dilluns, 28 de novembre del 2011

S'ha acabat el cafè per a tothom


Viure una crisi és també una oportunitat. Posa al damunt de la taula les fortaleses i debilitats de les persones, la societat i les institucions. És el moment en quin deixem veure quina és la nostra actitud davant del món.
És el que està passant a Europa. La crisi ha deixat veure que hi havia de real en l'economia d'aquells països que exhibien creixements espectaculars, arrogants, sense haver fet els deures, sense preparar la seva economia per a la competència global, endeutant-se fins a la fallida. Són aquests països i el seu rescat el que està obrint un debat sobre com ha de ser la veritable integració econòmica d'Europa. A la UE no hi haurà “cafè per a tothom”.
De la mateixa manera, aquest debat s'ha d'obrir dins de l'Estat espanyol. La crisi ha deixat al descobert quina és l'essència de Catalunya i perquè reclama més sobirania. El govern Mas no ha trigat va trigar ni un mes a emprendre la primera tanda de mesures necessàries per redreçar l'economia, ni ha esperat ni un sol dia a endegar el segon lliurament de propostes dinamitzadores.
La veritable vocació d'autogovern és aquesta. Catalunya no es resigna ha ser un agent passiu del seu futur econòmic i social; està convençuda de les seves forces, de les seves possibilitats, i vol construir un futur millor.
El cicle d'eleccions a Catalunya el darrer any és la mostra fefaent d'aquest sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. Davant la crisi, ha optat per votar a la força sobiranista de Convergència i Unió. Ha expressat, sense ambigüitats, el desig de confiar el timó de la nau a un executiu responsable i honest que exigeix major capacitat per a autogovernar-nos en tots els àmbits.
És l'actitud contrària de moltes comunitats autònomes espanyoles que ha hores d'ara encara no han encetat el meló de les reformes pendents. Sense una vocació real d'autonomia només esperen les directrius del govern central per resoldre les seves debilitats. És aquí on la crisi posa de manifest que “el cafè per a tothom” només va ser una estratègia per diluir les aspiracions nacionals dels catalans i dels bascos.
Per molt que ho vulgui evitar, el govern del PP haurà de donar el pas per resoldre aquesta situació anòmala. La reforma de l'estat de les autonomies no pot ser simètrica perquè cometria el mateix error que “el cafè per a tothom” i ofegaria la veritable locomotora econòmica d'Estat, Catalunya.
El pacte fiscal és la primera mesura per a la reactivació econòmica espanyola i no una graciosa concessió a posteriori.

dijous, 24 de novembre del 2011

L'ètica de la responsabilitat


Dimarts passat el president Mas va presentar una segona fase de mesures d'austeritat per al 2012. L'objectiu primordial de les propostes és assolir l'objectiu de reducció de dèficit de la Generalitat fins al 1,3% i el manteniment de les prestacions socials de l'Estat de Benestar; de manera franca,honesta i responsable, el president va marcar les fites que han de promoure el redreçament econòmic, estendre la credibilitat del govern i guanyar la confiança d'empresaris, inversors i institucions internacionals.
Aquestes fites, però, no seran assolides sense la consecució del repte col·lectiu que el president va plantejar, que és la regeneració de la vida política catalana que els ciutadans reclamen. Cal un canvi profund en la manera de fer política i que aquesta esdevingui un millor servidor dels interessos dels catalans. Aquest repte només podrà ser conclós amb èxit si no és amb una sòlida ètica de la responsabilitat i una profund compromís amb el país. Els partits polítics i els agents socials hauran de deixar les velles inèrcies per obrir un diàleg nou, honest i compromès que faciliti, per damunt de tot, el necessari redreçament del país.
Les mesures d'austeritat són assumibles per la societat catalana que al llarg d'un any i tres eleccions ha donat la seva confiança a la política de govern del president Mas. Amb aquest suport inqüestionable, les propostes d'austeritat seran debatudes al Parlament de Catalunya en el marc dels pressupostos de la Generalitat pel 2012. Serà aquest moment en quin el partits de l'oposició hauran de prendre posició davant de les exigències de regeneració dels ciutadans i mostrar si la seva responsabilitat envers el país pot més que els interessos partidistes. Una oposició a ultrança, sense l'ètica de la responsabilitat reclamada, és una bona font de titulars periodístics però empitjora la vida quotidiana dels catalans.
Estic convençuda que aquest repte col·lectiu serà assolit en un clima de diàleg i compromís per part de les forces polítiques, els agents socials i els ciutadans. El poble de Catalunya ha donat proves d'unitat en moments molt difícils i aquest no serà una excepció.
Amb aquest clima de fortalesa podrem exigir plegats, també, al govern de Madrid el compliment dels seus compromisos, del desplegament de la seva pròpia ètica de la responsabilitat. Els 1.570 milions d'euros retinguts per l'administració central faria innecessària la segona fase de mesures, el pacte fiscal en tornaria al creixement econòmic i l'aprofundiment de l'Estat del Benestar. Mentre no arriben, cal endreçar casa nostra.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Diari de campanya – La victòria de la feina ben feta


Són moltes les sensacions i els pensaments viscuts des d'anit un cop coneguda la victòria electoral de Convergència i Unió. Ha estat fruit d'una campanya electoral especialment intensa i difícil, amb un marc econòmic d'excepció i una majoria absoluta popular més que prevista.
El primer sentiment ha estat el d'agraïment a les 628.825 persones que m'han donat la confiança per representar novament a Catalunya al Senat. L'elecció directa i nominal de l'escó fa que augmenti la càrrega de responsabilitat en el mandat dels electors, a quins hem comprometo a correspondre amb tota l'energia i fermesa.
D'altra banda, cal considerar aquest resultat com la victòria del seny i la responsabilitat per damunt d'altres consideracions. A Catalunya, una bona part de les formacions polítiques, davant de la seva impotència a nivell estatal, han volgut convertir aquestes eleccions en una mena de referèndum en contra de l'acció de govern de president Mas. Però no han comptat amb la maduresa del poble de Catalunya, que ha volgut premiar la honestedat, la responsabilitat i la coherència polítiques en temps difícils atorgant aquesta victòria històrica a Convergència i Unió. La feina ben feta no té fronteres i, a més, guanya eleccions. La demagògia electoralista és la gran derrotada a casa nostra.
Aquest resultat referma el lideratge institucional i polític del catalanisme polític a la nostra nació. Finalment, la força majoritària a Catalunya normalitza la seva representació a les Corts Espanyoles. La conseqüència immediata és una millor defensa dels grans temes nacionals, els que apleguen transversalment a un major nombre de ciutadans, com la immersió lingüística o el Pacte Fiscal.
Als ulls de món, anit Catalunya va fer una gran proclama de la seva identitat nacional. Va quedar palès que no és una simple comunitat autònoma espanyola. A banda, de la llengua i la cultura pròpies, va exhibir un sistema polític singular, amb més diversitat política i mes a prop dels ciutadans. Ahir els catalans van poder votar sense el xantatge del bipartidisme estatalista de manera lliure i responsable, que fa lluir especialment el triomf de Convergència i Unió.
Novament... moltes gràcies!

divendres, 18 de novembre del 2011

Diari de campanya – … i diuen que plou


La paciència i el sentit democràtic dels catalans són bíblics. És sorprenent veure com el PP es passeja per casa nostra a demanar-nos el vot sense que hi hagi un terrabastall.
És el PP i els seus mitjans de comunicació els qui van endegar la campanya anticatalanista més important dels darrers 30 anys, arran del nou estatut de Catalunya. Una reacció tan desaforada que ha deixat una petja anticatalana dins de l'opinió pública espanyola que trigarà molts anys a diluir-se; una campanya que ha vorejat la xenofòbia i que, a més, volia trencar la convivència dins del nostre país.
És el mateix PP que s'entesta en voler desmuntar l'integrador sistema educatiu català, elogiat arreu d'Europa. Al llarg de tres dècades hem construït una escola catalana oberta, plural i amb igualtat d'oportunitats socials i lingüístiques que ha esdevingut l'obsessió del populars. Prefereixen escoles segregades i l'apartheid lingüístic enlloc d'oferir solucions reals als nostres problemes econòmics.
Són els mateixos que deixen que ens titllin d'insolidaris i avariciosos enlloc d'agrair sincerament l'esforç immens que fa la societat catalana amb el dèficit fiscal de 16.500 milions d'euros anuals. Només som importants per a ells a l'hora de munyir-nos, quan demanem una solució justa, El Pacte Fiscal, per poder crear ocupació i benestar, miren cap el cel, xiulen i diuen que no saben que és això.
Ara en Rajoy diu que recolzarà Catalunya. Quina Catalunya? La real, la solidària, la integradora, l'explotada fiscalment o bé la imaginaria, la que voldrien ells, feta a la seva imatge i semblança, postrada i sense caràcter nacional?
Diumenge és el moment de demostrar quina és la nostra reacció democràtica enfront dels greuges rebuts pel PP. Cal un diluvi de vots en favor de la única força política que pot representar el catalanisme majoritari de forma eficaç a Madrid. Convergència i Unió. 

dijous, 17 de novembre del 2011

Diari de campanya – Si volem, podem


Som a les acaballes de la campanya electoral. És el moment que els líders dels partits estatals han de començar a respondre a les preocupacions dels ciutadans de Catalunya. És el temps en què es comencen a desvetllar les agendes ocultes.
Mariano Rajoy ha hagut d'aclarir finalment quina serà la seva actitud vers al Pacte Fiscal. La resposta ha estat tan clara com preocupant: “La prioritat és crear ocupació i la resta literatura i temes menors”.
Si en Rajoy no pot entendre que el Pacte Fiscal significa més ocupació i més oportunitats per recuperar l'economia catalana caldrà que fer que ho entengui des de les urnes amb els vots de la majoria dels catalans. Cap aspirant a governant d'un país democràtic pot quedar impassible davant la xifra gegantina de 16.500 milions de dèficit fiscal que té Catalunya amb l'Estat. És una situació inaudita a tota Europa; els lander alemanys tenen com a màxim un dèficit fiscal amb el govern federal del 4% mentre que Catalunya ha de patir el 8%.
El pacte fiscal és el gran repte col·lectiu del catalans, sense ell perilla seriosament el nostre estil de vida, el benestar de les nostres famílies i la prosperitat econòmica guanyada amb esforç i perseverança. No serà una feina fàcil – ja ho deixa clar en Rajoy – però és possible si mantenim la unitat al voltant de l'eliminació d'un dèficit fiscal que ens ofega, d'una càrrega pròpia d'una colònia.
La generació que hem encetat el segle XXI hem viscut esdeveniments increïbles, impensables pocs anys abans. Hem vist com la democràcia avança en tot el planeta, com va caure la tot poderosa URSS i el mur de Berlín, la fi de moltes guerres, l'enderrocament dels dictadors àrabs de la Mediterrània, etc. Sabem que la unió al voltant d'una idea poderosa tot ho pot.
Des de Convergència i Unió estem convençuts que si volem, podem fer de Catalunya un país digne nacionalment, només cal que les urnes estiguin plenes de PACTE FISCAL, la nostra proposta política. Si volem, podem. 

dimecres, 16 de novembre del 2011

Diari de campanya – Les ciutats inhòspites de PP


De ben segur que coneixeu les iniciatives de diverses poblacions catalanes per establir camins escolars segurs. La idea és que la mainada pugui anar sola a l'escola i que el recorregut estigui lliure de perills. Una part implicada en l'èxit d'aquestes projectes són els botiguers; en qualsevol moment el alumnes han de poder entrar en un establiment i poder demanar ajuda. No cal dir que el col·lectiu de comerciants s'ha implicat amb fermesa.

Iniciatives d'aquest tipus estan en perill si el PP té les mans lliures per aplicar les seves mesures de liberalització d'horaris comercials. Aquelles famílies que porten anys sostenint, amb esforç i professionalitat, el seu petit negoci hauran de tancar en no poder competir amb les grans superfícies, que podran obrir tantes hores com vulguin. En conseqüència, veurem com moltes botigues desapareixeran i els carrers esdevindran més solitaris, més foscors i més insegurs. Les ciutats seran menys habitables i més inhòspites.

A Catalunya sempre hem defensat un model de comerç de proximitat basat en les botigues que donen vida als carrers de les nostres ciutats; un model que fomenta la convivència i la relació entre els veïns alhora que contribueix a la sostenibilitat mediambiental tot evitant desplaçaments innecessaris amb transport privat.

La liberalització d'horaris comercials comportarà la destrucció de més llocs de treball amb el tancament dels petits establiments. Les grans superfícies, per envergadura i per nombre de treballadors, podran obrir tots els dies de la setmana i les hores que vulguin. No obstant, no crearan prou ocupació per substituir la destruïda per la liberalització.

No és una simple proposta en favor del consumidor, les seves intencions són més profundes. El PP vol eliminar la capacitat autonòmica de regular el comerç, invocant “la unidad de mercado”, per aplanar el camí a les seves aliades, les grans superfícies. Aquestes multinacionals de la distribució comercial tributen els seus impostos a la capital espanyola. Una nova manera que els nostres diners es quedin a Madrid.

Per a Catalunya, per al nostre comerç, el PP no és la solució sinó l'agreujament dels problemes.


dimarts, 15 de novembre del 2011

Diari de Campanya - Qui paga la festa?


A partir de finals d’octubre, he centrat una bona part de la meva activitat en la campanya electoral. He participat en actes a quasi totes les capitals de comarca de la circumscripció electoral de Barcelona. Vilanova, Martorell, Igualada, Manresa, Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers, etc. I també a diverses poblacions del conjunt de la demarcació.
He pogut observar en primera persona, les importants inversions realitzades en molts d’aquests ajuntaments els darrers anys. S'han bastit veritables catedrals de la modernitat. És el cas del faraònic TecnoCampus de Mataró, les instal·lacions de la Plataforma Multiservei de Vilanova i la Geltrú o la nova Fira de Reus. La mitjana d'inversió pública d'aquests projectes sobrepassa els 100 milions d'euros.
La majoria d’aquestes obres presenten un element comú. Estan per pagar. O bé directament als empresaris que les han construït o bé indirectament al Banc o Caixa que ha fet el finançament.
I en molts casos, eren obres dubtosament prioritàries i d'una rendibilitat socials i econòmica qüestionable. Tenim l’exemple de Calella. Millor fer un pont que no ampliar la guarderia. Això si, desprès parlarem de serveis a les persones i de prioritzar l’ensenyament.
Al final haurem de pensar que en l’ADN dels socialistes hi ha un gen que no els deixa pensar en pagar ni als constructors, o bé pagar a més de 100 anys. La Generalitat del Tripartit va deixar compromisos de pagament més enllà de l’any 2110. Una hipoteca ben costosa per a les generacions futures.
Sincerament, no crec que a cap polític no li agradi de fer inauguracions, ampliar serveis, crear-ne de nous i gratuïts per tothom. Hi ha, però, una diferència, mentre uns parlen i parlen i prometen barra lliure per tothom, d’altres abans de convidar ens preguntem: Qui i Com paga la festa?
Sincerament, no és una pregunta sense importància.

Diari de campanya - L'ànima social, la fortalesa de Catalunya


L'ànima social de Convergència i Unió és el bressol del benestar social a Catalunya. Cal dir-ho ben clar. Les actuals prestacions socials al nostre país són fruit del treball constant i compromès de la federació al capdavant de la Generalitat des dels seus inicis. Estem orgullosos i en fem bandera.
També en podem fer a nivell de l'estat, on les nostres contribucions han estat decisives per generalitzar el benestar i l'atenció a les persones més desfavorides. L'any 1982, Ramon Trias Fargas va impulsar la primera llei d'Integració Social dels Minusvàlids (LISMI) de l'estat, coneguda com la llei Trias Fargas.
El compromís social de la federació a Madrid ha continuat tots aquests anys a través del diferents diputats i senadors i, molt especialment, d'en Carles Campuzano. Hem estat determinants per l'establiment de la prestació d'atur pels treballadors autònoms; hem defensat la necessitat d'un millor tractament fiscal a les entitats sense ànim de lucre, l'establiment d'una millor atenció a les persones afectades per autisme, la intensificació de la lluita contra la bulímia i l'anoxèria, l'augment de recursos en la lluita contra la SIDA, etc.
La primera llei de parelles de fet a l'estat es va fer a Catalunya i la van signar el president Pujol i la presidenta de Gispert. És una fita històrica que cal recordar i que va obrir el camí a posteriors legislacions en aquest àmbit.
Aquests fets no neixen de la casualitat, ni de les diferents conjuntures polítiques. El nord de Convergència i Unió sempre ha estat apuntant cap a les necessitats socials del nostre país. La reconstrucció nacional de Catalunya és integradora i vol assegurar a tots els ciutadans i ciutadanes unes condicions de vida dignes i un repartiment equitatiu de la riquesa.
Aquesta és la fortalesa de Catalunya.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Diari de campanya – Memòria democràtica


En el món que vivim, la memòria es fa cada dia més curta. És tal l'allau d'informació que rebem cada dia que tenim certa tendència a oblidar el que va passar la setmana anterior. És una dinàmica quotidiana que és fa molt difícil d'evitar a les persones.
És per això que, quan arriba el moment d'anar a votar, hauríem d'aturar-nos i fer memòria. Pensar per què hem arribat a la situació actual, quins són els responsables i per què haurien de merèixer la nostra confiança.
Reflexionem si la mereixen candidats com la ministra Carme Chacon que amaga sistemàticament que el pressupost espanyol d'Ensenyament ha estat rebaixat un 7,8% o la Sanitat un 8%. En canvi, a Catalunya l'ajust a l'ensenyament ha estat del 7,6% i de només del 6,4% en sanitat; és a dir inferiors al realitzat pel govern Zapatero.
Tot i aquesta realitat, Chacon es dedica a criticar els ajustos en la sanitat catalana i a callar quan Elena Salgado, la seva companya de govern, exigia a la Generalitat fer el doble d'ajustos en el pressupost català. Tampoc ningú la va sentir quan el govern socialista a Catalunya gastava a mans plenes posant en dificultats el futur del Benestar Social a casa nostra.
Tot val per fer veure al govern de CiU com un grup de persones malèvoles i endimoniades. Però el veritable mal per Catalunya són els 4 milions d'euros d'interessos que el Govern ha de pagar cada dia com a herència del tripartit.
És especial molest que Carme Chacon és presenti ara a Catalunya a demanar el vot. Ningú l'ha vist durant quatre anys treballant pel nostre país; ni una paraula en defensa dels interessos dels nostres ciutadans. La ministra va comprar el seu càrrec amb els 25 diputats del PSC asseguts al Congrés de Diputats; vint-i-cinc vaixells que han romàs amarrats al port del PSOE sense profit per a Catalunya.
Per què el Consell Rector de l'Aeroport del Prat s'ha hagut d'aprovar a última hora de la legislatura? Si era factible, fa molt de temps que hauria d'estar constituït i servir als interessos econòmics del catalans. Cap candidat socialista pot treure pit; tot el contrari, haurien d'estar avergonyits per fer electoralisme amb una qüestió transcendent pels ciutadans de Catalunya.
Fem memòria i descobrirem qui és qui ha traït la nostra confiança i qui la mereix. Veurem de manera clara qui és que ha estat franc i honest malgrat les dificultats i ha treballat pel país. D'altres, a la desesperada, exhibeixen el seu fill com en els pitjors programes roses de la televisió, on tot s'hi val. A Catalunya, per convèncer als electors presentem propostes, no ens cal el llibre de família. 


Diari de campanya – Si ens llevem ben d'hora...res no és impossible


En el anterior diari, comentava que l'aeroport del Prat tindrà una gestió autònoma i amb una majoria catalana en el consell rector. És un èxit indubtable del conjunt de la societat catalana que ha sabut mantenir-se ferma entorn d'un projecte comú. Aquesta és la nostra fortalesa i així ens llaurem el futur. No ha estat fàcil, com no ho és res important de debò, però sabíem el que volíem i estavem d'acord en el camí a seguir. L'aeroport del Prat no tindrà cap altra servitud que els interessos de Catalunya.
Lamentablement aquesta mateixa unitat en la societat catalana és difícil trobar-la en el conjunt dels partits polítics i és per això que molts projectes no aconsegueixen reeixir. Hi ha els que supediten els interessos dels catalans a les estratègies del partits estatals; amb tanta mala fortuna que el de casa sempre són els darrers de la cua. Despleguen un seguit d'excuses que coneixem a bastament per dilatar en el temps la consecució del nostres objectius. D'altres es conformen amb els grans titulars i les atzagaiades, que trempen la seva militància i poca cosa més.
La nostra experiència confirma que res no és impossible en política si els projectes s'aborden de manera serena, responsable i amb un profund sentit de país. 

divendres, 11 de novembre del 2011

Diari de campanya - Una experiència compartida amb el Turisme


Aquest matí he esmorzat amb en Duran i Lleida amb una nodrida representació del sector turístic català. Bons emprenedors, bons amics i una certa inquietud sobre el futur econòmic a casa nostra.
Tenim molta experiència compartida amb els professionals turístics catalans; sempre hem estat al seu costat i ben aviat vàrem considerar que el Turisme era un sector estratègic en l'economia catalana. La nostra porta sempre ha estat oberta a les seves inquietuds i avui podem exhibir amb orgull haver ajudat de manera decisiva al sector per a convertir Catalunya en una potència turística mundial.
No ha estat un camí fàcil perquè els governs de Madrid sempre havien vist el Turisme com un sector complementari, com un recurs quan d'altres indústries les passaven magres. El nostre recolzament ferm a l'activitat turística, al servei del emprenedors catalans, té molt a veure en el canvi de visió del govern central.
En aquest camí van aconseguir la línia d'ICO Renove Turisme i el Plan Renove Turisme amb participació de les Comunitats Autònomes que han d'ajudar a modernitzar les instal·lacions turístiques; amb visió estratègica per a captar els nous mercats emissors, hem pogut fer veure la necessitat d'agilitzar la concessió de visats des de les ambaixades i els consolats.
En un món turístic en canvi constant, cal aquesta visió global i estratègica del sector i pensar en un suport constants a les destinacions que fan un esforç important en la renovació de la seva oferta turística. Cal acompanyar a les nostres destinacions més madures en la promoció i renovació de la seva oferta turística. Poblacions com Calella, Santa Susanna, Lloret, Salou, etc. treballen de valent per posicionar les marques de Turisme Familiar o de Turisme Esportiu, una posada en valor dels seu potencial que mereix en nostre suport ferm davant de les institucions.
Les empreses turístiques necessiten, a més de la promoció, d'instruments legislatius i fiscals que les permeti millorar la seva competitivitat. La reducció de l'IVA en l'activitat turística és imprescindible per assegurar aquesta competitivitat; de la mateixa manera que ho és reestructurar l'ICO per a que ofereixi liquiditat a les empreses. El treball serè, persuasiu i constant dels diputats i senadors de Convergència i Unió ha aconseguit vies d'esperança a les empreses; és el cas de la llei de Morositat, reduir en cinc punts l'Impost de Societats per a les PIMES o, fins i tot, que a l'aeroport del Prat les institucions catalanes tinguin un paper determinant i majoritari, tal com ha anunciat avui el Consell de Ministres.
Plegats hem arribat a ser líders turístics, plegats arribaren a construir una sòlida indústria turística.

dijous, 10 de novembre del 2011

Diari de campanya – El vídeo de la vergonya


Finalment, obligat per l'extrema indignació de la societat catalana, el PSC ha retirat en polèmic vídeo que relaciona els ajustos pressupostaris en la sanitat amb la mort de pacients. Ho ha fet sense demanar disculpes als ciutadans i al personal sanitari; exhibint l'arrogància del seu director de campanya, José Zaragoza, que s'ha vist forçat a fer-ho a petició de la candidata Chacon. Un gest que soluciona ben poca cosa un cop s'han traspassat les línies vermelles de l'honestedat política.

De fet, no ens ha d'estranyar haver arribat a aquesta situació. A principis d'any, en l'acte solemne de la Pasqua Militar, la ministra Chacón va anunciar la retirada de les tropes de l'Afganistan. Va afirmar que començaria aquest mateix any. Després tot han estat rectificacions i justificacions. Quantes famílies han hagut de substituir des d'aleshores l'alegria de l'imminent retorn pel dolor de la mort d'un militar en aquelles terres? Com es pot actuar amb tanta frivolitat? Hi ha una explicació: perquè només es busca un titular que vengui bé. És igual si l'anunci s'aguanta o no s'aguanta, si crea falses expectatives entre famílies i amics dels soldats en zona de guerra... Que importen els sentiments de la gent quan l'únic objectiu és escalar políticament?

Carme Chacon té massa coses per amagar i ben poques a explicar. És per això que només poden plantejar una campanya electoral basada en el xantage de por. Sense projecte polític adient pel catalans, sense propostes per superar la crisi, Chacon i el seu equip es dediquen a llençar cortines de fum per fer oblidar la pesada càrrega que Catalunya ha d'arrossegar per la pèssima gestió del PSC-PSOE.

Fum per ocultar que el govern tripartit va generar 8.350 milions d'euros de dèficit i deixar més de 800 milions d'euros de factures impagades; sense aquest deute no caldrien ajustos pressupostaris de cap mena. Fum per emmascarar que Chacon és membre del Govern socialista que exigia a la Generalitat duplicar els ajustos del 10% al 20%. Fum per fer oblidar que el deute generat pel govern del PSC és de 4 milions d'euros d'interessos al dia, amb aquest diners es podria obrir un nou hospital cada mes.

Esperem que en aquesta setmana que resta de campanya electoral, la candidata del PSC-PSOE torni als camins de l'honestedat política. Potser d'aquesta manera ens podrà explicar perquè, si Rubalcaba no es el mateix de Rajoy, només es dedica a carregar contra Convergència i Unió i el Govern de la Generalitat. O rebatre la sospita compartida per molts ciutadans que la seva única preocupació és un resultat acceptable per continuar la seva carrera política a Madrid i llençar els vots catalans a la porta del carrer Ferraz.

Por i vergonya, uns eixos pèssims per a un país preocupat que vol enfrontar-se amb coratge a la crisi.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Diari de campanya - Pobre Espanya, pobre Catalunya


El debat d'anit entre els candidats del PSOE i el PP va tenir un perdedor clar: Catalunya.
Sense la presència de Convergència i Unió en el debat, la tercera força política del Congrés, Catalunya va ser exclosa. Els problemes que afecten als ciutadans del nostre país no van quedar reflectits, ni els candidats van mostrar cap voluntat de solució.

Els candidats només es van posar d'acord més mostrar la seva voluntat compartida de recentralitzar el poder de l'Estat i reduir les quotes d'autogovern de les autonomies. Tots dos van reconstruir la vella imatge centralista d'Espanya, que sempre troba el consens per anar contra Catalunya.

No hi va haver cap referència a un finançament just de Catalunya través del Pacte Fiscal, ni un sol mot a la única qüestió que pot garantir el manteniment del benestar social a casa nostra.

Es va ignorar el Corredor Mediterrani i les infraestructures necessàries per la recuperació de la nostra economia i la tan necessària creació de llocs de treball. És clar que cap infraestructura que no passi per Madrid no té cap consideració en els plans de treball de Pérez Rubalcaba o Rajoy.

Ignorar Catalunya i les seves necessitats va ser l'únic punt d'acord entre els dos candidats. La resta de qüestions va ser tractades amb la mateixa irresponsabilitat política que ho han fet fins ara. Retrets mutus sense parlar del futur de l'economia productiva i sense posar cap solució damunt la taula. Mentre l'atur segueix creixent, PSOE i PP continuen atacant-se, com han fet el darrers quatre anys.

Pobre Espanya, pobre Catalunya.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Diari de campanya - Corredor mediterrani: l'agenda oculta del PSOE i el PP


Aquest matí he participat al debat “Perspectivas y retos de futuro” que organitzava el Foro de Infraestuctures a Madrid. He compartit la taula rodona amb en Rafael Simancas, PSOE; Andrés Ayala, PP; Juan Carlos Barrero, UGT; i Vicente Sánchez, CCOO. Una hora de debat més tard he pogut constatar que ni el PSOE ni el PP parlen clar a l'hora d'establir prioritats,molt especialment en el cas del corredor mediterrani. El que és clar és que no es podrà acontentar a tothom i que el cafè per a tots esdevindrà misèria compartida.

PSOE i PP mantenen una veritable agenda oculta en aquestes eleccions. Fora de propostes retòriques no expliquen de quina manera concreta pretenen rellançar l'economia productiva de l'estat. Més enllà d'amenaces populistes de retallades recentralitzadores a autonomies i ajuntaments, no expliquen en cap cas quin és el camí real de sortida de la crisi.

Aquesta manca de planificació posa en perill una futura actuació econòmica responsable i eficient del govern de Madrid. Si no saben on centrar els esforços, la seva actuació esdevindrà erràtica i allargarà, encara més, les perspectives de reeiximent econòmiques. I encara pitjor, les actuacions poden ser guiades exclusivament pels interessos partidistes del moment.

Insisteixo, és el cas del corredor ferroviari mediterrani. Sense cap mena de dubte, si un govern responsable vol centrar esforços i els recursos en un projecte viable i de futur econòmic aquest és el corredor mediterrani. Dins de la conca mediterrània hi ha una gran competència per fer-se amb la capitalitat logística del sud d'Europa i ser el punt de desembarcament de les mercaderies asiàtiques enlloc dels port del nord del continent. Barcelona, objectivament, té el perfil idoni per esdevenir aquest centre logístic de primera magnitud i competeix, en d'altres, amb Marsella.

Quin és el paper que jugaran en aquesta competència el PP i el PSOE? Donaran un suport decidit al corredor del mediterrani? No ho sabem. Si ens atenem a les declaracions dels seus dirigents han promès donar prioritat als cinc gran eixos ferroviaris espanyols. No en destaquen cap prioritat; es dediquen a la subhasta electoral de les infrastructures.

Prioritzar el mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotora econòmica de l'estat, i accelerar la recuperació de l'economia productiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als ports de Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat per sortir de l'atzucac.

És una decisió que transcendeix les visions partidistes o territorials. És una decisió estratègica, d'economia global. És una decisió que només pot garantir la força de Convergència i Unió.

Cal parlar clar i no enganyar!

divendres, 4 de novembre del 2011

DIARI DE CAMPANYA: MARIANO “PAPANDREU” RAJOY


La inconsciència del primer ministre socialista grec, Giorgios Papandreu, de pretendre convocar un referèndum sobre el rescat econòmic de Grècia ha posat el seu país a un pas de la catàstrofe. Ha estat un acte egoista pensat més en objectius partidistes i personals que no pas en l'amplitud de mires que cal la crítica situació grega.

És el que ha fet exactament Mariano Rajoy des del mateix moment que va esclatar la crisi econòmica a l'Estat. D'en Rajoy no hem sentit encara ni una sola alternativa per sortir de la crisi, si és que en té. La seva única preocupació ha estat intentar enfonsar el govern Zapatero per aconseguir eleccions anticipades. Res de sumar esforços per a que l'economia espanyola sortís endavant, cap proposta per crear llocs de treball.

“Papandreu” Rajoy no té un alternativa per al redreçament econòmic de Catalunya, ni tan sols de l'Estat. L'únic full de ruta clar és la recentralització de l'estat amb el clar prejudici que això significa per al benestar econòmic i social del catalans. Amb la seva dèria uniformitzadora el corredor mediterrani, la nostra connexió ferroviària amb Europa, està en perill; amb el seu model d'nfrastructures radial i centralista les inversions claus per a l'economia de l'estat passaran totes per Madrid. De la gestió dels aeroports catalans, ens en podem oblidar.

Rajoy no té alternativa i, a més, és l'hereu fidel de la gestió del govern Aznar. Les causes més profundes de la gran crisi espanyola estan arrelades en els passats governs populars. De manera irresponsable, van llançar el món econòmic per la senda de l'especulació i el “pelotazo”; de l'economia productiva, del treball i l'esforç se'n fotien amb l'ostentació impresentable del nou ric. 

Mariano “Papandreu” només té una fulla de ruta clara: recentralitzar l'estat a qualsevol preu i molt especialment en el cas de Catalunya. Ell i el seu partit són els responsables de l'atac frontal al sistema educatiu integrador català; són ells qui varen portar el nou Estatut català davant del Tribunal Constitucional sense respectar la voluntat del poble de Catalunya.

Mariano Rajoy és un partidari de mantenir la situació d'espoli fiscal que pateixen els catalans. Nega el pacte fiscal i no qüestiona el concert basc. Vol que Catalunya continuí tenint el doble d'atur que el País Basc. Una majoria absoluta seva serà tan catastròfica per Catalunya com el referèndum de Papandreu per Europa. D'altra banda, els socialistes en volen fer creure que Rubalca/Chacon són diferents. Els 25 diputats, que fin ara ha tingut el PSC, han estat 25 vaixells que no han sortit mai de port. 

dimecres, 2 de novembre del 2011

QUIN CINISME, NO?


De tots és sabut les circumstàncies de deute màxima que va heredar el President Mas i el que això ha representat alhora de poder fer polítiques públiques. Un cop les recomanacions per part del Govern de l’Estat, forçat per Brussel.les sobre les mesures d’austeritat, a Catalunya l’actual Govern Català ha hagut d’ajustar fins a un 10 % menys la despesa pública. Fet allò que tocava per salvar el propi sistema i especialment l’estat del Benestar, vaig voler contrastar dades amb un amic meu i hem pogut comprovar de les diferències entre els pressupostos de la Generalitat de l’any 2010 i del 2011.


El darrer pressupost del tripartit i el primer pressupost del nou govern de CiU. En definitiva la comparació entre  un pressupost, el del tripartit,  que segons diu la Ministra Chacón pensava en les classes populars, i no retallava ni en sanitat, ni en ensenyament ni en prestacions socials, i un pressupost, segons la mateixa ministra, pensat i elaborat per les dretes catalanes, per complicar la vida a les classes socials més desfavorides.

I la ministra això ho diu cada vegada que li posen un micro davant la boca. És l’argumentari del seu partit. I això seria lícit si fora veritat, però resulta que no ho és.

El govern de CiU ha hagut de fer mil equilibris doncs la crisi econòmica afecta els ingressos de la Generalitat. Però dins d’aquestes limitacions, el govern de CiU ha incrementat els percentatges globals de les conselleries que estan sempre a la boca de la ministra Chacon.

  • El pressupost de Sanitat de l’any 2011 significa el 38,61 del total del pressupost de la Generalitat, mentre que a l’any 2010 significava el 36.37%

  • El pressupost d’Ensenyament del 2011 s’hi dedica el 20,70% de recursos mentre que al 2010 solament el 19,90.

  • El pressupost de Benestar Social al 2011 hi dedica la Generalitat el 8,82 del pressupost, mentre al 2010 era un 8% pelat,

Aquesta és la realitat. Per això, mentre arriba una ministra, la Salgado i obliga al Conseller Mas Colell a disminuir el pressupost de la Generalitat, al darrera arriba la ministra Chacon i ens acusa de diables de dretes per retallar drets socials, allargar les llistes d’espera, i deixar morir els malalts de càncer. És allò de la Bella i la Bestia. Aquí primer la bèstia i desprès la bella Chacon.

El seu discurs seria creïble si ella fos la primera en haver demostrat sensibilitat social alhora de no endeutar-se fins a 26.000 M€ del seu ministeri, el de l’exèrcit, però no ha estat així, ans el contrari ha sigut l’única Ministra del Gabinet Zapatero que no va comparèixer al Congrès per dir a on retallaria ella. Ja se sap , els tancs, els vaixells militars, etc, són de primera necessitat.

La ministre Chacón prefereix el cinisme i la demagògia. Sincerament crec que a aquestes alçades de la situació hauria de tenir una mica més de vergonya personal i fugir d’aquest populisme tant barroer i lamentable.