imposa les seves tesis i el seu discurs demagògic.

El decret llei del Govern només busca mantenir el repartiment de poder del tripartit,la Generalitat s’ha engreixat massa els darrers anys, amb gent (els alts càrrecs i eventuals han passat de 376 a 530 en set anys), organismes i departaments. Ara no s’afronten reformes estructurals.I desobeeixen allò que se’ls hi recomana des de dins mateix de la Generalitat.

Només es redueixen 10 alts càrrecs, i cap Conselleria. Això sí la repartició del poder a compte entre d’altres coses d’un alentiment lineal de les infraestructures.

Cal establir prioritats i impulsar aquells projectes estratègics. La disposició addicional 3ª és la via per tirar-los endavant. Ja n’hi ha prou amb l’alentiment de la L9 doncs ve molt de lluny i és per culpa de la ineficàcia del tripartit, ara només falta aquesta doble paràlisi, cal recordar que el seu cost s’ha doblat.

CiU no donarà suport al decret perquè preveu una pujada generalitzada d’impostos; no preveu retallades estructurals; ni mesures de reactivació econòmica i ens comprometem a tornar els impostos al seu nivell actual.
Cal Austeritat, Aprimament, Agilitat i Avaluació. Lluny de la política dels “instal.lats” que promou i consenteix el President Montilla.

ARTICLE PUBLICAT A L'E-NOTICIES

Calia abstenció, l'economia s'ofega

2010-06-04T02:28:00.001-07:00

Economia, crisi, atur, i més atur, i més crisi. Ja fa molt de temps que estem immersos en aquesta greu situació, tot i que els socialistes ho han estat negant de manera reiterada i sistemàtica , però hem arribat a un punt de gravetat que Europa ha imposat a Espanya unes mesures per combatre el dèficit perquè no podíem esperar més, doncs l’economia d’Espanya i de Catalunya s’ofega.

Aquesta setmana passada en el Congrés dels Diputats varem viure un dels Plens Parlamentaris més tensos i difícils dels darrers anys. Més que ideologia parlamentària hi havia responsabilitat o irresponsabilitat parlamentària. Veure un President Zapatero ofegant-se en el seu propi autisme social i un Rajoy fent de la irresponsabilitat política un exercici constant . Un autèntic despropòsit, tot plegat.
Per CIU l’abstenció al decret de mesures d’austeritat de l’executiu espanyol no s’ha fet per defensar un govern,en tot cas la nostra abstenció fa que es salvi una economia que s'ofega. En el govern espanyol i el seu president ni hi creiem ni hi tenim cap confiança, abstenir-se en el decret de mesures era una decisió delicada.

Si el decret no sortia endavant, Espanya acabava exactament igual d'intervinguda que Grècia. Hi anàvem ràpidament, perquè el descrèdit davant de les institucions europees i l'FMI hagués estat immens. La situació és molt complicada perquè estem fortament endeutats, fortament aturats, fortament desequilibrats, i amb increments de fiscalitat.

Davant això cal garantir sobretot als pensionistes que ells no patiran aquesta retallada doncs no són culpables de res. El Decret no ens agrada ni com tracta els funcionaris ni els pensionistes, aquests poden comptar amb nosaltres, no els abandonarem, presentarem les iniciatives per evitar que si puja el nivell de vida els pensionistes perdin nivell adquisitiu, l’abstenció es va prendre per salvar l’economia catalana i espanyola, i també l’euro.

Per responsabilitat política varem fer el que havíem de fer que és salvar l’economia catalana i espanyola d’atzucacs més forts i imprevisibles.

ARTICLE PUBLICAT AL CRONICAT.CAT

EL PIT AL DESCOBERT

2010-05-23T12:36:00.000-07:00

Sota aquest títol , dissabte passat es va inaugurar a l’Ajuntament Vell de Calella, una exposició de fotografies que han realitzat fotògrafs de Foto-film. Dita exposició forma part d’un dels actes que tindrà lloc en el marc del IX Congrés Català de Sinologia que sota la direcció del Dr. Puig es celebrarà aquests propers dies a la nostra Ciutat i altres municipis del Maresme.

31 fotografies que mostren l’evolució del pit de la dona des de la infantesa fins a la senilitat , en els diferents estats en què el podem trobar de salut i malaltia.

És una exposició excel.lent que aglutina sensibilitat, conscienciació i realitat. Pits descoberts al silenci de les malalties que com el càncer de pit són tant colpidores. Unes fotografies magnífiques que relaten una a una històries personals, històries molt íntimes delimitades algunes d’elles per les cicatrius de la malaltia o per la pròpia absència del pit.

Aquesta exposició posa de relleu una malaltia que com la del Càncer de Pit , tantes i tantes dones, algunes amigues d’altres conegudes l’estan o l’han patit abans.

Un recorregut poètic amb tres dimensions i representats amb cubs perquè l’espectador tingui diverses visions de la realitat , segons ens explica el programa de ma i que l’han presentat com un recorregut – en funció de l’edat- de les 4 estacions de la vida.

Em quedo amb una frase d’aquest programa. Totes les estacions tenen la seva bellesa, només cal admirar-la.

Felicitats de nou per l’impulsor i pels creadors.

Enhorabona Dr. Pere Puig, Glòria Masferrer, Carme Viñals, Robert Lluís i Quim Botey.

No us la podeu perdre. Us la recomano.

L’AUTISME SOCIAL DELS SOCIALISTES

2010-05-19T04:27:00.000-07:00

Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions parlant de congelació no ho veiem bé, s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura. Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig.
El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió .

Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora. Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors.

Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.

Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur.
Estem presenciant un final de cicle socialista.

Personalment recordo un 9 de juliol del 2008 en el Congrés dels Diputats quan en Duran Lleida li reclamava mesures per afrontar la crisi, Zapatero li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Ara patim les conseqüències.
El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política Social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.

ARTICLE PUBLICAT AL TRIBUNA .CAT

2n HALF CHALLENGE

2010-05-10T04:41:00.000-07:00

El proper diumenge 16 de maig es celebrarà el 2n Half Challenge. Calella serà el centre neuràlgic i el recorregut unirà els municipis de Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Caldes d’Estrac, Arenys de Mar, Canet de Mar, Sant Pol, Pineda de Mar i Santa Susanna.

Més de 1100 triatletes provinents de més de 30 països diferents competiran per aconseguir el seu repte personal. Vivim temps que sembla que determinats valors han desaparescut per això crec important mencionar l’esforç, la tenacitat, la lluita i perseverança que identifiquen a tots aquests participants.

Aquesta prova esportiva novament aportarà a la meva Ciutat i al conjunt del territori del Maresme un esdeveniment important, de qualitat, digne de les millors ocasions, per això hem treballat des del Grup Municipal de CIU amb la màxima complicitat i responsabilitat. La nostra aportació ha estat 180.000 € que personalment vaig aconseguir als Pressupostos de l’Estat i un munt d’hores de reunió que el Regidor Albert Torrent amb la Regidora Loida Serrano han dut a terme per tenir tot a punt.

Ahir diumenge va tenir lloc la presentació del Team Calella. Un grup molt important de calellencs que sota aquesta descripció han fet pinya alhora de preparar-se i d’unir-se plegats en aquest repte esportiu. Capitanejats especialment per Joan Carles Castellà donaven una impressió de trobar-nos davant un grup gairebé professionals.

Vull agrair especialment a tots els municipis implicats – a través del Consell Comarcal- la seva solidaritat territorial en una competició que no se’n gaudeixen especialment. Agrair als empresaris implicats i agrair també a tots els voluntaris la seva disposició i col·laboració.

Tant de bo que tot funcioni perfectament i que les “bones vibracions “ d’aquests dies es consolidin dia a dia amb una excel.lent organització.

Llàstima l’ús partidista que un partit polític està fent de l’aconteixement i que no han dubtat d’utilitzar els seus colors corporatius per fer reclam d’aquesta Triatló Internacional . Triatló que és el resultat de molts esforços, individuals i col.lectius.

La democràcia del poble

2010-05-04T00:58:00.000-07:00

La Resolució que ha aprovat fa pocs dies el Parlament conté tots els elements que crec imprescindibles per la dignitat de Catalunya.Es subratlla la màxima legitimació de l’Estatut, la plena constitucionalitat i la necessitat que es compleixi.

Es posa de manifest que PSOE i PP no compleixen amb la Constitució: l’article 159.3 que obliga a renovar per terços cada tres anys els membres del Tribunal.

El Constitucional s’ha de declarar incompetent per jutjar l’Estatut.Ens comprometem a reformar la llei orgànica del Tribunal Constitucional per impedir la prolongació forçosa del mandat dels magistrats.
Per CIU per fer viable la resolució, cal la implicació a Madrid de tots els diputats i senadors catalans.

CiU sempre ha defensat que el Constitucional no havia d’entrar a jutjar l’Estatut. La resolució no és una amenaça, és un avís. És la legítima defensa de l’autogovern que va votar el poble.

Però la nostra manera de veure també és compartida per algú que viu fora del nostre territori i que té la suficient solidesa jurídica com és el Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla el Dr.Javier Pérez-Royo que considera el següent :

“El control de constitucionalitat dels estatuts no té base constitucional. El Tribunal Constitucional no hauria de deixar-se arrossegar en un terreny que no pot ser el terreny de la jurisdicció constitucional. La definició de l’estructura de l’Estat és l’àmbit de la política i no de la jurisdicció. I si això s’oblida el resultat és el rosari de l’aurora en l’interior de l’òrgan jurisdiccional.”

Personalment crec que la qüestió està clara si un dia ens fan escollir entre una determinada interpretació de la Constitució i la democràcia expressada pel poble de Catalunya,des de CIU no dubtarem gens.
Crec així mateix que la posició d’ERC és un error. Qualsevol gest de defensa del nostre autogovern, per petit que sigui, no pot ser qualificat d’inútil com ha fet ERC.

D’altra banda la resolució podria ser un brindis al sol si els socialistes es dissolen un cop més dins del PSOE.
Cal confiar que si arriba la sentència, el President Montilla sàpiga garantir la unitat del Govern a diferència del que ha passat aquests dies. De fet un important dirigent d’un dels partits socis del PSC (Joan Ridao/ERC) ha titllat al President Montilla de fer el “milhomes” davant aquest episodi . Poc respecte institucional o nul.la confiança personal?

Com sigui que ja hem anunciat des de CIU que portarem a part del Senat també al Congrès la resolució del Parlament instant la renovació del Tribunal Constitucional i què aquest es declari incompetent per jutjar i sentenciar l’Estatut. Ja veurem finalment que voten els 25 Diputats del PSC al Congrès.
Temps al temps , ja es veurà, però cal insistir que CIU sempre ha defensat el que s’ha anomenat la doctrina Pérez Royo. Davant d’aquells que deien que s’havia de deixar treballar el Tribunal Constitucional, sense més, i que no calia actuar, allò que se n’ha denominat el constitucionalisme demòcrata com a contraposició al patriotisme constitucional.

En els propers dies i setmanes ja veurem com evoluciona tot plegat i quí és quí en aquesta situació tant delicada i greu per Catalunya.

Article publicat a l'e-noticies

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Èric Bertran

2010-04-23T04:08:00.000-07:00

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.
Avui Èric Bertran, President de NousCatalans.Joves

Benvinguda Europa, serem la Holanda del sud, votem sí!

La consulta sobre la independència del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt va marcar un camí i una manera de fer que durant molts anys no havíem vist a Catalunya.

Eren tot de voluntaris de diferents colors, tendències i estratègies diferents. Persones que feia temps que estaven vinculades en el món associatiu i moltes persones que mai no havien militat però van decidir fer-ho. Recordo moltes dones que s’organitzaven per poder assistir a les reunions, i cada dia de reunió una d’elles cuidava a tots els fills perquè la resta poguessin assistir i col·laborar amb la consulta. Recordo també la unitat política dels demòcrates i catalanistes que hi va haver aquells dies a la ciutat. Aquell era l’esperit d’Arenys de Munt.

En les últimes onades de consultes a diferents municipis aquest esperit s’ha mantingut, s’ha fet una mobilització social que feia molts anys que no es veia i una unitat de base del catalanisme esperada i somiada per molts, i al mateix, aparentment utòpica fa pocs mesos.

El 25 d’abril es farà la onada de consultes més gran feta fins ara a uns 200 municipis. Serà el dia que més persones conjuntament podran decidir sobre la independència i per tots els qui estan cridats a les urnes serà la primera vegada que votaran sobre un tema tan trascendental pel nostre país. En tres-cents anys no ho han pogut fer. Ningú no ens va preguntar mai si volíem formar part d’Espanya, és lògic que ara la gent ara vulgui decidir si en vol marxar.

Jo defenso que el més important de diumenge és que hi ha una alta participació. Quants més vots millor perquè la participació és el que legitima la consulta. És important que hi hagi SÍ, NO i vots en Blanc. Tots ells són els que li donaran força a la consulta. Ara bé, un cop dit que és important votar, considero que és important votar que sí.

El SÍ és una honra a la dignitat del nostre país, de la nostra nació. Tenim el dret de fer-nos majors d’edat i independitzar-nos, de poder decidir quines infraestructures volem, quina gestió volem en el dia a dia i sobretot: tenim el dret a no voler que Madrid es quedi una part molt important dels nostres impostos. A Catalunya ens falten hospitals, escoles... els trens no funcionen... i no és que no tinguem diners per millorar, el fet és que els diners els tenim, els generem però Madrid els utilitza per construir escoles i hospitals a Espanya i millorar la connexió ferroviària a Espanya. Ho fan amb els nostres diners mentre el nostre país cada dia està més en decadència. Tenim dret a dir Prou i marxar, construir un estat que sigui capaç de liderar el sud de la Unió Europa i la mediterrània en general. Podem fer-ho, podem ser la Holanda del Sud si ens quedem els nostres recursos i si els gestionem bé.

La nostra llengua, la nostra cultura cada dia està més minoritzada, tenim dret a dir que volem un 50% del cinema en català, més premsa en català, oci i música en general en la nostra llengua. Amb els nostres diners patrocinen el castellà del dret i del revés i la nostra llengua es queda amb pocs recursos... La nostra llengua és un orgull, ha aportat gran literatura al món, tenim dret a tornar a tenir una època d'or en català. Ens ho mereixem i podem, malgrat alguns no volen que ho fem.

Com veieu, tenim molts motius per voler la independència, però n’hi ha un que per mi és el més bàsic i fonamental. Hem de votar que sí perquè sí, perquè tenim personalitat propi i orgull després que cada dia se’n riguin de nosaltres a la nostra pròpia cara amb l’Estatut, amb els traspassos i competències... Els catalans, encara tenim orgull propi, tenim dignitat com a poble i si no ens volen; marxem. Adéu Espanya i benvinguda siguis Europa, grans coses podrem fer junts.

Èric Bertran

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Víctor Terradellas i Maré

2010-04-22T05:13:00.000-07:00

Calella vota, i guanya

L'onada de referèndums que travessa Catalunya de cap a cap només es pot entendre per la voluntat majoritària de la societat catalana d'exercir el dret a decidir, el legítim dret a l'autodeterminació.

Hi ha una part significativa d'aquesta majoria social que potser fa uns anys feia apostes menys ambicioses convençudes que Catalunya podia arribar a alguna mena de pacte satisfactori amb l'estat espanyol. Debades. Governs socialistes i governs populars a Espanya ens han atipat de fer pedagogia amb qui no vol entendre ni atendre a raons.

Catalunya, doncs, afronta un moment decisiu de la seva història. D'aquells moments en què les nostres decisions marcaran el nostre futur de forma determinant. I per això, sigui quina sigui la nostra ideologia i siguin quins siguin els nostres anhels, ens cal opinar, ens cal participar. La consulta, el referèndum, el dret a decidir, l'exercici del dret a autodeterminar-se, és la màxima expressió democràtica. Perquè hi tenim dret, perquè no exercir-lo pot equivaldre a desaparèixer com a poble... i perquè després d'assolir la incorporació d'Espanya a la mitjana europea pel que fa a benestar i després de ja no 300 anys, sinó de 30 anys de 'democràcia', no hem estat capaços de canviar-los de mentalitat i ens trobem ara en la paradoxa d'una Catalunya democràtica i oberta per història, tradició i convicció i una Espanya antidemocràtica i tancada en si mateixa. Un llast per a Catalunya.

El proper 25 d'abril a Calella teniu l'oportunitat de dir la vostra a una pregunta clara i concisa: 'Estàs d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?' El primer que cal reclamar és que aquest espai de democràcia, llibertat i opinió s'ompli amb el màxim de persones, de vots. Una participació alta, més enllà del resultat, projectarà la imatge d'una societat oberta, madura i responsable. Essencialment democràtica.

I, en segon lloc, dir que m'agradaria que la immensa majoria d'aquests vots fossin favorables. Tots i cadascun dels vots que apostin pel 'Sí' seran un clam per un nou futur i per un nou cicle polític, econòmic i social per a Catalunya. No apel·laré a qüestions històriques, identitàries o lingüístiques -que ho podríem fer-, sinó que tenim moltes altres raons pel 'Sí' entre les que destaca aquesta: votar 'Sí' vol dir aspirar a les eines que ens permetin encarar, en primera persona, els moments difícils que passem ara i que ens permetin assentar una bases per impedir que una propera crisi la patim com ara.

Es diu, amb encert, que el principal problema que afecta la societat catalana és, avui, la crisi. Votar 'Sí' no vol dir altre cosa que prendre les regnes del propi destí i afrontar amb maduresa els reptes com el de la immigració; vol dir tenir la nostra llei de dependència i no una d'imposada; vol dir tenir una llei d'educació pròpia que no pugui ser trepitjada i que els postres fills tinguin les mateixes eines que tenen a la majoria de països de la Unió Europea; vol dir que el nostre sistema financer no pateixi ingerències per part d'un Estat que ens és hostil, que les nostres empreses tindran els mitjans que necessitin quan calgui, que podrem fixar les condicions en què s'instal·laran les inversions forànies, que construirem les infrastructures que necessitem per progressar i per no recular com fem ara. Vol dir, és clar, que serem nosaltres qui controlarem ports i aeroports, que decidirem nosaltres les polítiques mediambientals que calen a Catalunya; i vol dir, enfora, que bastirem un sistema propi de relacions internacionals, al Sud i al Nord.

Un bagatge immens de raons que es resumeixen en el fet i en la capacitat d’assumir nosaltres mateixos els reptes econòmics, polítics, socials i mediambientals. Guanyar la llibertat, ser normals, no vol dir altre cosa que assumir la nostra capacitat per superar els reptes, les qüestions i els problemes que encara la nostra societat avui.

La Catalunya que construïm des de la base, des de les comarques, des dels pobles; la Catalunya que aspira a decidir en primera persona sobre escoles, hospitals, carreteres i grans infrastructures; la Catalunya que vol decidir sobre immigració, polítiques socials, indústria, ramaderia i pesca…

Perquè, al capdavall, aquesta vegada tenim l'oportunitat de decidir per nosaltres, pels nostres fills i pels fills dels nostres fills. No és un brindis al vent ni fer volar coloms sinó que es tracta de dir, amb veu alta i dempeus, qui som i què volem.

I per acabar, dues preguntes que ens hem de fer a l'hora de votar i que ens aboquen al 'Sí'. Quin dels nous Estats que han sorgit des de principis del segle XX fins ara ha volgut tornar a formar part del seu antic Estat? De debò algú es creu que Dinamarca, Noruega, Suècia, França o Alemanya voldrien ser una comunitat autònoma espanyola?

El 25 d'abril, a Calella, Catalunya vota. I, si ho vols, Catalunya guanya.

Víctor Terradellas i Maré

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Josep Maldonado

2010-04-21T00:20:00.000-07:00

El proper dia 25 d’Abril, els ciutadans i ciutadanes de Calella tindran l’oportunitat de votar en el Referèndum per la independència de Catalunya.
Al igual que a molts d’altres municipis catalans, per primera vegada el vostre municipi tindrà lloc una consulta sobiranista. Crec que es una gran oportunitat perquè un altre municipi català deixi patent el sentiment de molts homes i dones de Catalunya que volen una Catalunya mes plena i més lliure.
I han molts motius, per anar a votar el proper dia 25, jo us en diré només un, encara que en podria dir molts mes , i es que tinc el ple convenciment que el dia 25 també heu de votar per l’Esport Català..
Catalunya, també demana sobirania esportiva; segons enquestes més del 90% dels catalans volen Seleccions Catalanes Esportives reconegudes, i això també passa per una Catalunya independent.
Ara, sens diu que el no tenir Estat no tenim dret a competir internacionalment. Es per això que crec que tots aquells que volen Seleccions Catalanes teniu el dia 25 una molt bona oportunitat per fer-vos sentir .

SOM-HI !!!!!.

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Claudia Videla

2010-04-16T04:58:00.000-07:00

Jo ja he votat, i vostè?

Començaré amb la meva frase preferida:

Sóc xilena de naixement, brasilera de cor i catalana per opció...
Així com sona, tot plegat, és el meu origen.
Quan vaig arribar a Catalunya em vaig trobar un munt de sorpreses: els costums, la gent, la cultura, fins i tot l’idioma…i pensava:
“això no és Espanya.” I no ho era…
Catalunya no és Espanya, i no ho serà mai passi el que passi, diguem el que diguem.
Abans d’existir Espanya, el nostre país ja hi era. I era el port dels que arribaven. Com sempre, terra d’estrangers.
Els catalans van patir molt, durant molts anys, la repressió d’un Dictador que ni tan sols els permetia parlar el seu idioma, la gent parlava i no sabia escriure, van aprendre a no dir el que pensaven.
Això era la repressió, i va deixar moltes persones amb por, una por antiga que ja ve de fa molts anys.
Només queda el record d’un valor enterrat al darrera de Santa Maria del Mar, al Fossar de les Moreres:
“Al Fossar de les Moreres no s’enterra cap traïdor tot perden nostres banderes serem l’urna de l’honor”
Ara tenim bandera, idioma i honor.
Respirem l’orgull de ser catalans i això ho fem tots junts: catalans d’origen i nouscatalans
A nosaltres, els nouscatalans, ens queda la part bona, no tenim els prejudicis dolents d’altres èpoques i per això mateix ho tenim mes fàcil, per parlar, per cridar si fos necessari.
Volem continuar parlant aquest idioma tan antic i bonic que ens van ensenyar a parlar, amb dedicació, la gent d’aquí.
Volem ballar sardanes, fer castells i córrer al darrera d’un drac que bufa foc pel nas.
Volem una botifarrada, pa amb tomàquet, all i oli escoltant “la gossa sorda” o la “ Núria Feliu”
Volem ser catalans.
Volem que el nostre país continuï creixent amb treball, amb la feina ben feta dels que hi vivim.
No puc pensar diferent perquè estimo el meu país i tot això que acabo d’escriure és ara la meva vida.
I no tinc cap por de dir, sóc de Catalunya i sóc independentista.
Som lliures, tenim el lliure arbitri, és nostre i ningú ens ho pot treure.
Podem sortir sense por i agafar un paper i dir el que volem, perquè vivim en un poble que ja és sobirà, ara podem escollir!
No importa si ens ensortirem o no, el més important és que ara podem dir el que sentim, el que teníem amagat a la nostre ànima…

Jo ja he votat, al meu poble, i vostè?

Claudia Videla

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Iñaki Anasagasti Olabeaga

2010-04-14T04:57:00.000-07:00

¡MENOS LOBOS!

El próximo 25 de abril en Calella (Maresme) se va a celebrar otra de las consultas que se están realizando en Catalunya sobre el derecho a decidir con una pregunta muy clara:

¿Está usted de acuerdo con que Catalunya se convierta en un estado de derecho, independiente, democrático y social integrado en la Unión Europea?.

Nada que ver con la que se vio obligado a plantear el Lehendakari Ibarretxe que además fue rechazada por el Tribunal Constitucional el 11 de setiembre de 2008:

¿Está usted de acuerdo en que los partidos vascos, sin exclusiones, inicien un proceso de negociación para alcanzar un acuerdo democrático sobre el ejercicio del derecho a decidir del Pueblo Vasco y que dicho acuerdo sea sometido a referéndum antes de que finalice el año 2010?.

Me quedo con la pregunta catalana, por su contundencia y claridad pero entiendo que el rechazo a la segunda vino dado porque seguimos todos los tramos constitucionales y al final nos encontramos, como siempre, con una pared. En Catalunya, las cosas están siendo llevadas de forma diferente. De abajo arriba, fuera de la disciplina de partidos, se ha creado una plataforma que está planteando estas consultas a las que el PSC-PSOE y el PP no quieren legitimar y argumentan que por no ser vinculantes no tienen la menor importancia. Y tratan de ignorarlas.

El caso es que Monserrat Candini, que es la secretaria general adjunta de CIU y senadora por este partido en Madrid me invitó a tener un careo con un socialista catalán que no tuvo inconveniente en prestarse a ello, habida cuenta que es difícil que en su partido lo hagan. Se llama Manuel Mas, es economista y diputado en el Congreso por Barcelona habiendo sido alcalde de Mataró. Es una persona muy correcta.

Llegué a Calella a las ocho de la noche. Calella es una población costera de unos veinte mil habitantes a cincuenta kilómetros de Barcelona. La sala del Teatro Orfeo estaba llena.

El moderador fue Saúl Gordillo, un joven profesional que es el Director de la Agencia Catalana de Noticias y que en Navidades escribió y vendió un exitoso libro sobre el caso de Félix Millet, un personaje corrupto de la "buena sociedad" barcelonesa.

Cada uno esgrimió sus argumentos con respeto. Los míos fueron:

1) Me da envidia lo que se está haciendo en Catalunya. Ojalá se pudiera hacer en Euzkadi si no hubiera violencia.

2) Consultar al pueblo es algo intrínseco a la democracia, cualquiera que sea el resultado y aunque éste no sea vinculante.

3) Se está haciendo normal lo que empieza a ser normal a nivel de calle y habiéndose introducido en el circuito político la palabra “independencia”, palabra maldita solo utilizada en ámbitos de cierta marginalidad y radicalismo. Con esto se logra hacerlo visibles en el léxico político habitual y se le quita la pólvora que lleva encima.

4) Ningún partido político nacionalista puede desconocer éste movimiento de base, que se está haciendo sin violencia y con argumentos.

5) Al principio de la transición había tres demandas claras de autogobierno. Catalunya, Euzkadi y Galiza. Desde luego Madrid no lo era. El ministro de UCD Clavero Arévalo homogeneizó y uniformizó el proceso para echar agua al vino. El café para todos no resolvió tres demandas y creó un tinglado basado en el agravio comparativo.

6) El Madrid político agrede continuamente a la llamada periferia. Ellos son los jefes de esta campaña. Por otra parte si Europa quiere sacar la cabeza en el mundo ante China, India y Estados Unidos se tiene que unir y si lo hace a más Europa, más Catalunya, más Euzkadi y más Galicia. De ahí que la pregunta está perfectamente formulada. Es lo que dice el Tribunal Supremo de Canadá. Que sea clara.

7) Decía Azaña que un torrente no puede detenerse con una espada. Si esto va creciendo, porque se hace bien, el movimiento es imparable.

El diputado socialista del PSC hablaba por su parte de lo peligroso de éstas experiencias que pueden acabar como en Yugoeslavia y de que ésta iniciativa se estaba haciendo fuera de la ley y no como el llamado plan Ibarretxe que siguió todos los escalones del estado de derecho.

''Tienes razón Manuel, pero ¿de qué nos sirvió?" le dije. “El método de futuro es el catalán pero sin violencia, con respeto y con argumentos”. Grano no hace granero, pero ayuda al compañero.

Por otra parte, ¿Por qué en Madrid nadie piensa cuales son las causas por las que un sector creciente de la sociedad periférica no quiere ser española?.

El debate fue interesante y la gente no se movió de las butacas hasta las diez y media de la noche. El careo del mes que viene parece ser que consistirá en una exposición de una serie de empresarios demostrando que económicamente Catalunya es viable.

Con un rey castellano que ni saluda ni felicita las fiestas navideñas en los idiomas cooficiales, con un Senado que rechaza se hable en los tres idiomas, argumento que ha tomado el presidente del Parlamento Europeo para negarse a hacer lo mismo en Estrasburgo, con un gobierno que racanea la financiación, catalana, con un Tribunal Constitucional que no va a admitir que Catalunya sea descrita como una Nación porque a toda Nación le corresponde un estado, con un Real Madrid que nos lo meten hasta en la sopa, con una capital estatal que lo tiene todo, con una visión partidaria de la lucha política por parte del PSOE y del PP, con una presidencia española que se inicia con un zapateado por bulerías, es normal que el nacionalismo vasco, catalán y gallego no se sientan concernidos en el concepto orteguiano de España como ''un proyecto sugestivo de vida en común” y eso se traslada a Europa. Y lo que está haciendo la presente iniciativa es activar sentimientos y dar argumentos a la gente indiferente. Como decía Renan, "la Nación es el plebiscito permanente de las almas”.

Hablamos también de las Selecciones deportivas, de por qué Portugal es independiente, de los nacionalismos en Escocia y Bélgica, del Tribunal Constitucional como árbitro comprado. Les puse el ejemplo de una posible final de Copa entre el Barça y el Real Madrid en el Bernabeu con un árbitro elegido por Florentino Pérez, que es lo que es ahora el Tribunal Constitucional: un árbitro casero elegido por el PP y el PSOE.

Uno desde el público preguntó si España se podía romper y que eso podía ser grave. "Si se rompe es que es frágil y artificial y no está asentada su unidad en nada sino sobre la tutela de un ejército pero también la URSS se rompió y no pasó nada. Además parecía imposible que ocurriera”, le contesté.

Otro preguntó si en Catalunya era posible un pacto PP-PSOE como en Euzkadi. Manuel Mas dijo que no. Le repliqué diciendo que porque el PP no tiene en Catalunya suficiente número de votos pero si fuera posible, como en Euzkadi, tras eliminar con la ley de partidos una fuerza, lo harían. Y le recordé que hoy gobierna en Euzkadi, el “Neguri franquista”, con la margen izquierda obrerista, y lo han hecho sin que les tiemble el pulso ni sus muertos den bandazos en la tumba. Les une un antinacionalismo vasco primero por sobre otra consideración. Uno contó que la misma noche electoral del 1 de marzo de 2009 estaban con Almunia en Bruselas y Almunia, les dijo: “Patxi López Lehendakari. Y encima os hizo un corte de mangas”. Muy majo el Comisario de la Competencia.

Otro receló de los partidos para que no metamos nuestras pecadoras manos en éste movimiento. Hay una mezcla de acracia y recelo, comprensible, pero no es óbice para reconocer que los partidos vertebran la sociedad y que una plataforma como la de ellos se puede acercar a lo que es un partido: organización, jefatura, ideología, desafecciones, cansancio, desengaño... .Lo importante pues es un inteligente trabajo complementario.

Les leí el artículo 2 de la Constitución que habla de la patria española una e indivisible, explicada por Sole Turá en su libro como una imposición desde fuera. Y les recordé también lo que Niceto Alcalá Zamora le dijo a Francesc Cambó que tenía que elegir entre ser el Bismarck de España o el Bolívar de Catalunya. Al final ¿cambia algo porque en California se desgaje un trozo?. ¿O porqué las Repúblicas Bálticas se separaran de la URSS?. Pues no. Lo mismo ocurriría para la idea de Europa y su funcionamiento, que Galeuska fuera independiente en Europa, pero dentro de Europa.

Había leído que según la leyenda, la población de Calella estaba relacionada con un lobo que asolaba sus tierras. Después de muerto por los cazadores, resultó ser una perra de una vecina de San Pol, localidad vecina. Pues eso, les dije, "menos lobos", ante los cantos de sirena de la gran administración del Estado.

Luego nos fuimos a cenar. Admiré que gentes del Reagrupament, de ERC, de Convergencia, de Unió e independientes e independentistas hayan montado semejante e interesante tinglado que cada vez preocupa más en Madrid y que si en Euzkadi no hubiera violencia podría ponerse en marcha en nuestro país de forma democrática, respetuosa, argumentada e inteligente.

En definitiva una muy buena jornada fue la que pasé gracias a la senadora Candini y a los organizadores de esta plataforma “Tu decideixes!, Vota".

Iñaki Anasagasti

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Alfons Molons i Antius

2010-04-12T12:27:00.000-07:00

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Comencem amb Alfons Molons i Antius, 1r Tinent d’Alcalde d'Arenys de Munt

Des d’Arenys de Munt parlant sobre les consultes
A vegades hi ha moments que una acció sembla solem-ne, l’aprovació d’una moció en un ple penso que sempre ho és, però potser no acabem de ser del tot conscients de que pot esdevenir un pas important.

El ple ordinari del mes de juny del 2009 a Arenys de Munt es va aprovar la moció per fer una consulta el dia 13 de setembre de 2009 sobre la independència de Catalunya. De seguida la comissió es va posar a treballar i el que va venir després com ja dic va sobrepassar totes les previsions més optimistes sobre la consulta. El relat del que va passar és prou sabut i encara no està tancat.

Des de CIU hi vam donar suport principalment pel dret a decidir. El dret a decidir no és un eufemisme, és una filosofia on entenem que un poble ha de poder decidir el seu futur. Ja sigui la independència, el seu finançament, les seves infraestructures, la seva llengua, els seus drets com a poble, la seva organització política i un llarg etc. Un camí imparable que el poble Català ja va iniciar fa molt de temps i que ara ha evidenciat amb l’organització de les consultes. Organització que, tot i tenir el suport de diversos grups politics, ha anat a càrrec de la societat civil.

Aquí radica el seu èxit i aquí és on s’ha de fer un gran reconeixement. Amb pocs recursos però amb moltes ganes de fer-ho be i amb molta professionalitat fins al dia d’avui s’ha fet moltes consultes arreu del nostre país. Cal destacar que es critica molt la participació però no s’ha qüestionat la legitimitat del procés de votació. Ho intenten barrejar amb que és il·legal fer la consulta però no s’atreveixen a dir que el sistema no és fiable.

Ara el 25 d’abril Calella és un dels pobles que agafa el relleu d’Arenys de Munt. Calella és un referent pels pobles de l’Alt Maresme. Una ciutat oberta que a través de la seva fira, que anomena de Calella i l’Alt Maresme, ha obert Catalunya a un munt de Pobles i ha reafirmat aquest esperit de Catalunya Oberta al Món, tant cultural com socialment.

Calella te la sort de tenir una persona al capdavant de CIU que és una treballadora incansable per Calella i pel País, és la Montserrat Candini, cap del llista de CIU a Calella i Senadora. Només cal parlar una estona amb ella per veure que pel seu cap passen tot d’idees per millorar la seva Ciutat i també Catalunya. La Montserrat va estar tot el dia 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt donant suport a la consulta, formant part de la junta supervisora de la consulta i donant suport a la gent de CIU

Cal que els Calellencs i Calellenques aneu a votar el dia 25 d’abril. Hem de fer sentir la nostra veu, hem de poder demostrar que sabem autoorganitzar-nos i sobre tot hem de demostrar que no cal tenir por a preguntar. I com no us animo a votar pel SÍ.

Des de l’experiència d’Arenys de Munt us animo fermament a viure una jornada inoblidable. Amb aspectes festius però amb la importància que te l’acte de votar i exercir el DRET A DECIDIR.

Alfons Molons i Antius
Cap de Llista CIU
1r Tinent d’Alcalde
Ajuntament d’Arenys de Munt

Governar a cop de decret

2010-04-11T12:40:00.000-07:00

El nerviosisme del tripartit és cada cop més evident i aquests darrers dies ja no tenen cap mena d’escrúpols a dirigir les seves decisions governamentals a costa del pluralisme democràtic. Bon exemple d’això és el Cop de Decret que han aprovat aquests darrers dies per modificar la Llei de la CCMA i imposar Enric Marín com a president d’aquest organisme en substitució d’Albert Sáez.

La imposició s’ha instal·lat definitivament a Can Tripartit. Les declaracions de Carod-Rovira manifestant que “la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb el Govern” són la prova claríssima que l’objectiu del Tripartit amb aquesta modificació de la llei és una voluntat clara d’intervencionisme polític dels mitjans públics.

Aquesta imposició té lloc sense que el Tripartit no hagi ni intentant obrir cap procés de diàleg amb l’oposició i sense cap voluntat de consens, ja que la primera reunió amb el conseller Tresserras per parlar-ne està fixada pel dia 8 d’abril. Aquesta actitud poc participativa té com a única explicació les presses i els nervis del Tripartit. La imposició és la marca de la casa. La decisió del President Montilla amb el canvi del seu responsable de campanya del PSC, i la seva suposada voluntat d’actuar “amb guant blanc” queda absolutament deslegitimat si a l'hora de la veritat s’actua a “Cop de Decret” i amb una qüestió tan important com és la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la qual sempre s’havia actuat amb consens.

Cal preguntar-se si el President Montilla també creu, com el seu Vicepresident, en la manca de complicitat dels mitjans de comunicació. Hauriem d’esperar més responsabilitat i talla institucional de la primera autoritat del País, i actuar amb dignitat democràtica. La rectificació i recuperació del tarannà de consens amb el qual es va fer la Llei de CCMA, seria un bon senyal de normalització institucional: rectificar és de savis i no ens poden imposar quan no han fet ni un sol contacte per intentar buscar el consens. Si ens manté la imposició i la confirmació d’aquest tarannà de govern a cop de decret, des de CiU ens oposarem rotundament al control polític dels mitjans de comunicació públics que intenta el Tripartit amb tots els mecanismes parlamentaris de què disposem.

Article publicat a TRIBUNA.CAT

ELS PROBLEMES DE L’ESGLÉSIA

2010-04-07T01:08:00.000-07:00

Aquest passat diumenge vaig anar a l’ofici de diumenge de Pasqua a l’església de Calella. Personalment sóc agnòstica i no m’he amagat mai d’aquest convenciment. Tinc família cristiana i catòlica practicant. Sé perfectament que per els cristians la Pasqua és més important fins i tot que el Nadal. El sacrifici de Crist és per els cristians una festa d’esperança. Com podia deixar d’anar-hi? Si no he renunciat mai a assistir a les festes d’altres religions a les que m’han convidat, seria absurd que darrera d’un fals progressisme no poguéssim compartir aquesta festa amb la religió que per història, cultura, costums, ètica i moral, tenim i tinc molt més a prop.
Aquests dies, existeix una certa voluntat de dimonitzar a una part important de l’Església. I en bona part promocionada i amplificada per alguns mitjans de comunicació. Si es confirmen els casos, o si no es confirmen, el tema s’hauria de tractar solament en els mitjans judicials ordinaris, i per tant, tractar-se com a presumptes delictes.
L’església també, sense fer judicis previs, ni de protecció dels seus membres ni de condemna, hauria d’obrir les portes i deixar que la justícia faci la seva feina. No únicament la llei de Déu sinó la justícia ordinària davant les acusacions tant greus que han sorgit .
La nostra cultura occidental, la de les llibertats, la dels drets humans, és acceptada de manera general per tots. Solament davant de casos que són opinables, com per exemple l’avortament, l’església intenta fer pressió, i en té tot el dret, per intentar condicionar els poders civils. Però per exemple, l’església tot i que no defensi el divorci, ha deixat de fer-ne una guerra oberta. Manté la seva postura contrària i és lògic que recomana als seus creients que no el practiquin. Podríem parlar d’altres temes, com per exemple l’us dels preservatius, etc.
L’església en aquests casos i en d’altres ha acceptat la llei civil, els poders de l’estat, tot i que en pugui mantenir discrepàncies.
Ara, davant de les greus acusacions de pederàstia a alguns dels seus membres, l’església hauria d’obrir les portes de bat a bat per depurar les responsabilitats davant la justícia ordinària, insisteixo. Aquesta acceptació general de les lleis civils ens permetria a tot l’occident a lluitar amb més raó contra els intents d’altres religions de tenir justícies pròpies fora de la jurisdicció normal. La sharia no té cabuda a casa nostra si no s’adequa a les lleis civils.
Si realment creiem que els valors de la nostra democràcia són universals, haurem d’actuar en conseqüència, i com en tots els àmbits, depurar les responsabilitat que hi hagin. El sacrifici de Crist, recordat i rememorat cada dia en la celebració de l’eucaristia, també va ser en favor de la justícia, en favor dels infants i en favor dels més desvalguts del planeta.
L’Església ha de ser absolutament clara, transparent i contundent en tot aquest afer, i sobretot ho ha de fer per tots els feligresos però també per aquells homes i dones de fe que dia darrera dia amb la seva fe fan de manera anònima, tanta i tanta feina en bé d’un humanisme -en aquest cas cristià- i que sens dubte tothom reconeix com la principal ONG de tot el món. Aquesta és l’església plural que ha sabut fer molta feina per lluitar contra la pobresa, contra la intolerància, i contra els més desvalguts a tants i tants llocs d’arreu del món. Per tots ells la cúpula vaticana ha de donar respostes clares i contundents davant aquestes gravíssimes acusacions.

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX!

2010-03-21T11:43:00.000-07:00

Falta pràcticament un mes per la celebració de la consulta popular a Calella, per tant cal que aquests propers dies s’intensifiquen des de totes les vessants el compromís amb l’objectiu que no és un altra que la ciutadania pugui participar oberta i democràticament.

Per aquesta fita ha calgut i cal encara molt d’esforç. Esforç que des de la Plataforma de Calella han dut a terme amb molt de voluntariat, molta passió i dedicació amb la finalitat de generar compromís entre la ciutadania.

Sincerament crec que han fet una tasca molt lloable. Les diferents propostes de debat que han anat organitzat demostren una molt bona feina. Des del debat polític amb les intervencions d’Iñaki Anasagasti i Manuel Mas, passant pel debat sobre Immigració amb l’Àngel Colom, Oriol Amorós i representants de la immigració .

El Centre Català de Negocis, així com el món de l’esport, festes populars i properament la independència vista des dels joves i la seva visió de futur del País que ens ha vist néixer. Tot un reguitzell d’actes fets des de la voluntat de sumar visions i aspectes que han enriquit clarament tot aquest procés.

Totes aquestes visions i aportacions ens donen al conjunt de la ciutadania una nova manera de veure el present i futur de la nostra Nació i per damunt de tot ajuden a “sacsejar” a la societat des de la base, des del moviment social.

Sovint des de la política diem que cal el compromís dels ciutadans en el nostre dia a dia i per tant que la construcció de tota societat “viva” només pot ser efectiva si es participa des de la pròpia ciutadania. Benvinguda aquesta Consulta pel País, per la Democràcia i per la dinamització de la pròpia societat.

I moltes gràcies a la Plataforma de Calella per la seva feina. Ara cal seguir treballant.

DESCONFIANÇA: SINÒNIM DE TRIPARTIT.

2010-03-16T05:54:00.000-07:00

El diari la Vanguardia ha publicat un nou sondeig electoral, que com tots els que s’han publicat en els darrers mesos, dóna una clara victòria a la nostra coalició de CiU. La única novetat d’aquest sondeig és que parla d’una victòria contundent.

Sempre he dit que dels sondeigs t’has de fiar i t’has de creure la tendència que marquen. No ens podem quedar amb el número d’escons que dona a cada formació. Si ens quedem en que CiU treu 65-67 escons, al final, molt possiblement creurem que el sondeig no l’ha encertat. Si ens quedem amb les tendències del sondeig, CiU guanya de manera clara i puja, el PSC empitjora, ERC baixa de manera clara, i PP i ICV no modifiquen massa els resultats de fa 4 anys, segurament ho encertarem. Aquesta és la fotografia que donen la majoria d’enquestes electorals que s’han publicat. I les que no s’han publicat també.

Els motius d’aquests resultats són molt diversos i personalment fugiré de donar-ne gaires. El que sembla clar, és que la majoria de catalans volen un canvi, que es concreta amb un rebuig clar de la fórmula del tripartit. Rebuig que manifesten fins i tot de manera majoritària els votants de les formacions que el componen.

Sembla doncs que estem a les portes d’un nou cicle, on CiU recuperaria, no ja la primera posició, cosa que no ha perdut mai, si no que recuperaria de manera inequívoca i indiscutible l’hegemonia en tots els camps. El nacional, però també en el camp social.

Aquesta situació, com deia fa pocs dies Francesc-Marc Álvaro en un article al mateix diari, ve determinada per unes posicions molt centrades per part de la nostra coalició, però sobretot, per una percepció negativa del tripartit. I la ciutadania (74%) el que queda clar és que no en vol cap més, per ara, de tripartit. I per aturar això solament hi ha actualment una opció, que no és una altra que la d’Artur Mas.

Hauran estat 7 anys de tripartit, amb alguns encerts que segur que els hauran tingut, però amb una percepció general de falta de lideratge; de pèrdua de pes de Catalunya, no solament a Espanya, si no també al món, (Hem passat a ser la 11 regió europea, quan fa 8 anys èrem la tercera); de no prendre decisions estratègiques bàsiques per el nostre país; de no defensar Catalunya si molestàvem amb això al govern del PSOE.

I al final el que comptarà serà això. La percepció ciutadana, que donarà un mandat clar, si és confirmen els pronòstics, a CiU i a l’Artur Mas per recuperar els lideratges perduts. Tindrem una feina de gran responsabilitat.

Amb les pensions no s'hi juga

2010-03-11T04:08:00.000-08:00

La decisió dels socialistes d’augmentar els impostos, de suprimir els 400 € i la modificació dels tipus de retenció de l’IRPF i d’incrementar poc les pensions ha fet que per a molts pensionistes la pensió del 2010 sigui inferior a la del 2009.

Aquests dies no em paro de trobar gent pensionista que estan absolutament indignats en veure’s la seva pensió i les dificultats de sempre per poder arribar a final de mes.

A aquesta circumstància cal afegir que moltes vídues han perdut el complement de la pensió de viduïtat perquè el tripartit no ha actualitzat suficientment el topall. No tenint suficient amb això el tripartit ha congelat el complement de viduïtat per a l’any 2010 malgrat el “gran acord” de finançament que diuen que van obtenir.

Ja es ven curiós que aquells que parlen de polítiques socials constantment (PSOE i Tripartit) els seus actes en realitat estan lluny d’una autèntica sensibilitat social, com ho demostra també que d’ençà l’inici d’aquesta darrera legislatura del President Zapatero no ha fet res per augmentar les pensions de viduïtat fins arribar al 70% malgrat que s’ha fet un fart de d’anunciar que això era un nova promesa.

A tots aquests fets constatables, cal afegir la fugida endavant per part del govern socialista sobre pensions amb anuncis sorpresa sense respectar el consens de totes les forces polítiques com s’havia mantingut des de l’ inici de la democràcia. Amb les pensions no s’hi juga.

Sort que ara ens ho arreglarà tot aquest anunci que la Fundació “Confianza” s’ha inventat i que és el famós estosololoarreglamosentretodos.org. A on la frivolitat del publicista i creatiu permet veure Pau Gasol, Andreu Buenafente, Àngels Barceló, animant a tots com si es tractessin d’uns humils treballadors que poden entendre en primera persona les dificultats de la crisi.

CALELLA: EL MÉS CALENT A L’AIGÜERA

2010-03-01T05:12:00.000-08:00

Ara farà dos anys, el nostre grup municipal va proposar la creació d’una comissió municipal per consensuar els equipaments de la ciutat. La comissió s’ha reunit dues vegades o tres, però mai ha consensuat res. Quan s’ha reunit ha estat per notificar-nos les “decisions unilaterals” que havien pres els grups del govern, PSC i ERC.

El més problemàtic del cas, és que desprès de 2 anys, com es diu de manera col·loquial, el més calent és a l’aigüera. I és que dona cada dia més la sensació que els acords es prenen quasi per inspiració divina, sense tenir en compte les dificultats per realitzar-les o per portar-les a terme.

Quins equipaments ens fan falta? Fa dos anys que el nostre grup proposava 4 eixos de treball. L’hospital, la nova escola, equipaments esportius i aparcaments, a més clar del gran tema de la façana marítima.

Passat tot el temps estem, pel que fa al planejament de la ciutat, l’eina que ho ha de fer possible, absolutament igual que el dia que vàrem començar. L’alcalde o l’equip de govern han decidit on ha d’anar l’hospital, sense consens, però ho han decidit, però les figures de planejament que ho regulen estan exactament iguals que fa dos anys.

Per la nova escola, per la qual tampoc es va consensuar el lloc, s’havia avançat en l’execució del PA Joan Corominas, però noves indicacions sembla que ara ho desaconsellen. Males llengües diuen ara que és per culpa de la canonada d’aigües Ter-Llobregat, que de manera tant barroera ha gestionat el nostre ajuntament. Sigui el que sigui, si la nova escola no va al PA Joan Corominas, ara resulta que estem exactament igual que fa dos anys.

Les instal·lacions esportives de la ciutat estant exactament igual. Falten hores als pavellons; falten moltes hores al camp de fútbol, i els nostres esportistes han d’utilitzar camps de poblacions properes.

La gestió de l’aparcament cada dia és més deficient, i ignorant tots els estudis de mobilitat. Es van eliminant places d’aparcament i no en creen de noves. Quan hem demanant estudis de mobilitat per exemple, per ordenar el trànsit dels voltants de la riera, ens han ensenyat solament un plànol. Un estudi de mobilitat fa molts anys que no és un plànol. La improvisació és constant i permanent.

Podríem parlar de la confusió que l’alcalde i l’equip de govern han situat les funcions de Gestvia. Competències cedides a Gestvia ara es gestionen des de l’ajuntament sense que s’hagi adoptat la decisió de recuperar la seva gestió.

Segurament l’alcalde i els responsables municipals asseguraran que han treballat molt, i podria ser que fos veritat, només faltaria, però pel que fa als resultats us asseguro que el més calent és a l’aigüera.

La fatiga dels socialistes

2010-02-23T12:36:00.000-08:00

Ja es ben curiós que sigui un propi Conseller del Govern Montilla el que denunciés (encara que després li varen obligar a demanar disculpes ) que els catalans estan cansats i FATIGATS del tripartit.

Potser és de les poques vegades que un membre del govern ha copsat de primera ma, el que és un gran clam a la ciutadania en general, fins arribar a la fatiga, i és que el President Montilla i tot el seu govern són incapaços de generar confiança .

“Temps Difícils, Socialistes Fatigats”, quina resposta poden esperar els empresaris, els botiguers, els treballadors en general que cada dia s’aixequen amb un munt de problemes i circumstàncies difícils per tirar endavant el seu negoci, botiga, lloc de treball, davant un govern que dia rere dia ens mostra el seu desencontre i la seva manca de projecte global de País??

El mateix Conseller Maragall, va escriure en un article, publicat a un diari de gran tirada, que el Tripartit no tenia projecte de País. Un article és quelcom reflexiu, és quelcom que hom aboca els seus pensaments, és un acte personal i sobretot voluntari, per tant costa molt de creure la sinceritat forçada del Conseller quan a petició del President Montilla ( i per no causar mals majors ) va manifestar que era un error les seves declaracions.

Quina Fatiga, tanta maniobra politica !! Quina Fatiga provoquen aquells que volen fer creure que els silencis que imposa el President Montilla són una resposta “seriosa” als problemes que li plantegen aquells que l’han fet president.

Quina fatiga fer creure que res passa, quan el País està aturat per tantes qüestions importants. Als ciutadans els hi provoca fatiga veure que el tripartit 2 del President Montilla comença ja a ser pitjor que el tripartit 1.Una fatiga dels ciutadans que s’estén a molts municipis del País amb la presentació del Mapa Eòlic, per part del govern, sense cap mena de consens territorial ni participació dels afectats.

Montilla i Zapatero estan molt fatigats, només cal veure’ls, però la gent està fatigada d’ells també. Temps Difícils, Socialistes fatigats, no es pot anar enlloc així.

La gent de CIU no estem fatigats i treballem cada dia perquè Catalunya renaixi amb un canvi en positiu. El nostre País s’ho mereix.

Article d'opinió publicat a l'e-noticies el 21-2-2010 [enllaç]

ZAPATERO Y RAJOY : EXEMPLES DE DESACREDITACIÓ POLÍTICA

2010-02-14T11:12:00.001-08:00

Aquestes darreres setmanes el Centre d’Investigacions Sociològiques ens adverteixen que els polítics són considerats el segon problema dels ciutadans. És evident que tant el President Zapatero com el Cap de l’Oposició Espanyola , Mariano Rajoy estan lluny , però molt lluny de la percepció de la gran ciutadania sinó no s’entén, aquest autisme professional que exerceixen i mostren tots dos, ser un exemple clar de desacreditació política, davant la greu crisi econòmica que patim i la rigidesa de les posicions per part d’aquests dos principals actors de la política espanyola.

Aquesta setmana CIU insistirà novament en el Congrés de Diputats que el que convé a l’economia és el Pacte d ‘Estat, i ho farem presentant un seguit de mesures per activar l’economia. Però no hi ha interès ni del PSOE ni del PP per aquest Pacte. Espanya no té prou grau de maduresa política, per això no són capaços de pactar, malgrat que nosaltres estem insistint de manera constant.

El govern Espanyol no afronta amb realisme l’estat real de la situació i el PP no vol donar un cop de mà, i és el moment de fer-ho. El govern té un problema perquè diu que la crisi la té tothom però ell no fa res pels ciutadans d’aquest Estat.

El responsable de la política econòmica és el president del govern, no els seus ministres. I el responsables que no hi hagi pacte d’estat és el president i el cap de l’oposició.

Els polítics estan desacreditats perquè no són capaços d’entendre’s entre si per afrontar les preocupacions dels ciutadans. No fan els deures.

Des de CIU, proposarem mesures econòmiques i sobretot insistirem en el PACTE D’ESTAT, us seguiré informant.

DAVANT LA CRISI ACTUAL NI FRIVOLITAT, NI AGRESSIVITAT

2010-02-07T09:27:00.000-08:00

Sobra molta frivolitat i improvisació per part dels socialistes, i sobra molta agressivitat per part del PP, diu l’Artur Mas i té raó.
Les mocions de censura son agressivitat, i la improvisació permanent del partit i el govern socialistes no toca ara. Davant d’això cal reclamar grans pactes d’Estat, manifesta. Ara és moment de tenir certa altura de mires, i cal entendre el que passa al carrer i el que s’hi juga la gent.

Ni mocions de censura ni improvisació ni frivolitat permanents: grans pactes d’Estat, capacitat d’arribar a grans acords i de transmetre un missatge de tranquil·litat, capacitat de prestigiar l’economia estatal, i el lideratge per reclamar aquests grans pactes s’hauria de fer des de Catalunya, la llàstima és que tenim un govern de Catalunya que està ocupat en d’altres coses.

En el passat s’havien fet els pactes de la Moncloa quan hi va haver una gran crisi econòmica a finals dels anys setanta. Ara des de Catalunya hem de reclamar que aquests grans pactes per donar estabilitat i superar els problemes econòmics és tornin a produir, i es facin comptant amb Catalunya i les forces polítiques catalanes, perquè no és només un tema de PP i PSOE. Ja sabem que el PP és moció de censura i PSOE és frivolitat i improvisació. Han de comptar amb les altres forces polítiques i especialment amb la primera força a Catalunya i tercera a Espanya que és CIU . Es moment de grans pactes per donar serenitat i confiança.

Aquests moments tant i tant delicats només hi ha una resposta que és LA SUMA DE TOTS ELS PARTITS POLÍTICS per poder sortir-nos de debò d’aquest atzucac tan greu que estem patint.

La BONA POLÍTICA és aquesta Senyors Socialistes i Populars de vostès depèn. No més partidismes si us plau, 4 milions d’aturats (sense comptar els autònoms) són massa drames personals i familiars per seguir frivolitzant.

ELS AMICS DE LES ARTS

2010-01-29T09:07:00.000-08:00

Avui us voldria parlar de coses ben diferents molt més fresques i creatives i ho defineixo així perquè vull aprofitar aquest espai del bloc per donar-vos a conèixer a un grup musical que s’anomena ELS AMICS DE LES ARTS.

Ells són essencialment frescos, creatius, cançons magnífiques en el darrer àlbum Bed & Breakfast . Hi ha un cert estil amb els Manel, però que ningú pensi que són una banda que s’aprofita l’empenta dels Manel, per seguir-los les passes, ja que Els Amics de les Arts ja fa molt temps que estant funcionant.

Diferents crítics musicals els qualifiquen de molt bons i d’estar situats a la primera divisió de l’actualitat musical.

Jo de vosaltres no em perdria els seus concerts. Us avanço dos per aquests dies més propers :

1 de Febrer a la Sala LUZ DE GAS de Barcelona , a les 20’30.

5 de Febrer a la Sala CLAP de Mataró a les 22 hores.

Són molt bons. És la meva proposta lúdica, cultural i fresca que tenint en compte els temps que corren, segur que ens ve bé a tots.

Més informació a www.elsamicsdelesarts.cat i a www.myspace.com/elsamicsdelesarts